Feliç Sant Jordi

Avui, 23 d’abril, és Sant Jordi. Fins aquí, cap aportació significativa. Però, amb ànims de felicitar a tots els Jordi de manera diferent com vaig desitjar feliç any 2013 el passat desembre, aportar alguna cosa, i reprendre el fil del diumenge passat quan encetava una possible col·lecció d’entrades sobre la mitologia, permeteu-me descobrir-vos, si no el coneixeu encara, Adonis. 

Adonis és un Déu d’origen asiàtic adoptat per la mitologia grega; el només es un mot d’origen semític, Adon, que significa “el Senyor”. Adonis era venerat en molts llocs, sempre juntament amb Afrodita (deessa de l’amor) i que nasqué dels genitals d’Úranos, o alguna divinitat equivalent. 

Generalment es deia que era fill de Mirra i del pare d’aquesta mateixa, que podia ser Cíniras, rei de Pafos a Xipre; Belos d’Egipte; o Tias d’Assíria. Com que Mirra havia abandonat els ritus a causa d’Afrodita, aquesta, que era orgullosa i venjativa, havia fet que Mirra s’enamorés bojament i apassionadament del seu propi pare. Mirra va confessar el seu amor incestuós a una vella mainadera que, en un festival en què les dones de Xipre s’havien d’abstenir d’anar al llit dels seus marits, va induir Cíniras a dormir amb la seva filla dient-li que era una noia de l’edat de Mirra que s’havia enamorat d’ell; la mainadera va fer de Celestina. Al cap d’unes quantes nits d’aquestes relacions, Cíniras va portar un llum a l’habitació i va veure la cara de la noia. En descobrir-la, el seu pare va intentar matar-la però els déus van convertir Mirra en arbre: l’arbre de la mirra. 

Essent arbre i posteriorment, un senglar va escometre’l i el va esberlar, i Adonis en va sortir per la clivella. Afrodita, impressionada per la bellesa d’Adonis, el va ficar en una caixa i el va donar a Persèfone perquè en tingués cura. Aquesta però, també va encantada amb la criatura i es va negar a tornar-lo a Afrodita fins que Zeus (o Cal·líope segons altres versions) no hagués pres part i hagués pres una decisió sobre amb qui es quedava Adonis. La versió més estesa del resultat del judici és que Zeus va ordenar que Adonis passés un terç de l’any amb Afrodita, un terç amb Persèfone i l’altre com volgués; Adonis decidí passar el seu terç lliure amb Afrodita, de manera que aquests passaven vuit mesos junts; presumiblement, els mesos primaverals i estiuencs els passava amb Afrodita i els més hivernals amb Persèfone. 

Mentre passava el temps que li pertocava amb Afrodita, tot i que aquesta sempre l’havia avisat que procurés no caçar senglars perillosos, Adonis va perdre la vida tal com l’havia aconseguida, per l’envestida d’un senglar. L’animal el va atacar mentre Adonis caçava al bosc. Alguns deien que l’atacant fou el gelós Ares, sota la imatge d’un senglar, o Hefest, el marit d’Afrodita en estat de pura gelosia. 

Com que Afrodita es va posar molt trista per la mort d’Adonis, va vessar nèctar sobre el seu cos i la sang d’Adonis donant vida a l’anemone vermella, que floreix cada primavera per tal que el jove pugui ser recordat. Altres fonts també diuen que la rosa vermella té el seu origen també en la mort d’Adonis. Quan Afrodita va sentir els agònics crits del jove i va córrer a socorre’l, es va esgarrapar els peus i de la seva sang nasqueren les roses vermelles. 

Com veieu, un cavaller, una bèstia i el naixement d’una flor vermella de la sang d’algú. A mi, particularment, m’ha sorprès. Perquè la cultura popular ja té aquestes coses. És com jugar al joc dels disbarats; un diu una cosa i es va manipulant i tergiversant a les mil maneres i a gust de l’orador. A saber si, la llegenda de Sant Jordi (en diverses versions), el relleu datat entre el segle III i IV del déu Horus clavant una llança al coll d’un cocodril, imatge del déu Seth; o la història del drac Kur dels Sumeris quan rapta la deessa Ereshkigal i és alliberada pel déu Enki, tenen un mateix origen. Sigui com sigui, com us dic, des de les cultures mesopotàmiques fins a la catalana, moltes tenim la nostra pròpia versió.

Per molts anys a tots els Jordi (i Jordines) i feliç dia dels enamorats. 



PD: aprofito l’avinentesa per regalar el meu llibre que vaig escriure l’estiu passat: Construint la meva Catalunya ideal.

Comentaris

  1. Carai, ho desconeixia totalment. Molt interessant, aquesta i l'anterior entrada. Ara, sort del mapa final que vas fer... i tot i així, em perdo força, la veritat.

    Endavant amb més entrades!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada