Curiositats de Sant Miquel
De sants Miquel n’hi ha diversos però en el meu cas, quan parlo de sant Miquel, em refereixo al nostre patró, a l’il·lustre fill de la ciutat de Vic. Per tant, per ser més puristes, caldria dir sant Miquel dels Sants, que fou el nom que adoptà en professar com a trinitari descalç el vint-i-nou de gener de l’any 1609. Des de la seva vestició i fins aquell moment, s’havia fet dir Miquel de sant Josep. El nostre compatrici, amb la finalitat de conciliar-se el patrocini no pas d’un, sinó de tots els sants, i voluntat d’imitar-los a tots en tot, no va voler limitar-se amb un sol nom, sinó que va decidir anomenar-se dels sants.
Bé, doncs, de la vida i obra de sant Miquel diria que s’ha escrit pràcticament tot. Són d’especial rellevància dues biografies: una d’Antoni de sant Jeroni, i una altra de mossèn Gros. Avui, doncs, no descobrirem res nou. No obstant, sí que penso que una gran part de vigatans només coneixen que és el patró de la ciutat i que és sant. D’altres més erudits saben que es pot visitar la casa natal al carrer que duu el seu nom, i que la capella que hi ha prop del Col·legi Guillem de Montrodon li és dedicada i que il·lustra un passatge d’un dels seus miracles. Tot això és de domini públic, com també l’escola que porta el seu nom, que el tenim a Valladolid i altres coses... Però avui m’agradaria fer-vos notar algunes coses que, de ben segur, coneix molt poca gent.
El pare de sant Miquel, Enric Argemir, era de Centelles, va comprar una notaria pública a Vic i l’any 1574 es va casar amb Montserrat Mitjà, vigatana. Aquest Enric Argemir va ser conseller de la ciutat en dues ocasions. La primera d’elles, conseller segon, mentre que en la segona, fou conseller en cap. Aquesta darrera distinció no la va poder gaudir gaire ja que a mig mandat se’n va anar al cel. Com a bon notari, el pare del Sant tenia la cura d’anotar-se en un quadern diverses coses. Entre aquestes, es va anar anotant els naixements dels fills del beneït matrimoni tocat per la vara divina.
Crida l’atenció el que va escriure sobre el nostre patró:
A 29 de Setembre die del Gloriós St. Miquel entre las nou y deu de la nit del any 1591, parí Montserrada Argemira muller mia un fill. Fonch Padri M.n Miquel Comalada Mercader Ciutadà de Vich y Madó Juana Font Viuda cosina germana mia: Posarenli nom Miquel Geronim Joseph. Deu lo fassa bon Chritia á llahor y gloria de Deu y del gloriós St. Miquel y St. Geronim y St. Joseph.
Aquest desig, convertit en premonitori, només consta en el nounat Miquel. En cap dels altres 7 germans, el seu pare va escriure quelcom semblant. En aquest cas, Déu el va escoltar i el va fer excels cristià a llaor i glòria d’Ell i d’altres sants.
Una altra curiositat que segurament poca gent sap, és que el seu nom el trobem a l’altra banda del món. Després de travessar l’Atlàntic i prop de la frontera amb els Estats Units d’Amèrica, hi trobem la població de Saint-Michel-des-Saints, al Quebec, essent-ne un dels municipis més extensos de la província canadenca. Una petita comunitat es va establir a la zona que aleshores es va anomenar Saint-Ignace-des-Monts. Poc després de la canonització del sant, el divuit de maig de l’any 1862, el pare Thomas-Léandre Brassard i altres companys van remuntar un parell de rius fins a prop de les cascades del llac des Pines [‘llac dels Pins’]. El Pare va fer construir un molí i una mansió. La nova població la va anomenar Saint-Michel-des-Saints en honor al nostre sant.
La tercera i darrera curiositat crec que molt poca gent la coneixerà. Jo l’he recuperat d’un diari antic de l’any 1927 i em temo que s’ha perdut en la memòria de la gent gran. Avui, d’alguna manera, la recuperem: La Sagrada milícia de Sant Miquel del Sants. Es veu que en un viatge fet pel Doctor Junyent a Roma, li va cridar l’atenció «un estol de jovenets vestits de llana blanca, com haurien anat vestits els nostres nois del segle XVI, amb tunicel·la de cos cenyit seguida d’un faldellí voleiador fins a genoll, amb una gran creu al mig del pit; mitges blanques, sabata baixa, la ruixa al coll i una boina folgada a la testa, tot blanc, i una espasa lluent al costat [...]». Aquells noiets eren el Miquelini, una associació juvenil sota el patronatge de Sant Miquel dels Sants. A més, no era una mera associació, sinó una Sagrada Milícia no només per a joves, sinó tota una verdadera orde militar essencialment religiosa.
La Sagrada Milícia de Sant Miquel dels Sants la va fundar el pare Lluís de Sant Josep, trinitari descalç a primers d’any 1904 en una casa general de l’orde trinitària. Al davant de la basílica on es va fundar, hi havia una associació maçònica i antireligiosa que corrompia els joves. El pare Lluís de Sant Josep va reunir-ne alguns i els va armar a fi de preservar la seva religiositat. L’obra, de seguida va trobar l’aprovació del Vaticà, que pel juliol de l’any 1905 la recomanava, erigint-la canònicament. En redactar la nota, el Doctor Junyent informava que els Miquelini ja es trobaven a Nàpols, Gorga, Aocca di Pappa i fins a Bristol P. A. a l’Amèrica del Nord.
Per acabar, només citar la fórmula del jurament que feien els joves per esdevenir cavallers de l’orde:
A honra de la SSma Trinitat, de la Verge Maria Immaculada i de Sant Miquel dels Sants, jo N. N. amb voluntat plena i espontànea renovo les promeses del meu baptisme. Juro i prometo fidelitat a Déu, respecte i obediència al Sant Pare i a la Santa Església Romana, i m’obligo per tot el temps de la meva vida a no inscriure el meu nom a cap societat o associació no aprovada per l’autoritat eclesiàstica. Prometo d’observar els Estatuts de la Sagrada Milicia de Sant Miquel dels Sants, i de combatre, segons les meves forces, contra els mals costums, la blasfémia i la profanació de les festes i de defensar a tot arreu la Santa Rel·ligió i els seus ministres.
I així Déu m’ajudi i aquests seus Sants Evangelis.
Per avui, és suficient. Un altre dia mirarem de descobrir els dots de Sant Miquel com a autor.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada