El futur del jovent

No fa gaires dies que vaig tenir una conversa interessant amb un excompany d’institut i de futbol. Més enllà del típic interès pel dia a dia de cadascú, vàrem posar atenció amb la feina. Francament, no és que em deixés desconcertat perquè parlis amb qui parlis, sembla que la tònica és general, però el fet de confirmar el que s’intueix és més o menys preocupant. Parlo del jovent que puja, del planter del país.

Naturalment, no hem de generalitzar. Bàsicament, i essent molt simplistes perquè tractarem els dos grans grups, penso que n’hi ha de dues classes: els que serveixen i els que no. Si hem de fer cas a Plató... tota persona té un do natural en alguna cosa... però amb aquesta contundent afirmació, el que vull palesar és que tenim un futur una mica negre com a país. Val a dir que tampoc és res nou, sinó que el concepte ni-ni fa anys que el sentim. Tanmateix, parlem d’una versió evolucionada. No cap a millor ni pitjor, sinó diferent.

Penso que el problema, bàsicament, és en dos sentits i s’expandeix cap a altres. D’una banda, el problema és polític; de l’altra el problema és dels pares i mares d’aquest país. Si parlem primer del tema polític, en realitat és perquè són els que —segurament lamentablement i desgraciadament— es cuiden de l’ensenyament. És a dir, si avui en dia formen molts rucs, és perquè els que creen les lleis d’ensenyament ho permeten. Això tampoc és nou... ja se sap, si es forma gent intel·ligent, pensa. I pensar, molt sovint comporta actuar. I en aquest país, actuar, es penalitza. Per tant, es tracta de treure assignatures com filosofia, es tracta que els que van a un bon ritme l’abaixin perquè els que van a un menor els puguin seguir... Ep! Que no vol dir que s’hagi de deixar a ningú enrere, sinó que tothom ha d’arribar a uns mínims, però si els que van lents tarden més, els que van ràpid no tenen perquè esperar-los. Almenys ho entenc així. Amb altres paraules, en aquest cas no parlem d’oportunitats, que han d’estar garantides per a tot menor, sinó de resultats. El mateix passa amb nens i nenes que tenen un nivell superior al normal: s’acaben avorrint i no en podem treure profit: començant per ells mateixos.

D’aquesta manera, ja disgreguem els nostres joves i els normalitzem a un nivell inferior i no competitiu. Acabada l’escolarització bàsica i obligatòria, la cosa pot empitjorar. D’una banda, hi ha els més espavilats que tenen ganes d’estudiar: se’n van a fer ensenyament secundari per mirar de traçar el seu destí. De l’altra, hi ha una majoria que acabaran essent ni-nis amb el consentiment dels pares i mares. Fixem-nos primer amb els primers. En acabar l’ensenyament secundari, alguns, possiblement els millors, veuen que en aquest país no hi tenen futur i marxen. Així, doncs, més enllà del mal que suposa haver de marxar de la pròpia pàtria i distanciar-se dels estimats, després d’una formació que ha costat diners a l’erari públic, l’exestudiant brillant se’n va a donar valor afegit a altres països que la seva formació no els ha costat ni cinc. Fantàstic. Sortosament, també se’n queden i és amb ells que hem de basar el nostre futur. Segonament, hi ha els ni-nis. Aquests continuen en la seva tònica. Ni estudien, ni treballen, ni s’espera que ho facin.

És on entren els pares i mares amb la seva condescendència. Bé, no només condescendència, sinó impunitat i extrema tolerància. Ja ho he dit altres vegades, aquesta societat està creant jovent que potser coneix el cost de les coses, però no el valor de les mateixes. Què vull dir amb això? Saben que un cubata (per utilitzar el terme més adolescent) val set o vuit euros, però no saben quant costa guanyar set o vuit euros. I com això tantes altres coses. Per tant, tenim a una trista joventut àmplia que no només no estudia, ni treballa, sinó que viu dels pares i depèn absolutament dels mateixos. «Papa dona’m 50 euros per sortir», i el papa els hi dona.

Així doncs, aquest jovent, que n’està plegat, com s’introduirà al mercat laboral? Mala peça al teler. Aquest ni-nis evolucionats, ho són perquè si bé no tenen gaire formació, ni la volen, al mateix temps pretenen entrar al mercat laboral per la porta gran. El que més els interessa a aquest jovent és despatx, sou alt i vacances. En canvi, que pretenen aportar? No gaire res... A aquest jovent no se’ls pot demanar gaire cosa perquè no tenen formació, no són responsables, no volen implicació, i tampoc tenen tenacitat ni paciència. Duros a, ja no quatre, sinó tres pessetes.

Aleshores, si dels joves els treus els que són fora i els que no pretenen aportar res a la societat, encara en queden uns altres. Sortosament, avui en dia encara queden joves que entren en una empresa sense gaires lleis. Pretenen escoltar, aprendre i ser responsables. Aquests són els bons i els que tenen el futur garantit en aquest país. Aquests són els que a més de saber el cost, saben el valor de les coses. No només això, sinó que valoren l’oportunitat que se’ls brinda. No obstant, en un futur més o menys proper, no es pot garantir el futur del país només amb aquest jovent.

Perquè aquests ni-nis que pugen, avui en dia viuen dels pares i no aporten valor a la societat. Suposo que pretenen fer bona aquella frase de «viu dels pares fins que puguis viure dels fills». El dia que els pares els faltin, qui els comprarà el mòbil d’última generació per pujar la foto a l’Instagram? Qui els farà el dinar? Qui... Completament dependents. Si una bona part de la societat quedarà al marge del mercat laboral, i ja no només per l’automatització de processos i robotització, qui pagarà les hipotètiques pensions? Pregunta que deixo a l’aire. No obstant, amb el company compartim unes conclusions que permeten optimisme a nivell personal. La majoria de la generació fins l’any 80, tenim feina assegurada fins la jubilació (no entrem a valorar quan...). No tenim competència. No hi ha prou jovent que pugi amb el grau de responsabilitat que tenim els que actualment estem a la ratlla dels quaranta i puguin substituir-nos. Tot amb tot, també garanteix el futur dels que no són fora i volen un futur prometedor. Tot aquell jovent que vulgui, amb paciència, responsabilitat i compromís, també hauria de poder estar tranquil: tampoc tenen ningú que els faci ombra.