Experiència a «El Celler de Can Roca»

Aquest any ho hem petat. Gastronòmicament parlant, hem acabat l’any amb la cirereta del pastís. Dic acabat perquè, tot i que l’any encara no ha finit, no crec que repetim àpat en un restaurant d’aquests de categoria. No vull entrar novament al detall de les distincions i reconeixements que vàrem parlar amb l’entrada dedicada a la Guia Michelin d’Espanya i Portugal 2020. El fet és que la setmana passada vàrem tenir l’oportunitat de sopar a «El Celler de Can Roca», un dels millors restaurants del món i, concretament, millor restaurant del món els anys 2013 i 2015 segons The World's 50 Best Restaurants. 

Bé, l’experiència a «El Celler de Can Roca», per la majoria dels mortals comença mesos abans, o potser més i tot... M’explico. «El Celler de Can Roca» obre reserves al lloc web a onze mesos vista. Això significa que el primer de gener, obre la possibilitat de reservar pel desembre del mateix any. En el meu cas, just després de fer les campanades del 2019, vaig intentar-ho. No van obrir puntualment... però bé.. a les 00.02 o 00.03 vaig poder accedir al formulari de reserves. Vaig escollir un dia i vaig demanar disponibilitat. Després d’estar una estona pensant (semblava que el lloc web s’havia penjat i vaig estar a punt de refrescar la pantalla!!!! Sort de no fer-ho) vaig poder confirmar la reserva, i ells a mi. Jo, vaig tenir sort... perquè si hagués refrescat la pantalla segurament hauria perdut l’oportunitat. També vaig tenir sort perquè vaig intentar reservar per un segon dia (a saber si al cap d’onze mesos ho tindràs bé...), però a les 00.05 o 00.06 ja no hi havia taules disponibles. Total, teníem reserva feta al gran «El Celler de Can Roca». Ja avanço que, per a mi, el millor és l’esperit dels germans Roca. Fou el millor del sopar. 

Si bé tenia la confirmació del lloc web... no arribava res al correu electrònic. L’hauré escrit bé? Què passa? Al cap d’unes hores o l’endemà, al veure que no havia rebut res... m’inquieto. Si no ha funcionat, caldrà esperar el primer de febrer per intentar reservar pel gener del 2021! Els envio un correu per demanar-ho. Hi ha dues respostes al correu: la primera d’elles, una resposta de confirmació de rebuda del correu. Un correu sense format ni salts de línies, ni firma del correu... Vaja... una mica pobre —encara que sigui un correu de resposta automàtica— que no tingui format ni una signatura; i més per un dels millors restaurants del món. En aquest correu diuen que necessiten uns deu dies per poder respondre. És del tot comprensible. Tot amb tot, l’endemà... sí! Se m’ocorre mirar l’spam. És allà! Visca! I així els hi vaig transmetre: no vaig rebre resposta de cap correu... És a dir, la segona va ser nul·la. Hauria estat un detall respondre. 

L’espera es fa relativament llarga en funció del dia a dia que un tingui. Però finalment arriba. Jo, per curar-me en salut, fins i tot em vaig vacunar pel grip, i vàrem agafar un hotel a Girona per anar amb temps. De fet, vaig plegar a la tarda per evitar embussos o contratemps. A les 20.30 havíem de ser allà sens falta! I així hi vàrem ser. El restaurant té pàrquing privat, cosa que és d’agrair. Ens en vàrem informar prèviament ja que una vegada que vàrem anar al Sant Pau de la Carme Ruscalleda vàrem deixar el cotxe lluny i en arribar ens van dir que l’hauríem pogut deixar allà (detall que un 3* no hauria de passar per alt!)... A l’altra banda del carrer intuïm l’entrada al restaurant. S’entra a través d’un jardí. De nit, hi ha poca llum... almenys a mi em va costar veure per on s’havia d’entrar. Les comparacions amb altres restaurants semblants comencen a ser ineludibles. La porta d’entrada al restaurant no és de vidre i per això, tot i que a l'entrar ens vàrem trobar 4 persones, ningú et pot obrir la porta. Ep! No és una exigència, però seria un detall d’un 3* estrelles i d’un dels millors restaurants del món. L’entrada també va ser freda... ens vàrem sentir estranys. Quan un va per aquests llocs l’han de guiar una mica perquè tot és una mica desconcertant... però en entrar, al veure que se’ns mig quedaven mirant, vàrem prendre la iniciativa davant dels quatre treballadors. No recordo si els vaig dir que hi anàvem a sopar... cosa força òbvia... «La reserva a nom de qui?» ens varen demanar. 

De moment tot una mica fred, lluny del caliu gironí i català, i del compromís que hauria de tenir un restaurant així, però anem a gaudir de l’experiència. Perquè, com he dit altres vegades, a aquests restaurants no només s’hi va a menjar, sinó a fer un viatge gastronòmic i a gaudir d’emocions. En tenien una de preparada que pràcticament s’ho val tot. Bé... ens recullen jaqueta i paraigües, i ens acompanyen a la taula. Comença l’experiència. 

Després d’una breu espera, se’ns acosta a saludar el Josep Roca. És d’agrair que passi per les taules a saludar. Cap conversa en el nostre cas, que potser si l’haguéssim començat l’hauríem tingut... però no hi estàs acostumat i no et surten les paraules... Llavors ens ofereixen una cop de cava. Gràcies. Ens deixen la carta. «El Celler de Can Roca» disposa de dos menús: un dels clàssics i un altre de gran festival. No ens ofereixen el maridatge... que tampoc l’hauríem agafat però bé... entenc que l’haurien d’oferir, i més tenint en compte que la majoria de plats parteixen d’un vi. També és cert que arreu on hem anat, no ens l’han ofert mai, de manera que suposo que l’has de demanar explícitament. Ens porten la carta de vins que, per cert, molt extensa i gens abusiva quant a preus. També és molt d’agrair. 

De sobte, arriba el primer plat, per anomenar-lo d’alguna manera. Un viatge gastronòmic d’arreu del món, literalment. Vull dir que d’una bola del món surten uns braços amb uns aperitius. No recordo la primera mossegada d’on era; la segona d’Egipte; la tercera de Mèxic, i la quarta i cinquena, un petit joc amb el comensal. Endevina d’on són i si encertes tindràs premi: n’hi ha un de Perú i un de Japó. Interessant. Ho hem de descobrir partint del gust. L’encertem i una de les boles del món s’obre i surt un sisè aperitiu que representa Singapur! En el meu cas, l’artefacte va fallar, però bé... les coses fallen. En realitat, un gran attrezzo. El segon conjunt d’aperitius, un homenatge a la família, al restaurant dels seus pares, «Can Roca»: una bola líquida de cítrics, un entrepà de calamars, carn de perol amb pinyons, una baguet, i un canaló d’aquells de casa; de casa de veritat. Novament, gran posada en escena. 

A partir d’aleshores, tota la resta de plats. Certament, força poesia i una gran presentació. Però només plats. Gustativament... reconec que potser encara ens falta cultura. Alguns fermentats i coses una mica rares... Si bé grans plats, alguns d’ells pura poesia, jo no els vaig acabar d’entendre. Però no vas a entendre! Sinó a gaudir. A mig menú, ens adonem d’una ampolla de vi enfangada. Davant la sorpresa, hi reflexionem. Serà una ampolla d’aquelles del vi de fang? Recordem que els aiguats que van colpir el país el passat vint-i-dos d’octubre es van cebar amb el Celler Rendé Masdéu de l’Espluga de Francolí. Tot i que l’aigua es va endur el celler literalment, l’establiment va poder recuperar 1200 ampolles i les van posar a la venda. «El Celler de Can Roca» en va comprar. 

A veure... parem aquí. És important. És, sense dubte, l’emoció més gran del sopar (per sort o per desgràcia). Ja no només perquè la resta tampoc és cap cosa summament extraordinària, sinó perquè aquesta sola s’emportaria tots els elogis. Un dels millor restaurants del món, amb les seves 3* Michelin, s’havia fet amb unes quantes ampolles d’aquest vi d’aquest celler i l’oferia en el seu maridatge! Aquí es denota perfectament l’esperit dels germans Roca. La seva solidaritat, empatia, altruisme i factor més humà i proper. Ignoro si el vi en si és un gran vi o no, dels que se servirien en grans restaurants. I què? Quina importància té davant de la desgràcia? Un establiment com aquest, no només s’havia solidaritzat amb el celler de l’Espluga per ajudar-los a reflotar el negoci, sinó que contava la història d’aquell vi i de la desgràcia patida, els posava al món i el descobria a comensals que quedaven totalment atònits davant l’ampolla enfangada i l’explicació del sommelier. Impressionant. No es pot pagar. Una mostra de com una desgràcia es convertia en oportunitat. Un mostra de l’esperit Roca. És que penso que no hi ha paraules per explicar-ho. Nosaltres, que ens en vàrem adonar, tot i que no l’havíem de tastar, no ens en vàrem poder estar de donar-los les gràcies per l’immens gest. El prestigi d’un dels millors restaurants del món sota la responsabilitat d’una ampolla enfangada. Mil gràcies! 

Retornant a l’experiència, varen anar venint elaboracions fins a acabar amb tot el menú. Algun temps entre plat i plat penso que una mica excessiu. En algun moment pensàvem que veuríem la cuina. En tots els restaurants que hem anat d’aquesta categoria (Sant Pau recordo que tampoc) és un detall que solen tenir. Però no va ser així. L’ideal (curiosament només ens va passar al Sant Pau) és que el xef surti a saludar, però ni tant sols sabem si era a la cuina. En resum, l’experiència a «El Celler de Can Roca»... no n’hi havia per tant. Hem anat a altres restaurants que l'experiència ha estat millor i sense esperar tant temps. És a dir, si vols anar pel món dient que hi has anat, val la pena l’espera, però no per gaire res més. És a dir, més per l’exclusivitat que no pas per l’experiència en si. Molt attrezzo i posada en escena i servei i tracte a sala excel·lent. Però en aquesta mena de restaurants esperes alguna cosa més. Una mica més de joc, una mica més d’ànima i història en els plats, una visita al piset... Ells hi van cada dia però pels que hi anem un cop a la vida, se’ns ha de fer especial. I el cert és que no ho va ser. Bé... sí, el detall del vi de fang, que per part meva i pel que suposa justifica el qualificatiu d’un dels millors restaurants del món.