El Ruc Català

No recordo si he parlat mai del ruc català però estic molt segur que no pas en els termes amb els que en vull parlar avui. I és que he llegit recentment l’estreta relació entre l’animal i un vigatà. Ep! No en els termes de persona d’enteniment obtús, mancat d’intel·ligència —que també n’hi ha— sinó en la preservació de l’espècie. I és que, sempre ens podem trobar a un vigatà en qualsevol lloc inhòspit o temàtica curiosa. Què seria del món sense els vigatans?

L’origen del ruc és la subespècie d’ase Equus asinus somaliensis. El gènere Equus es va desenvolupar probablement a Nord-Amèrica, d’on va passar a Europa, Àsia i Àfrica. Sembla que actualment hi hauria tres races d’ases a l’antic regne d’Espanya descendents del tronc africà (Equus asinus africanus): el Guarà Català, la Mallorquina i el Zamorano-Leonés. El Guarà Català ha estat pal de paller d’altres races: la francesa Poitou, les italianes Pantellaria, Martina-franca, i la Siciliana o Ragusana. També s’assigna certa influència del Guarà Català en les races mediterrànies Maltesa i Xipriota, originàries d’ases africans i asiàtics. No obstant, on hom es posa d’acord en la gran influència del Guarà Català, és en la creació de la raça de l’Ase Americà, el ruc de Kentucky o Mammoth, arribat procedent de Catalunya l’any 1819. Finalment, també hi ha referències d’exportacions de rucs catalans a finals del segle passat i part de l’actual, a Alemanya, Algèria, Argentina, Austràlia, Brasil, Canadà, Congo, Cuba, Gran Bretanya, India, Madagascar, Mèxic, Repúbliques Centre-americanes, Sud-àfrica, Tunísia i Zaire. Com podeu veure, ha arribat lluny el ruc. I també ve de molt lluny.

Es veu que Plini el Vell, escriptor llatí, científic, naturalista i militar romà del primer segle de la nostra era, ja escrivia que a la Plana de Vic s’hi venien ases, anomenats aleshores ausetans. La vida de l’animal va anar fent però més darrerament, va arribar al llindar de la seva possible extinció. S’utilitzava molt al camp en el passat i va fer que n’hi hagués uns 50.000, però més recentment el seu cens va baixar fins a poc més de mig miler. No obstant, això, un vigatà va acabar rebent la distingida Creu de Sant Jordi l’any 1982 «per haver dedicat esforços molt meritoris a la conservació del guarà de Vic o guarà català, animal exclusiu en el món per la seva constitució i rendiment». Aquest mateix ruc també ha estat designat amb el nom de la millor raça de rucs del món gràcies a la multitud de premis que ha rebut. Parlem de Martí Salvans i Puig, pagès i ramader compatrici.

En Martí Salvans era conegut a Vic amb el sobrenom de Martí de Ca l’Ú. Va néixer a la mateixa ciutat l’any 1898. Ell no era originari de la família, però es va casar amb una noia de la coneguda fonda (Montserrat Ferrer i Vila), i se’l va acabar coneixent així. Va arribar a ser un dels tractants de bestiar més prestigiosos de Catalunya. Martí Salvans tenia la cort de vaques al capdamunt del Portalet de Vic. Alguns recordaran o s’hauran encuriosit per unes anelles de ferro que encara avui es poden veure clavades a la paret de la muralla. Malgrat que el comerç de bestiar al Portalet es va acabar després dels anys seixanta, avui encara hi són. Fins aleshores s’hi lligava el bestiar boví i s’arribaven a acords de compra i venda d’animals amb la típica encaixada de mans. El vigatà es va dedicar quasi exclusivament al semental vigatà/català, tot conservant, preservant i millorant la raça. Tot amb tot, aviat li valgué l’entrada al mercat internacional i la difusió del Guarà Català al món. Sort en tinguérem! Abans de la Creu de Sant Jordi, rebé l’any 1976 el Llorer del Mercat del Ram de Vic, uns distinció municipal. Morí l’any següent de rebre la distinció de la Generalitat de Catalunya, el vint-i-sis de gener de l’any 1983.

No obstant, convé fer justícia i parlar també del ramader berguedà Joan Gassó i Salvans. Ell va acabar recuperant el ruc català a la seva finca d’Olvan, Can Fluïves. Va començar a lluitar per recuperar la raça als anys setanta, quan ja es donava pràcticament per perduda. Avui, sembla que la preservació de la raça està garantida. D’altra banda, per bé o per mal, fa molt anys la silueta del ruc es va convertir en símbol del catalanisme. Si bé implícitament denota una manera de fer dels catalans (treballadors, forts i tenaços), sembla que el principal motiu perquè tingués tan èxit fou per contraposar-lo a la figura nacionalista espanyola del brau d’Osborne. Encara avui corre algun cotxe amb el distintiu adhesiu... més val que estigui campant per la finca d’Olvan o per altres paratges, que no pas enganxat al cotxe.

Comentaris