Corea del Nord (1)

Ja fa unes setmanes que vaig llegir la notícia que el líder de Corea del Nord, Kim Jong-Un, estava, literalment, un 99% mort. En el moment d’escriure aquestes línies, està perfectament viu. Els rumors es van disparar després que s’absentés durant diverses setmanes i no se l’hagués vist en llocs públics; nordcoreans, òbviament. No obstant això, partint de la premissa que parlem de l’estat, possiblement, més hermètic del món... no crec que ningú pugui assegurar si està viu, o està mort i han posat la màquina propagandística en marxa per ajornar la fatídica notícia. Insisteixo, penso això en el moment d’escriure aquesta entrada. En qualsevol dels dos casos, diu molt de la classe periodística en general. 

Tot amb tot, em va fer pensar que si bé sí que he vist i llegit diverses coses sobre el nazisme, amb el tema nordcoreà anava just. Molt just. Més enllà de l’Afers Exteriors del gran Miquel Calçada que li va dedicar, poca cosa més. Per aquest motiu, el primer cap de setmana de maig em vaig tancar a casa i em vaig proposar intentar saber més sobre Corea del Nord i de la primera dinastia comunista de la història: la família Kim. Les conclusions que n’he tret jo és que no dista tant del nazime: tenen certs paral·lelismes. L’altra és que la relació entre Corea del Nord i EUA és una espècie d’amor-odi. Potser més que amor... cordialitat-odi... Confio que al final ja ho entendreu, malgrat que això només siguin uns esbossos perquè no podem pas esbrossar tots els detalls. Avui, la primera de les sis entregues. 

El règim dictatorial nordcoreà va començar amb l’avi de l’actual dirigent: Kim Il-Sung. Kim Il-Sung era un guerriller que va lluitar en la guerra entre Corea i Japó. Aleshores, a l’estil francès-alemany i alemany-francès, Corea fou humiliada per Japó. Els coreans foren conquistats, reduïts, menystinguts, maltractats, trepitjats... tot el que us pugueu imaginar, pels japonesos. No obstant això, al final d’aquella mateixa època també s’estava produint la Segona Guerra Mundial, en la qual els aliats lluitaven contra els nazis, i podem dir contra les Potències de l’Eix. Aquestes potències de l’Eix eren la mateixa Alemanya, l’imperi japonès i el regne d’Itàlia. Així doncs, la lluita no només era contra Alemanya, sinó també contra Japó. Just a tall informatiu, recordar que l’any 1941 els japonesos van atacar Pearl Harbor i fou llavors quan EUA va decidir participar en la Segona Guerra Mundial. L’episodi que, segurament, va assentar la fi de l’imperi japonès i el seu domini sobre Corea, fou la bomba nuclear que EUA els va llançar l’any 1945 sobre Hiroshima. Dos dies després, els soviètics remataven la feina i Japó, finalment, es rendia. 

Amb Japó caigut, Corea va recuperar la seva sobirania. Més o menys... perquè els aliats contra Japó, EUA i l’URSS, van decidir repartir-se el botí. Van agafar la península coreana i la van partir en dues parts. Com que no sabien com partir-la perquè no hi havia accidents geogràfics, simplement ho van fer pel paral·lel 38. El nord, se’l va quedar l’URSS, mentre que el sud se’l va quedar EUA. Així doncs, en una mateixa península, en dos nous estats, dos sistemes completament antagònics: al nord, el comunisme, i al sud, el capitalisme. Pyongyang fou la capital de Corea del Nord, altrament dita República Popular Democràtica de Corea, mentre que Seul fou la capital de la del Sud. El dictador rus Stalin va decidir que per liderar aquell nou estat no hi havia ningú més adient que Kim Jong-Il, aquell antic guerriller de poc més de trenta-sis anys. Més que governar, en realitat era una marioneta en mans d’Stalin. Tanmateix, i novament com en el nazisme, era un populista que va fer retornar l’entusiasme i la il·lusió al poble coreà enfonsat: recuperar la pàtria, vaja... 

Així és com l’antiga Corea es va convertir amb dues i el motiu pel qual una és comunista i l’altra és capitalista. En la següent entrada continuarem la història.