La Covid-19 (7)

Us mentiria si digués que he seguit les darreres notícies sobre la Covid. Ja fa uns dies que vaig decidir no seguir-les perquè tot plegat em semblava un munt de despropòsits. Potser mai com ara s’ha pogut fer tan tangible allò de la desinformació, o l’excés de la mateixa. Vull dir que quan hi ha mil criteris per avaluar una cosa, i mil opinions més, al final és impossible saber quina és la bona. I si no saps quina és la bona, tan bona o dolenta és una com altra, o cap de les dues. I si al final no pots discernir, al capdavall és el mateix estar informat o no estar-ho. No obstant això, veient el dia a dia per la finestra o balcó, o fins i tot llegint en diagonal alguns titulars, un es pot fer la idea de com anem. O no. 

Vagi per davant la frase del gran Sòcrates de «només sé que no sé». Perquè si bé soc capaç de veure algunes coses, no sé dir de totes i cadascuna d’elles si son bones o son dolentes. D’una banda, ja hem vist la gestió del govern del regne veí. No sabem com ho hauria fet l’oposició, que per paradoxa política, l’oposició sempre ho faria millor que l’actual govern (sigui quin sigui).El que sí podem dir és que les coses es podrien haver fet molt millor, i no sé si gaire pitjor. El govern de Sánchez ha anat donant pals de cec des del primer dia. Ho he anotat en diverses entrades: tard i malament. Les dues mesures estrella entenc que han sigut la del no confinament total, que al cap de quinze dies més tard el va decretar, i el desconfinament per províncies. 

Quant a la primera mesura, que va corregir quinze dies tard, algun dia caldrà saber qui és el responsable de les persones que han perdut la vida fruit d’aquesta decisió. Òbviament, no totes, sinó un càlcul aproximat de les vides que es van perdre per no haver decretat un confinament quan el govern de Catalunya el reclamava. Aleshores, el govern del regne veí va dir que el virus no coneixia de fronteres. Es veu que més enllà de les mutacions genètiques que hagi pogut tenir durant aquest període, el virus també ha adquirit coneixement geogràfic i el desconfinament sí que s’ha de fer de manera diferent per territoris. No critico aquesta mesura, que entenc perfectament que els territoris son diferents (no sé si la frontera seria provincial o autonòmica o alguna altra). Una altra mesura que em sembla que han reconduït fou aquella que les rodes de premsa sortien els uniformats. Idea molt més pròpia d’altres règims semblants al seu però que no se n’amaguen ni el dissimulen. 

Al final, per aquestes i altres decisions, un arriba a la conclusió que pràcticament qualsevol mesura o decisió que pren el govern espanyol, no és bona i caldrà reconduir-la. I és on entra el futur. Era o no era un bon moment per acabar el desconfinament total? Ho sabrem els propers dies. Era o no era un bon moment per començar a sortir? Aquí, finalment van establir el tema dels horaris, de manera que potser han rectificat a temps. Tanmateix, la meva sensació és que poca gent ha entès (jo soc un dels que encara no ho ha entès) les instruccions que cal seguir. Pel que m’afecta, no entenc la diferència entre walking, caminar, passejar i fer esport. El que sí tinc clar, és que la majoria s’ho ha passat per l’arc de triomf perquè veus grups de ciclistes (que ni tan sols crec que dos siguin de la mateixa unitat familiar), gent a passejar quan ho haurien de fer els majors... Tan bé que ho havíem fet (en general), i ara que potser comencem a veure la llum, potser la vessem altra vegada. Confiem que no. 

Aquesta és l’altra història: el sortir del túnel. A mi em fa la sensació que anem per l’eix que va de Vic a Girona. És a dir, que està ple de túnels i d’alguna pujada pronunciada. Més enllà del tema salut, que veurem els números a mesura que passen els dies, la llum que veiem al final del túnel no sé si és la llum que tots entenem, o els raigs ultraviolats d’un sol que ens tornarà a fustigar ferotgement amb risc de socarrar-nos. Vull dir que hem passat un túnel, potser haurem guanyat una batalleta (sense desmerèixer-la), però no pas la guerra. 

Ara ve el bon temps i, amb sort, el virus remetrà una mica. No obstant això, recordem que no tenim solució per ell. La certa normalitat, no tornarà fins que tinguem una solució efectiva. Deixant de banda el tema salut, també hi haurà altres túnels i/o pujades pronunciades: els Tourmalets. Caldrà veure com un estat en fallida gestiona una crisi econòmica monumental. Caldrà veure com un estat en fallida gestiona una crisi social de gran magnitud. També caldrà veure, suposo que ja no l’estat, sinó com cadascú gestiona diverses crisis psicològiques o emocionals derivades de tot plegat. Ah! Tampoc em puc oblidar de la crisi política i la de llibertat i privacitat. 

Quan dic crisi política, i per acabar, no em refereixo al nostre conflicte particular, que més aviat que tard (i hem pogut comprovar la necessitat imperiosa) cal reprendre i fugir d’aquest estat l’abans possible. Em refereixo el mentrestant no marxem. Com he dit al principi i ja vaig advertir en la darrera entrada de la Covid, el govern del regne veí ho ha gestionat (i espera’t) de manera pèssima. Això fa que els populistes se li hagin tirat a la jugular amb ànim de fer-lo caure. Tan se val governar una comunitat que ho ha fet tant o pitjor que el govern de tot l’àmbit, però s’ha de fer caure el govern central sigui com sigui. Per tant, quan tot això mig acabi, el més fàcil és que el facin caure. Per si mateix i en condicions normals no és cap problema fer caure un govern. El problema és l’alternativa que hi hauria: PP + VOX? Molt en compte amb la peça al teler. I també dic que en condicions normals no és problema perquè part de la democràcia ja és escollir el representants. Però, com tindran cara de fer unes noves eleccions després de no sé quantes, amb una crisi galopant, i en part agreujada per les retallades constants? Ja ho va dir el president Torra: vida o economia: Espanya ho té clar: economia. No global, sinó cadascú la seva.