Origen de les taules de canvi i la partida doble comptable

En l’entrada corresponent al retorn del mercadal de Vic vàrem descobrir que el mercat de la ciutat de Vic era dels més antics del país, sinó el més antic. Avui la cosa va de finances i comptabilitat. També és una nova entrada per reivindicar el protagonisme de Vic, que sovint li treuen immerescudament. Avui, parlem de dues característiques vigatanes que també sembla que ens n’han tret l’autoria. D’una banda, la taula de canvi, precedent més directe dels bancs públics; per l’altra, el mètode de partida doble com a sistema de registre de les operacions en comptabilitat, això és, el clàssic deure i haver. 

Pel que fa a la taula de canvi, novament Viquipèdia afirma que «la Taula de Canvi de Barcelona es pot considerar el primer banc públic d'Europa». No només ho diu Viquipèdia, sinó que algun llibre també ho afirma rotundament: «la Taula de Canvi de la Ciutat de Barcelona, creada l’any 1401, va ser el primer banc públic d’Europa». És la primera fase de la introducció de Els primers llibres de la Taula de Canvi de Barcelona, volum 1, de la Fundació Noguera. Alguna cosa està passant en contra de Vic... 

Podem llegir en un article de Josep M. Passola a la revista Ausa, titulat «La moneda medieval de Vic i els orígens de la banca. El primer banc públic d’Europa», que la cosa va anar diferent. Més enllà dels motius pels quals va passar el que va passar, anem a contar el que va succeir. Corria el febrer de l’any 1222 (pràcticament cent vuitanta anys abans que l’efemèride barcelonina), quan el rei Jaume I el Conqueridor es va presentar a Vic amb la intenció d’instal·lar una taula de canvi de la moneda a la plaça del Mercadal. Certament, no hem d’entendre aquesta taula de canvi com un banc actual, però aquella parada consistia en una caixa on guardar els diners, uns llibres on anotar les operacions i una taula sobre la qual es realitzaven els canvis de les diferents monedes. Perquè hi havia la gran moneda vigatana (encunyada pels bisbes), i el rei en feia una de nova. Quan dic gran moneda vull dir valuosa i potent, fins al punt que es va imposar per sobre de la del rei. 

El primer obstacle que es va trobar el rei, Guillem de Montcada i tota la comitiva reial, és que el mercat estava sota la partida jussana, és a dir, era competència del bisbe. Per tant, per molt rei que fos Jaume I, no podia presentar-se allí i plantar una parada a Plaça. Tanmateix, després de demanar-li, Guillem de Tavertet va concedir la llicència al rei però amb dues condicions: la primera d’elles, que li deixava tenir la paradeta un màxim de quaranta dies, i en segon lloc, que no podia perjudicar els seus propis interessos. Així doncs, aquesta fou la primer taula de canvi coneguda a Europa, i no només és Reial, sinó que també és vigatana. 

Vic no només fou pionera en la primera banca pública d’Europa, sinó que també fou pionera amb el que es podria catalogar com la predecessora de les caixes modernes: fou la Caixa de Dipòsits de la sagristia de la seu vigatana, de caràcter eminentment privat i que fou utilitzada abastament per bisbes, consell municipal i molt ciutadans de Vic durant més de set-cents anys. Documentada des del 1256, però existent des del segle XI. Per acabar, només dir que la taula de canvi municipal data de l’any 1583, aquesta sí, posterior a la de Barcelona que, com hem anotat més amunt, és del 1401. 

Pel que fa a la partida doble, també en tenim notícia gràcies a Josep M. Passola en l’article de l’Ausa «Pere Ferrer de Vic, banquer del segle XIII, en els orígens de la comptabilitat per partida doble». Novament, Vic queda marginat. El fet és que qui ha passat als annals de la història com el pare de la comptabilitat és Luca Pacioli. Pacioli va néixer el 1447 a San Sepolcro, Itàlia. Fou matemàtic i en l’any 1472 es va fer franciscà. Ell s’ha quedat amb la glòria. No obstant això, la banca feia temps que existia i més concretament a Vic. I, ja se sap, si hi ha diners i hi ha bancs, també hi ha banquers. Un de gran renom, Pere Ferrer. 

No sabem si va néixer a Vic, però sí que era d’allí, malgrat estigués assentat a Barcelona, com altres banquers d’origen vigatà. Però quedem-nos amb Ferrer. A Ferrer, el rei li devia 3.960 lliures. No era l’únic vigatà al que se li devien diners... a Tomàs de Vic, l’any 1297 el rei li devia 79.700 sous. Això demostra com de rics eren alguns vigatans, que fins i tot feien préstecs a la reialesa. Però no parlem d’això. Es veu que de Pere Ferrer s’ha conservat la transcripció de set assentaments d’un llibre major de la seva comptabilitat just abans d’acabar el segle XIII: tres d’haver, i quatre de deure. L’haver s’inicien amb les paraules «devem lur» i signifiquen abonaments. El deure s’inicia amb «deu-en nos» que significa càrrecs. La conclusió de Passola és clara: 

El primer i tercer assentament compleixen claríssimament el principi fonamental de la comptabilitat per partida doble segons la qual cada assentament comporta un abonament i un càrrec. I com que tots els altres assentaments que veurem després també provoquen sempre un abonament en un compte i un càrrec en un altre, deduïm que el banquer Pere Ferrer de Vic aplicava a la seva comptabilitat l’any 1296 un dels principis fonamentals del sistema de la doble partida: la dualitat d’anotacions. 

Com diria aquell, «ja ho veuen». I com dic jo... el món no seria el mateix sense els vigatans. Això és digne d’anàlisi que s’escapa al meu enteniment. Tanmateix, la pregunta és clara: com una societat tant menuda ha pogut donar tant al món al llarg de la història? No son paraules banals... penseu en Andreu Febrer, el bisbe Caçador, Francesc Micó, Antoni Montserrat, sant Miquel dels Sants, Ramon Sala i Saçala, Jaume Balmes, l’arquebisbe Alemany, Eusebi Molera, santa Carme Sallés, Josep Pratdesaba, Manel Serra i Moret...