Corea del Nord (2)

Havíem deixat l’anterior entrada en que els aliats contra Japó s’havien repartit Corea i Stalin havia donat el govern a Kim Il-Sung. Aquest, com tants altres dictadors com pot ésser Hitler, a banda del populisme i patriotisme, li va agafar ànsies de més poder i més territori. En el seu imaginari, se li va posar entre cella i cella que havia de governar tota Corea, és a dir, les dues Corea. Un estil semblant al de Hitler quan va annexionar Àustria, d’on era ell, a Alemanya. 

Kim Il-Sung ho va intentar per primera vegada l’any 1950. El mètode no fou cap altre que l’intent d’invasió o conquista de Corea del Sud. Aquell és l’inici de la Guerra de Corea (1950-1953). Parlo amb present perquè és una guerra que, formalment, no ha acabat. D’ençà d’aleshores i malgrat la guerra acabés, la realitat és que no es va signar cap tractat de pau. Únicament es va signar un armistici a l’espera d’un acord definitiu, que encara no ha arribat. D’aquí es pot entendre que hi hagi aquesta calma tensa constant, especialment a la frontera entre Corea del Nord i Corea del Sud. Aquesta desconfiança, aquest neguit... més enllà del que veurem, també entenc que és per aquest motiu. En qualsevol moment, qualsevol dels dos bàndols pot rebre un atac fruit d’una guspira. 

EUA va respondre a l’atac amb una bomba per cadascun dels habitants de Pyongyang. Literalment. Aleshores, la capital tenia 200.000 habitants, i aquest fou el mateix número de bombes que els americans van deixar caure sobre la ciutat. Pel juliol de l’any 1953 i després de més d’un milió de morts, com deia, es va signar un armistici entre EUA i Corea del Nord per cessar les hostilitats. Fruit d’aquest armistici, avui en dia hi ha la zona desmilitaritzada. Una zona fronterera que es va poder veure en el programa Afers Exteriors. Allí on una línia separa ambdues Corea i on es vigilen mútuament. 

Aquella fou una gran derrota per Kim Il-Sung, i encara es va quedar més sol quan Stalin va morir en l’any 1953. No obstant això, el líder nordcoreà es va proposar controlar el seu poble i va continuar amb el seu afany per reconquerir Corea del Sud. Pel que fa al primer, va establir la filosofia de amb mi o amb mi. Deixava una petita bretxa de contra mi però amb resultats funestos. Els que estaven en contra d’ell només tenien dos camins: la mort (assassinats, naturalment), o cap a camps de treball; en aquest darrer cas, el càstig podria arribar fins a la tercera generació de la família. La idea i concepte és tenir el poble submís i que ningú gosi alçar la veu ni criticar el règim. Pel que fa al segon, en la seva ment li va aparèixer el pensament que en realitat, la gent de Corea del Sud estava fatal i el que anhelaven de veritat era alliberar-se del jou americà. Tanmateix, el seu president no els hi ho permetia. Solució: atemptar contra el president de la veïna Corea. Ho van intentar a principis de l’any 1968, sense èxit: l’assalt a la Casa Blava. Dels trentena-un homes que van perpetrar la incursió per cometre l’assassinat, els mataren tots menys un, que es va fer enrere i el van acabar detenint. Ell va salvar la vida, però no pas la seva família, que fou executada públicament en un estadi com a represàlia. 

Amb tot, Kim Il-Sung anava de derrota en derrota i de fracàs en fracàs, perquè després de l’intent fallit d’atemptar contra del president sudcoreà, els sudcoreans van fer evident la seva voluntat de no ésser nordcoreans, sinó mostrar el suport al seu president. En aquest moment de crisi, és quan apareix el seu fill, Kim Jong-il, del que ja en parlarem una mica en properes entrades. Per ara, només ens cal saber que fou el... Joseph Goebbels de Corea del Nord, és a dir, l’encarregat de la propaganda. En aquell moment, en el qual la popularitat de Kim Il-Sung podia veure’s afectada, el seu fill va començar diverses campanyes per encimbellar i popularitzar el seu pare. Estàtues, pel·lícules... qualsevol cosa per alçar la figura del seu pare, alhora que intentava començar a postular-se com a possible relleu generacional. I totes aquestes mesures per buscar la idealització, deïficació del seu pare. Com realment ha passat a la història: Kim Il-Sung fou un déu pel seu poble, el referent, el pare de tots, el salvador... 

Tanmateix, Kim Il-Sung encara tenia corda per anys i durant el seu mandat hi hauria com a mínim un parell d’incidents més destacats.