Corea del Nord (3)

Reprenent el relat sobre Kim Il-Sung, ho vàrem deixar en que valia la pena destacar un parell d’incidents durant el seu regnat. El primer d’ells fa referència al buc americà USS Pueblo. Just havien passat dos dies de l’assalt a la Casa Blava, quan els nordcoreans van capturar aquest buc. L’USS Pueblo era un buc que vigilava l’activitat soviètica i nordcoreana. Amb això vull dir que no era un buc de guerra, i que no tenia res per a defensar-se. D’acord amb els americans, estava en aigües internacionals, mentre que pels nordcoreans, van entrar en les seves aigües. Així doncs, un submarí nordcoreà els va assaltar i capturar, amb els seus vuitanta-dos tripulants inclosos, que esdevingueren presos. 

Tot i així, a cap de les dues nacions els convenia iniciar una nova guerra. Corea del Nord sabia que tenien les de perdre, i EUA prou feina tenia amb Vietnam (1955-1975). Per tant, Corea del Nord va torturar i humiliar una mica als presoners perquè afirmessin que havien violat les seves aigües, i posteriorment EUA els va demanar perdó formalment. Acte seguit, els vuitanta-dos presos foren alliberats. Tanmateix, el buc no seguí el mateix camí. Avui en dia, l’USS Puebo és l’únic buc de l’Armada dels Estats Units que roman capturat. Actualment, és una atracció turística a Pyongyang que s’exhibeix com a trofeu conquistat a l’enemic. 

Vuit anys després hi hauria un nou incident que evidencia aquesta calma tensa de la frontera. El que en la primera entrada anomenava desconfiança, neguit... Aquella sensació que en qualsevol moment, qualsevol dels dos bàndols pot rebre un atac fruit d’una guspira. Corria l’any 1976, i l’afer du el nom de l’Incident de la destral, o Poda de l’arbre. Aquella guspira va estar apunt de fer esclatar una nova guerra. El fet és que a la zona desmilitaritzada hi havia un arbre que tapava la vista als observadors de les Nacions Unides. Solució: podar-lo o tallar-lo, així de simple. Els americans van enviar un equip d’homes per dur a terme l’empresa. Un cop allí van començar a podar-lo sota l’atenta mirada de nordcoreans. Fins que va saltar la guspira. De sobte, un nordcoreà els va dir que paressin ja que aquell arbre l’havia plantat Kim Il-Sung. Després d’allò va començar una lluita amb el resultat de dos soldats americans morts. EUA no va tardar gaire a respondre amb un desplegament exuberant. Va estendre bona part de l’exèrcit per garantir l’operació. Tot i que es va pensar en atacs mortífers i devastadors, al final van decidir tallar l’arbre amb el suport de tot l’exèrcit. Un desplegament per dir als nordcoreans que com gosessin fer quelcom, els cauria el món a sobre. Ho aconseguiren. I per no arribar més enllà, Corea del Nord va demanar disculpes i qui dia passa any empeny. 

Els anys o dècades posteriors es podrien centrar en tres fils: caiguda del comunisme, protagonisme de Kim Jong-Il, i carpeta nuclear. 

En primer lloc, la caiguda del comunisme arreu. No sé si es pot dir que el desastre va començar als anys setanta. Aleshores, el president dels EUA va visitar la Xina, l’URSS i Kim Il-Sung va haver de veure com els seus aliats s’acostaven i arribaven a acords amb l’etern enemic, al mateix temps que s’obrien al món. Anys més tard, un nou revés molt difícil de pair: les Olimpíades de Seul de l’any 1988. El món, d’alguna manera va premiar Corea del Sud amb l’organització dels Jocs Olímpics. Mentre Corea del Sud s’obria al món i rebia reconeixements, Corea del Nord rebia revessos. El règim nordcoreà va intentar que les Olimpíades fossin compartides, compartint capitalitat, però el Comitè Olímpic no els hi ho va concedir. També van intentar condicionar als seus aliats perquè no hi participessin, però tampoc se’n van sortir. Tot plegat va fer créixer l’odi cap als seus veïns, i fins i tot els va dur a cometre un atemptat terrorista en un avió que es dirigia cap a Corea del Sud. Per si tot això fos poc a nivell internacional, encara passaven més coses. El novembre de 1989 es produïa la caiguda del mur de Berlín: la derrota de la comunista República Democràtica d’Alemanya i la reunificació d’Alemanya. També aquell any hi va haver la revolució romanesa que va acabar amb l’execució de Nicolae Ceaușescu i la seva dona Elena. Nova derrota del comunisme, que ja portava anys fent aigües. Finalment, també caigué Dmitri Iàzov, un dels artífex de l’intent de cop d’estat a la Unió Soviètica i al president Mikhaïl Gorbatxov. 

En la següent entrada parlem del futur successor, Kim Jong-Il.

Comentaris