La Covid-19 (8)

Ja us deia que això de la Covid-19 donaria per molt. Avui, vuitena entrada, i no soc pas capaç d’afirmar que serà l’última. I molt em temo que és fàcil que es faci bona aquella dita de segones parts mai son bones. En el moment d’escriure aquesta entrada estem a les portes de la fi de l’estat d’alarma, a les portes de la nova normalitat, eufemisme per dir no sé ben bé què, ja que soc del parer que res tornarà a ser normal fins d’aquí a molt temps. Imagino que han volgut bastir un concepte cool o amigable però en realitat volen dir nova regularitat. Tampoc em ve una paraula més idònia.

Vull dir que comparteixo el terme de nou, però no pas el de normalitat. La situació serà nova, certament, perquè no crec que cap dels que puguem llegir això hàgim viscut una situació semblant. És com jugar a la loteria però amb antipremis en comptes de recompenses, i que tothom està obligat a jugar-hi. Tanmateix, normalitat no. No és normal ni serà normal no poder-se abraçar, anar tot el dia amb mascareta, o veure estadis de futbol buits. Li poden dir normalitat, però no ho serà: ni vella ni nova. Que serà un període on això serà el que veurem, i que ens haurem de comportar més o menys de la mateixa manera, amb regularitat i assiduïtat? Sí... Però la regularitat i l’assiduïtat no fan la normalitat (amb regularitat mor gent de fam i no per això és normal). Si voleu, estic disposat a acceptar que serà una nova normalitat, sempre entenent-t’ho des de l’excepcionalitat. Però, és clar, una normalitat excepcional, per mi deixa de ser normal...

Però bé, després d’uns mesos de confinament, creieu que podem treure algunes conclusions? Podrem haver après quelcom? Depèn... En primer lloc, deixeu-me fer esment a un dels termes que serien candidats a paraula de l’any si no fos perquè ja formen part del diccionari: teletreball. Confio que hagi vingut per quedar-se. Una altra cosa que és digne d’anàlisi des del punt de vista sociològic, és aquesta mena de solidaritat i altruisme egoista. És clar, si tenim normalitat excepcional, també hem de tenir solidaritat egoista.

Sobte molt veure com s’han erigit un munt d’herois. Podríem començar pel personal sanitari, però a mi també m’agrada destacar a tots els que han continuat aixecant la persiana perquè la gent pogués continuar comprant i vivint. Llavors ve la resta de ciutadans: aquestes cassolades a les 20.00 per homenatjar els sanitaris, que van agafades de la mà amb tota la gent que s’ha passat per l’arc de triomf confinaments, mascaretes i mesures de seguretat. Això és el que és digne d’anàlisi. Com una societat que s’ha bolcat i ho havíem començat molt bé, pot haver derivat cap a aquesta actitud d’”aquí no ha passat ni passa res”? Em sorprèn molt. Sorprèn com hem passat de complir amb l’estipulat, a sortir tots de cop sense respectar res. Sorprèn aquesta doble actitud. Sigui com sigui, però, i com deia, la pregunta que ens hauríem de fer és què n’haurem tret de tot plegat (i espera que no ha pas vingut tot)? Seguidament enumero les coses que hem après: . Fins aquí la llista. Seguidament, les coses que hauríem pogut aprendre: que som vulnerables; que caldrien més recursos a sanitat; que ens hem de rentar les mans sovint; que també cal rentar els aliments; que als estats els importa més l’economia que la vida; que tot s’hi val per reprimir i escapçar els drets, llibertats i privacitat de la gent... Creieu que ho haurem après? Una part la comprovarem a les properes eleccions; una altra ja hem pogut veure que no. I finalment, una llista de coses que ens lamentarem no haver après: que som vulnerables; que calen més recursos a sanitat... S’entén oi?

Comentaris