Corea del Nord (4)

En aquesta entrada ja ens toca parlar del successor de Kim Il-Sung, Kim Jong-Il. Tot i que dic successor, no vol dir que el segon de la dinastia Kim ja va arribar al poder immediatament. Fou durant la dècada dels vuitanta que va començar a tenir un paper més destacat dintre el partit i la política. No obstant això, fins a data d’avui i al meu entendre, és el que Kim més diferents de tots. 

A Kim Jong-Il li agradava el cinema. Aquest potser és un dels aspectes més rellevants sobre la seva figura i que el va arribar a obsessionar una mica. Un altre, és que era hermètic dins l’hermetisme. El seu pare, Kim Il-Sung, era un home de masses, al costat del poble, que li agradava que se’l veiés. En canvi, Kim Jong-Il defugia de tot acte públic. No sé fins a quin apunt, el repugnava la societat. Tanmateix, aquesta circumstància no va fer que el poble no l’adorés i no el beneís com al seu pare. 

Un dels fets destacables artístics del seu regnat fou el segrest d’un productor i actriu de Corea del Sud. Dues raons el van portar a fer això. La primera d’elles, el seu amor pel cinema. Volia fer pel·lícules de gran nivell, exportar-les, i sobretot, donar una imatge del seu pare i de Corea del Nord diferent a la real: propaganda. Tanmateix, si bé el fons ja no era bo, la forma tampoc. Corea del Nord no era ni és Hollywood ni Bollywood, de manera que la matèria primera no era prou bona per fer els films. A falta de talent local, no se li va ocórrer res més que anar-lo a buscar a fora, a Corea del Sud, on un matrimoni composat per un productor i una actriu triomfaven. Tal dit, tal fet. Senzillament ho va demanar, i se li va concedir. 

Un altre dels fets destacables que encara porten cua, és l’inici de tot l’armament nuclear. D’una banda, Kim Jong-Il necessitava que se’l veiés com un líder i enemic que no li tremolava el pols. És per això que va començar a provocar als EUA amb el llançament de míssils balístics. A partir de la dècada dels vuitanta es va anar un pas més enllà. Van començar amb la construcció d’un reactor nuclear de plutoni. Els anys noranta ja hi havia indicis que Corea del Nord havia processat més plutoni del que havia declarat. El següent esglaó arribava l’any 2006, quan van fer la seva primera prova nuclear. L’any següent, el govern nordcoreà anunciava que disposava d’armes nuclears. Únicament nous estats del món tenen armes nuclears declarades (dades del 2017 i ordenat per número de ogives que tenien): Rússia (7000); Estats Units (6800); França (300); Xina (270); Regne Unit (215); Pakistan (130-140); Índia (120-130); Israel (80), i Corea del Nord (10-20). Les ogives són la part davantera d’un projectil. És a dir, algú en aquests països disposa d’un botó vermell que en prémer pot portar al món a la destrucció total. Un apunt que no crec que hagi passat inadvertit: EUA i Rússia disposen de més del 90% d’aquestes armes. L’estratègia de Kim Jong-Il era molt simple i fàcil d’entendre: si haig de negociar amb algú, si estic a la seva altura sempre serà més fàcil. Per tant, per garantir la independència i pau a Corea del Nord, el millor és que tingui les mateixes armes per defensar-me de l’enemic. 

Tot amb tot, mentre es destinaven recursos al programa nuclear, la població de Corea del Nord es moria de gana i va acabar col·lapsant tot el sistema, més encara després de l’etapa de fam a partir de l’any 1995. Tot va començar (o recomençar) amb les inundacions que van patir durant el 1995 i el 1996. Corea del Nord va caure en un greu espiral de pobresa. Si bé el mateix govern de Pyongyang va admetre la mort de prop de 220.000 persones, segons altres fonts diuen que va assolir l’esperpèntica xifra de dos milions. Estudis recents indiquen que avui en dia encara hi ha i hi haurà molta fam. 

Per acabar aquesta quarta entrada, just comentar que el primer gran líder Kim Il-Sung va morir en l’any 1994 i va passar el relleu al seu fill Kim Jong-Il. Del regnat d’aquest darrer, més enllà de la mà dura, la poca empatia, el fanatisme i el programa nuclear, també cal destacar les relacions amb Corea del Sud. Des del seu afany, igual que el seu pare, per la reunificació amb Corea del Sud que el van portar a perpetrar un atemptat amb bomba a Birmània contra el seu president l’any 1983, fins el retrobament l’any 2000 d’ambdós presidents. Kim Jong-Il va morir al desembre l’any 2011, passant el relleu del lideratge del règim al seu fill, Kim Jong-Un.

Comentaris