Corea del Nord (6)
Sisena i darrera entrada dedicada a Corea del Nord. Aquesta sèrie de sis entrades ha estat fruit d’una notícia que va sortir publicada a l’abril passat que deia que Kim Jong-Un estava pràcticament mort. No només deia això, sinó que ja postulava la que podria ésser el seu relleu per perpetuar el règim: la seva germana petita Kim Yo-Jong. Jo, particularment ja no he anat més enllà. Em sembla suficient per fer-me una idea del tema. Ara ja, tan sols queda anotar algunes conclusions particulars.
Moltes dictadures són iguals. Moltes comencen amb cert populisme i amb l’excusa de retornar al poble l’entusiasme i la il·lusió perduda. El cas més semblant és el de l’Alemanya nazi. França va humiliar Alemanya a la Primera Guerra Mundial i Alemanya els va torna la moneda. Fins al punt que Hitler els va fer signar la rendició en el mateix vagó de tren que Alemanya havia signat la seva. Jo sempre dic que la Segona Guerra Mundial va començar en la signatura de l’armistici de la primera. Un sol vagó, el CIWL nº 2419, conegut com el Vagó de l’armistici, fou el mateix protagonista en dues dates diferents: 11/11/1918 i 22/06/1940. El que va venir després amb la Segona Guerra Mundial, de tots és sabut. Això també és un avís a navegants. Alerta amb els populistes. Alerta amb els nacionalistes. No s’ha de confondre nacionalista, amb independentista o republicà.
Un altra conclusió o simplement ítem, és el motiu pel qual existeixen dues Corea i que ambdues siguin tan diferents. La raó, ja ho hem explicat, es deu al repartiment entre aquells dos vells aliats d’EUA i l’URSS. Aleshores aliats, però amb dos sistemes tan antagònics. Una Corea es va obrir al món; l’altra es va recloure en ella mateixa. Avui, segueix reclosa, hermètica, tancada... sense possibilitat de sortir-ne, i amb dificultat per entrar-hi. Tanmateix, si hi entres, tampoc et pots moure lliurement. Únicament veuràs el que ells vulguin que vegis i que t’emportis a Occident: pura propaganda. Aquesta és també la raó per la qual alguns nordcoreans (suposo que els que viuen a les ciutats) veneren com a déus als seus líders. Simplement, no han vist res més que el que veuen i senzillament s’ho creuen. Son com aquells homenots de la caverna de Plató. Salvant totes les distàncies, és com quan tot el món deia que a Madrid havia atacat Al-Qaeda i alguns continuaven dient que havia estat ETA. S’han creat un discurs, l’han implementat, i no permeten que la gent rebi influències de l’exterior. L’estat és completament impermeable i si allà els diuen que el món està fatal i que ells viuen perfecte, s’ho creuen sense qüestionar-ho. No cal dir-ho... però no tenen ni Internet.
Un altre ítem és la tensió que hi ha entre ambdues Corea, i Corea del Nord i EUA. S’entén molt fàcilment quan fas aquesta petita incursió que hem fet. La frontera és un polvorí. És una metxa que es pot encendre amb qualsevol guspira. Per tant, millor no fer-la saltar perquè el que està en joc, senzillament, és el món. D’això, penso que els dos bàndols en son conscients i ha sigut l’estratègia seguida per la dinastia Kim. Corea del Nord sap perfectament que si EUA vol guerra, els esborra del mapa amb qüestió de minuts. Però ara, EUA també sap que si Corea del Nord vol, també pot entrar en un espiral que no ens porta enlloc. Per tant, estan en més o menys igualtat de condicions i poden arribar a acords. La guerra no afavoriria a ningú i tot el món, literalment, hi perdria. Amb sort, potser algun dia més aviat que tard acaben signant la pau d’aquella guerra de l’any 1950. D’aquí aquella reflexió inicial d’amor-odi o cordialitat-odi: els convé —ens convé— que no s’encengui la guspira.
I res més. Aquesta entrada ha estat escrita i programada fa setmanes... de manera que en el moment d’acabar la sèrie, ignoro la salut de l’actual líder. No sé si viu o mort, l’únic que sé és que deu ser dels pocs règims comunistes que hi ha avui en dia. Segons la Wikipedia, cinc: Xina, Corea del Nord, Cuba, Laos i Vietnam. Tots els antics, un darrera l’altre, han anat caient. Em sembla que ha quedat demostrat que el comunisme no és un sistema vàlid (econòmicament parlant i com a potència mundial, caldria estudiar el cas de Xina). Naturalment, tampoc ho són les dictadures, siguin de la naturalesa que siguin. Només cal confiar que algun dia, el poble nordcoreà esdevingui lliure i li puguem donar la benvinguda al món. No sabem si aquesta Ítaca arribarà amb Kim Jong-Un, Kim Yo-Jong o partint d’un sistema democràtic.
Aquí teniu el resum de totes les sis entrades:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada