Escac al rei, o no

D’ençà que vaig tornar a escriure al bloc, crec que no he parlat gaire sobre la situació política espanyola i catalana. En algun moment vaig decidir de no perdre-hi el temps, i em sembla que me’n surto força bé. No obstant, les darreres notícies que han aparegut sobre el rei emèrit espanyol i la situació d’Espanya m’invita a fer algunes reflexions. També m’exhorta fer-les perquè palpo un cert optimisme i alguns creuen que tenim la independència a tocar. Déu em guardi de posar aigua al vi... però aquí deixo unes reflexions al respecte. 

Espanya no és la primera vegada que es passeja pel llindar del precipici. Tanmateix, alguns firmaríem que fos l’última. Amb això vull dir que l’animal està ferit, però no pas mort. Confio que s’entengui l’analogia i no m’acusin d’injúries a l’estat ni res. En qualsevol cas, m’emparo amb l’article vint de la seva constitució, especialment aquell on es reconeixen i protegeixen els drets a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció. I com que la llibertat d’expressió a l’estat espanyol està garantit... 

Bé, que no és la primera vegada que està a punt de la fallida. De fet, històricament ja ha caigut altres vegades, i sempre ha ressorgit de les cendres del fènix. A molt pesar nostre. Aquesta no sé si és una situació semblant a la dels segles anteriors, però sí que és la primera vegada com veiem que l’estat s’esfondra. Aleshores, és un bon moment per atacar-lo? Està en el seu punt més vulnerable? Molts creuen que sí. Jo discrepo absolutament. I per fer-ho em baso amb la meva lògica i l’observació històrica. 

De la mateixa manera que Espanya no va haver d’intervenir mai fins l’afer el referèndum perquè ens fèiem la traveta nosaltres mateixos, ara vivim una situació igual però just al contrari. És a dir, el descrèdit d’Espanya i especialment de la corona reial, ha superat les fronteres dels Pirineus i fins i tot les dels Alps Suïssos. Els catalans, ara mateix, no ens cal fer res per afeblir l’estat que des de sempre ens ha (i continua) maltractat, perseguit i atacat amb gran repressió. No ens cal dedicar esforços a afeblir-los perquè s’ho fan ells mateixos. Al meu parer, altra feina tenim. 

Això ho dic sota dues premisses. La primera d’elles és que tot i que Espanya està feble, no vol dir que no sigui o pugui ser ferotge. Continuant amb les analogies, hom sap que no hi ha animal més perillós que el que està ferit. Davant del perdut per perdut, s’hi sol posar tota l’artilleria. No sé si parlo literalment. El que em refereixo és que pensar que ara que està afeblit és el moment per fer un referèndum o qualsevol altra cosa, em sembla que no val la pena dedicar-hi massa esforços perquè la resposta seria terrible. Crec. Ara Espanya està en constant tensió perquè tot va malament i té activades totes les alertes. I jo, personalment, penso que és millor sempre agafar l’enemic per sorpresa, confiat, a peu canviat. Que els ho expliquin als americans amb el tema de Pearl Harbor, per posar un exemple, o amb el primer èxit que va suposar Macau amb el hoquei (em refereixo a la discreció amb la que es va portar, malgrat llavors l’enemic va reaccionar i ens va tòrcer). Per tant, possiblement la millor situació seria quan Espanya estigués confiada. Ara, no és el moment. 

La segona premissa és que no ens cal. Espanya sempre ha lluitat contra els catalans i ha estat devastadora. Però ara té un altre enemic amb el que no pot combatre, que és ella mateixa. No pot lluitar contra el seu descrèdit i contra les imatges internacionals. No té diners, és un país corrupte, amb una monarquia corrupte. No poden lluitar contra la seva incompetència, com tampoc poden lluitar contra la seva pròpia corrupció, ni molt menys contra la institució monàrquica. És el model que ha seguit Espanya des dels seus inicis i ho porten a l’ADN. Espanya és això, i si li falta alguna pota del tamboret, el tamboret cau. En definitiva, és com un terròs de sucre que es desfà en tocar l’aigua. Això em porta a l’antic desmembrament de l’antiga URSS. 

En desintegrar-se l’antiga potència, de sobte van començar a sorgir nous estats com bolets. Estònia, Letònia, Lituània, Armènia, Moldàvia... Volien ser estats? A saber... però no els va caldre gaire (potser parlo molt des de la ignorància) per esdevenir estats de ple dret. Simplement, esperar que Rússia caigués. Com així ho va fer. El que vinc a dir és que ara per ara no ens cal fer res... si no només esperar. Si això acaba caient, Extremadura tindrà el seu propi estat sense fer res, com el tindrà Catalunya després d’eternes reivindicacions i pagar un preu molt alt. Serà el café para todos, versió estat. Per tant, keep calm... mai haurem hagut de fet tan poc per obtenir tant. 

Tot amb tot, hi ha una altra variable a tenir en compte. He dit abans que tenim altra feina a fer. I, naturalment, si bé no hem de fer res per afeblir Espanya, sí que hem de fer els deures. Ja vàrem veure que les estructures d’estat que havíem de tenir eren paper mullat. També veiem com no acabem de saber gestionar una crisi com la pandèmia de la Covid-19. Això em fa pensar que potser no estem preparats per conduir un estat cap a l’èxit. En cap cas no significa que no tinguem mitjans i capacitat per fer-ho... però ens cal treballar-ho. Per tant, el que haurien de fer els partits independentistes seria treballar per la unitat d’acció i preparar el terreny. Preparar-ho tot perquè si demà Espanya cau, puguem declarar-nos estat sobirà i tenir-ho tot apunt. 

I si això no passa? Bé... no passa res... Segur que la història ens brindarà noves oportunitats. Recordo alguna campanya de l’ANC dient que aleshores era l’hora... Quantes vegades s’ha dit que és l’hora? Que ara o mai? Doncs no... Ara i sempre. Mentre hi hagi un català que vulgui ser lliure, tenim opcions. A pesar seu.