El carrer de Vic que porta al cel

No descobriré a aquestes altures que soc un enamorat de Vic. No obstant, no em canso de dir-ho i per molt que ho digui sempre ho acabaré manifestant. A vegades, quan algú em demana que els ensenyi una mica Vic, hi ha parada obligatòria a la casa natal del nostre patró, Sant Miquel dels Sants. I és allí on m’agrada dir de manera cofoia que aquell carrer, anomenat igual que el serafí d’Osona en honor seu, també es podria dir carrer que porta al cel. Ja està bé que es digui el carrer de sant Miquel dels Sants, però penso que carrer que porta al cel podria, fins i tot, ser més representatiu. Que sant Miquel em perdoni. 

En primer lloc, permeteu-me defensar-me d’aquells que puguin pensar que és un nom poc enginyós. A tots ells els responc, no existeixen carrers que s’anomenen de dalt? O de baix? A Vic mateix coneixem el carrer de Sant Cristòfol com el carrer Estret. O d’on us penseu que ve el nom de Call Nou, sinó del fet que hi havia uns carrers i se’n va fer un de petit? O el carrer Nou? O el carrer de les Escales... molt astut... Si anem més enrere en la història, trobaríem el carrer que anava a la Cort (avui inexistent), o l’encara carrer de l’Escola, que es diu així fruit que per allí hi havia l’antiga i primigènia Escola Catedralícia. Per tant, carrer que porta al cel no és cap disbarat. Tanmateix, deixeu-me explicar-vos les raons. 

Just al peu i principi del carrer (partint de la base que anem amunt), hi ha la paret del beateri dominic de Santa Caterina. Són allí des del 1692. Tot i així, no foren les primeres, sinó que en el mateix emplaçament hi havia la casa de Maria Osona, cofundadora del convent de Santa Teresa de Vic. Mentre feren les obres de l’actual convent estigueren allí clausurades. Hi romangueren des de finals de 1637 fins el primer d’octubre de l’any 1646. Per tant, totes aquelles religioses de la terra van trobar el seu emplaçament allí per fer-s’hi el seu propi cel. A banda, i sortint una mica del guió, la casa de Maria Osona donava a la plaça de la Mercè, on antigament hi havia el convent del mateix nom. Actualment hi ha la casa espiritual dels claretians i el seu museu. No cal dir que és un lloc amb connexió directa mitjançant sant Antoni Maria Claret. 

Si comencem a pujar pel carrer, de seguida ens trobem l’actual Institut del Teatre. Però és que antigament hi havia el convent dels jesuïtes, els fills de sant Ignasi. Utilitzaven la capella de sant Just, que està emplaçada on conta la història que tenia la seva habitació. Relativament més recent, hom sabrà que allí hi hagué el gran seminari de Vic. Durant un temps, fou el seminari més important d’Espanya y per allí hi passaren autèntics homes de Déu. 

Abans d’arribar al carrer de sant Just, que precisament es diu així en honor al sant que hi té la seva església, hi trobaríem la casa on va néixer Joan Collell i Cuatrecasas. No tant conegut com d’altres, però és el pare fundador de la Mínima Congregació de Serventes del Sagrat Cor de Jesús. Més conegudes com les monges del Sagrat Cor, que a banda de l’escola a Vic, en tenen repartides per arreu. A Vic tenen la casa mare, però també en tenen per altres punts del món, com a Sud-Amèrica o Moçambic. Actualment és considerat venerable i té un procés de beatificació més o menys obert. 

Unes portes més amunt, hi trobem l’actual residència universitària Sant Miquel dels Sants. És on també viuen algunes monges de la congregació anterior, i vetllen pel benestar de la casa veïna, la casa natal del sant Miquel. Allí nasqué aquest trinitari descalç el vint-i-nou de setembre de l’any 1591. En aquesta casa hi ha una església a peu de carrer, casa de Déu, i un petit oratori al primer pis on hi hagué l’habitació dels seus pares i, per tant, on veié la primera llum. Particularment, una de les joies de Vic. La pau que s’hi troba no es pot explicar amb paraules ni amb imatges. Cal anar-hi i viure-ho. 

D’aquí ja podem pujar fins dalt del cim. Pràcticament al capdamunt del carrer arribem a un dels llocs més alts del centre històric, i també més bell. Sense ànim de cometre cap sacrilegi ni ofensa ni blasfèmia, una espècie de cel laic o profà; o potser més escaient, la particular glòria. L’altra joia de la corona: la plaça Major, antigament del Mercadal, que tampoc em cansaré de dir que és un nom molt més escaient. Si pugem per carrer de sant Miquel, després de fer aquell petit Tourmalet, no em negareu que quan s’albira la plaça Major no és com arribar a la glòria... 

Doncs aquestes son les raons per les quals el carrer de Sant Miquel també es podria dir carrer que porta al cel. Més enllà de les raons més o menys escaients, el cert és que és innegable que tot aquell carrer i zona de Vic (penseu que davant del beateri ja hi ha la catedral) ha de tenir una energia especial pel sol fet d’haver-hi nascut i conviscut tanta religiositat. La connexió amb el cel de ben segur que és especial, i tot el que s’hi vivia i com s’hi vivia (i s’hi viu), de ben segur que era i és una manera d’assegurar-se un bon cel: religiosament parlant, és un camí cap a ell. I sinó, al final del camí, sempre ens quedarà la plaça del Mercadal.