Sein kampf (6/10): la propaganda

En entrades anteriors havíem desglossat l’anàlisi de la política, o més aviat del sistema parlamentari i dels seus integrants, i la solució que Hitler creia idònia. No obstant això, i que ell fou el dictador en majúscules (torno a dir que em faltaria conèixer la Rússia d’Stalin i la Itàlia de Mussolini com a mínim), pretenia arribar al poder de manera democràtica. De fet, així ho va fer. Ho he dit en diverses ocasions, no pas per reconèixer-li mèrits, sinó més aviat per deixar notar que sovint la democràcia també falla (no està bé que ho digui però si veiem l’arc parlamentari dels parlaments i congressos d’Europa és fàcil adonar-nos-en. Tanmateix, com deia Winston S. Churchill: «Democracy is the worst form of government, except for all the others» [‘la democràcia és la pitjor forma de govern, excepte per totes les altres‘]). Reitero que el cas del nazisme no és com el franquisme. Hi va haver una sèrie d’alemanys que el van votar i, d’alguna manera, compartien, combregaven i/o consentien el que va fer. Quan dic una sèrie d’alemanys en realitat vull dir una majoria (malgrat els primers comicis no li van fer gaire cas). Pregunta amb mala fe: és preferible que la gent pugui votar lliurement i democràtica i que puguin arribar al poder criminals com aquest, o que senzillament que no tothom pogués votar i/o governés un filòsof savi? 

Per a poder ésser escollit democràticament i esdevenir el líder absolut del país, calia convèncer a la gent. Ell era perfectament conscient que «[…]sin la fuerza formidable de la masa de un pueblo no se puede realizar una gran idea, por más elevada y sublime que ella se presente». I també que «lo que nosotros, los Nacionalsocialistas, necesitábamos y necesitaremos siempre, no son cien o doscientos conspiradores desalmados, sino cientos de miles de fanáticos adeptos, que luchen por nuestra ideología». Com? Permeteu-me en aquest cas centrar-me en diversos paràgrafs seus. Mentre els aneu llegint, us invito a reflexionar sobre si les coses han canviat gaire. Sentint fent espòiler, ja us avanço que no. Ja abans del primer terç del segle XX, no només ja devia existir la psicologia de masses, sinó que llegint a Hitler fa pensar que no només el tenia estudiat, sinó que molt ben estudiat i sabia perfectament què i com havia de fer les coses per entabanar la gent. 

En primer lloc i que ja ha quedat contestat. Què és necessari en aquest cas, qualitat o quantitat? Quantitat, sense cap mena de dubte. La democràcia, malauradament, no interpreta la qualitat del votant, sinó el vot. Val el mateix el vot d’un Nobel de física que el d’un analfabet. I, personalment, crec que en aquest cas hi ha un error de sistema. Us imagineu que a les reunions del Banc Central Europeu hi hagués futbolistes prenent decisions? O viceversa, que al Barça hi juguessin economistes? Doncs amb la democràcia passa. La gent és capaç de votar a una llista d’un partit pel sol fet que el seu líder o cap de llista hagi dit x o y, o perquè és més guapo que l’altre. Tan trist com real. Diria que molta de la gent vota sense saber mínimament el que vota o què representa el que vota. I així, no es pot anar bé. Però anem al detall. 

«Quien se proponga ganar a las masas debe conocer la llave que abre la puerta de su corazón». Altrament dit, populisme. Ho veiem cada dia. Directe al cor, i t’emportes una manada de vots. Més: «su acción [propaganda] debe estar cada vez más dirigida al sentimiento y sólo muy condicionalmente a la llamada razón». Si algú busca vots a Santander o en altres punts de l’estat espanyol és possible que no sigui necessari anunciar mesures econòmiques o socials. És suficient apel·lar al sentiment, a la pàtria, i fins i tot a la repressió d’altres nacionalitats com són la catalana, la gallega i la basca. 

Resolta la qüestió del tipus de missatge, a qui s’ha d’adreçar? «La segunda cuestión de importancia decisiva era la siguiente: ¿a quién debe ser dirigida la propaganda, a los intelectuales o a la masa menos culta? ¡La propaganda siempre deberá dirigirse a la masa!». Òbviament, com avui. No preteneu convèncer a intel·lectuals que pensen i raonen per si mateixos, sinó a gent que creuen que les vaques volen si els hi diu algú que els diu el que volen sentir. Això és també així per dues raons molt simples, una de les quals l’hem apuntat abans. La democràcia no interpreta qualitats, i convèncer intel·lectuals amb arguments exigeix molt més esforç i, possiblement, molts menys resultats que no pas fer-ho amb gent poc culta. L’altra, és que estadísticament parlant, de ben segur que hi ha molta més gent no intel·lectual que no pas intel·lectual. Per tant, com en un concurs de pesca en que es compensi la quantitat i no quilos, més val anar a un estany tancat amb cent peixets, que no pas anar a pescar tonyina a mar obert. 

I com s’arriba a aquesta gran massa? Contesta el mateix dictador: «un Movimiento de grandes miras debe, pues, actuar para no perder el contacto con la masa del pueblo» essent conscient que «la gran masa cede ante todo al poder de la oratoria». Per tant, com cal actuar? mítings a tort i dret. Els que hàgiu vist documentals sobre el nazisme ja haureu vist alguns mítings en els quals hi assisteixen milers de persones. Els que no hàgiu vist documentals sobre el nazisme podeu haver vist altres mítings de partits populistes en grans pavellons. Es buscava i es busca exactament el mateix. 

Finalment, aquesta oratòria, com ha de ser? Si hem de fer cas al que dèiem abans, el missatge ha de ser molt clar i molt simple. Sempre serà molt més fàcil explicar a sumar a 50.000 persones que ensenyar-los a multiplicar o a fer integrals: «la propaganda tiene que corresponder en su forma y en su fondo al nivel cultural de la masa». I si de les 50.000 persones, la meitat només saben sumar amb números enters, embolicar-se a explicar com es suma en decimals és absurd: «toda acción de propaganda tiene que ser necesariamente popular y adaptar su nivel intelectual a la capacidad receptiva del más limitado de aquellos a los cuales está destinada». Per tant, «cuanto más modesta sea su carga científica y cuanto más tenga en consideración el sentimiento de la masa, tanto mayor será su éxito [propaganda]» ja que «la capacidad receptiva de la gran masa es sumamente limitada y no menos pequeña su facultad de comprensión». Algú veu si actualment s’utilitzen aquestes tàctiques? Em sembla que no costa gaire, oi? A ell li va donar els fruits que buscava, i actualment el populisme també dona fruits. 

Però, i per acabar, no és només una tàctica utilitzada per partits populistes, sinó que aquesta teoria de masses també és aplicada per governs. Ho hem vist molt recentment amb les mesures per contenir la Covid-19: 

La primera condición que se hace necesaria para que el pueblo pueda vencer las diferentes etapas, es que el Gobierno consiga convencer a la masa del pueblo de que la próxima etapa a ser alcanzada es la última y que, de su conquista, todo depende. El pueblo nunca ve en toda su extensión el camino a recorrer, sin cansarse o vacilar en su tarea. Hasta cierto punto él verá la meta a ser alcanzada, pero sólo podrá abarcar con la vista pequeñas etapas, tal como el caminante que conoce cuál es el fin de su jornada, pero recorre mejor el camino sin fin, si lo divide en trechos y procura vencerlos, como si cada uno fuese el fin último de la jornada. Sólo así, él caminará siempre hacia adelante, sin desánimo. 

És a dir i pel que fa a aquest exemple de la Covid-19, confinem quinze dies, i allarguem quinze dies durant tres mesos.