Sein kampf (5/10): la política, la seva solució (II)

Havíem deixat la darrera entrada de la sèrie en la justificació de les formes de govern. D’una banda, si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit; per l’altra, si ens ha de guiar un filòsof savi a qui ningú li qüestiona res perquè ho sap tot i ens portarà a tots pel bon camí... podria ésser una bona solució perquè l’alternativa pot ésser pitjor. Recordem l’exemple del tabac. Si de mi depengués, la gent no fumaria en llocs públics. Però com que no depèn de mi... doncs ens hem d’empassar el fum, hem de patir càncers de pulmó, i al final hem de patir morts evitables. Alguna cosa semblant passa amb la Covid-19. 

Si posem totes aquestes característiques en un robot de cuina, ens hauria sortit l’incipient moviment de Hitler. Havent fet l’anàlisi que el parlament i els seus polítics no serveixen per massa res, i que sovint quanta més gent pitjor perquè uns s’excusen amb altres i no hi ha ningú que vulgui agafar la responsabilitat («Prácticamente, pues, no hay responsabilidad, porque la responsabilidad sólo puede recaer sobre una individualidad única y no sobre el gallinero de parlanchines que son las asambleas parlamentarias»), la seva proposta és la següent: 

El nuevo Movimiento es antiparlamentario por su carácter y por la índole de su organización; es decir que, en general, así como dentro de su propia estructura, rechaza el principio de decisión por mayoría, principio que degrada al Führer a la condición de simple ejecutor de la voluntad y de la opinión de los demás. En pequeño y en grande, encarna nuestro Movimiento el principio de la autoridad absoluta del Führer que, a su vez, supone una máxima noción de responsabilidad. 

Proclamava el poder absolut en mans d’un de sol: «quien sea el Führer tendrá que llevar junto a su ilimitada autoridad suprema la carga de la mayor y la más pesada de las responsabilidades». Com deia abans, si aquest poder absolut el té el Papa, o l’hagués tingut Mohandas Gandhi, possiblement no hi hauria hagut problema. El problema és que aquest poder absolut l’assumeix una persona com ell, un dictador. Tanmateix, també afirmava que «los afiliados del Movimiento tienen siempre, sin embargo, la libertad de exigirle responsabilidad, y, por una nueva elección, destituirlo del cargo si hubiera abandonado los principios fundamentales de la causa o haya servido mal sus intereses». Òbviament, no va passar mai. Ja fos perquè als alemanys no els va interessar, o perquè el monstre s’havia fet tan gran que quan se n’adonaren ja no podien fer res. 

Abans d’arribar a la meitat del llibre, avís a navegants. Allò que comentava en la segona entrada, Sein kampf (2), que o no el veieren, o feren la vista grossa: «por eso el Movimiento es antiparlamentario. Su participación en una institución semejante sólo puede tener el objetivo de destruirla por dentro, pues el "parlamentarismo" debe ser considerado como uno de los más graves síntomas de decadencia de la Humanidad». Això, contràriament al que havia dit pàgines abans sobre la llibertat i totes les bones paraules, ho acabà duent a terme. La paradoxa recau en que Hitler fou escollit democràticament per carregar-se la democràcia. Per cert, no és l’única advertència que escriví: «tratados de paz cuyas imposiciones esclavizan a los pueblos constituyen la mayoría de las veces el primer redoble de tambor que anuncia el levantamiento futuro». Altrament dit, la Segona Guerra Mundial va començar en la signatura de l’armistici de la primera. Entenc que és fàcil veure-ho a vista passada. 

Retornant al fil, ell va assumir aquest càrrec perquè «para ser Führer se requiere capacidad, sin olvidar que debe darse mayor importancia a la fuerza de voluntad y de acción que a la genialidad en sí. Lo ideal, pues, será la conjunción de las condiciones de capacidad, decisión y perseverancia». D’alguna manera, i contràriament a les seves tesis sobre els polítics en el parlament, ja ve a dir que l’important, més que la genialitat, és la decisió i la perseverança. És a dir, on abans criticava el baix perfil, ara, si el perfil el té un mateix (no oblidem que Hitler va fracassar en molt àmbits), no és del tot rellevant i preval l’actitud. I d’això, malauradament, n’hi sobrava. 

De totes maneres, per tenir el poder absolut li calia el suport de la gent perquè el votés. I és on entra tot el tema de la propaganda. Avís a navegants... en la propera entrada d’aquesta col·lecció, veurem com això, com també segons quin anàlisi que es podria fer dels actuals perfils polítics, no només no ha canviat gaire, sinó que les tècniques continuen essent les mateixes. És a dir, aleshores ja hi havia una psicologia de masses que fins avui encara és utilitzada, no només en política popular (referent al populisme), sinó en la forma que tenen els partits més seriosos a l’hora de capturar vots.