L’espècie humana

Dues de les notícies més comentades aquesta darrera setmana ha estat l’acomiadament de Leo Messi del Barça i, ahir mateix, l’informe de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. La conclusió és simple i contundent: nosaltres en tenim la culpa. No nosaltres en primera persona, sinó com a espècie humana. I, de fet, fa molts dies que hi dono voltes i crec que en alguna entrada anterior ja apuntava que algun dia intentaria fer-hi algunes reflexions. Doncs aquest dia és avui.

El meu pensament, doncs, no és fruit d’aquest acurat estudi de les Nacions Unides, sinó que ve de molt més enrere. Si ens ho parem a pensar una mica, moltes espècies tenen la seva raó de ser. No parlo de filosofia i de la típica pregunta de què hem vingut a fer en aquest món (més avall la respondré), sinó que moltes de les espècies que habiten el món hi són perquè hi fan alguna cosa. D’alguna manera, són una peça de l’engranatge. Si ens remuntem als orígens de la vida, probablement ens hauríem de centrar en les cèl·lules eucariotes, que són aquelles que van renunciar a la immortalitat per poder-se barrejar entre elles. És a dir, renuncio a morir-me si unint-me a una altra cèl·lula, creem alguna cosa amb part de material genètic d’un i altre. Després d’allò vingueren plantes, peixos, mamífers, aus (no necessàriament per aquest ordre)... i l’home, que suposo que és de les darreres grans espècies incorporades a la Terra. En dir això, soc conscient que pràcticament dia a dia es descobreixen espècies, però no de la magnitud i transcendència de la humana.

Retornant al fil, ja fa anys que es parla de la desaparició de les abelles i de la importància que tenen aquestes. Hom pot pensar que una abella no és important, però el fet és que són les encarregades de fer la pol·linització i aquest fenomen és imprescindible per a la vida. Amb això vull dir el que apuntava més amunt, que la majoria d’espècies tenen la seva raó de ser. Els arbres i altres plantes purifiquen l’aire, per exemple... I les que poden no venir-nos al cap, segur que tenen alguna justificació. Fins i tot molts dels animals que, senzillament, formen part de la cadena tròfica i ajuden d’alguna manera a mantenir un ordre.

Tot amb tot, penso que hi ha una clara excepció: l’espècie humana. Responent a la pregunta de què hem vingut a fer en aquest món anotada més amunt, la resposta és a carregar-se’l. No veig cap altra raó de ser (que no hauria de ser i no em quadra amb la saviesa de la natura) que aquesta. Si ens ho parem a pensar, què aportem al món? Si fem cas, i és per fer-ne, del darrer informe, hi aportem contaminació que fa que ens l’estiguem carregant. Per cert, fa anys diuen que «ara sí que és irreversible» i que tenim temps de reconduir-ho fins a 10 o 15 anys vista. Sempre són uns anys vista. L’any 80 teníem 25 anys per resoldre-ho... com que no ho vàrem resoldre, ni afegiren 25 més, i ara sembla que la clau és la propera dècada. Ja us avanço que d’aquí 10 anys es dirà que se’ns acaben les oportunitats (com els darrers 30 anys) i que caldrà fer-hi alguna cosa. Això també em porta a reflexionar-hi en el sentit que és una mica el conte del Pere i el llop i suposo que fa que la gent no en faci gaire cas. El canvi climàtic és un fet des de fa anys. Potser es pot trampejar durant algunes dècades més però, a quin cost? Vaig a fer una pregunta perquè se m’entengui. Si algú trobés la manera d’alçar Barcelona un metre més per sobre el nivell del mar, crieu que es preocuparien que el nivell del mar pogués pujar un metre? I com que van trobant com trampejar segons què... els governs no acaben de prendre mesures dràstiques i necessàries. Mentre els efectes secundaris siguin focs que es poden apagar i morts de persones grans... qui dia passa any empeny deuen pensar.

Dit això i seguint amb l’espècie humana que es carrega el món on viu i vol carregar-se els que no viu, quina raó de ser tenim? Amb això vull dir que tampoc formem part de la cadena tròfica. És més, estem just al capdamunt i, fins i tot, matem a animals simplement per plaer. Això no crec que es vegi enlloc al regne animal: no dic matar a un altre animal, sinó fer-ho per gust. Sí que és cert que hi ha documentats casos d’agressions entre simis però són casos excepcionals. Altra cosa és matar individus de la mateixa espècie, que ara mateix no me’n ve cap al cap. Per tant, escodrinyant aquest camí, la conclusió a la que arribem és que també som la causa de la desaparició de moltes espècies: ja sigui per causes directes (rinoceront blanc, per exemple), o indirectes (tota la desaparició d’espècies fruit del canvi climàtic).

Per acabar aquesta raó de no ser, permeteu-me un comentari sobre això que deia de matar-se entre individus de la mateixa espècie. Si algú mira de reüll el passat, veurà que hem sigut, ja no dic testimoni, sinó protagonistes de tristíssimes històries. Em ve al cap la Primera Guerra Mundial; la Segona i tot l’holocaust; l’Estalinisme, tant o pitjor que el nazisme; l’esclavitud; altres genocidis, i, fins i tot les pandèmies, que si bé possiblement no en som responsables, sí que tenim part de culpa de la seva extensió quan es fa cas omís de les mesures per no propagar-la i evitar més morts. I no ens passa res! Com a espècie, no hi ha conseqüència!

Torno a fer la pregunta, en aquest cas retòrica: què coi hem vingut a fer l’espècie humana? Afegeixo més reflexions: per què el tritó del Montseny que no molesta a ningú i fa la seva vida està en perill d’extinció i l’espècie humana (endèmica com el cargol poma del riu Ebre) que no para de molestar, té una existència [bastant] assegurada tot i haver fet mèrits per desaparèixer? A mi, em fa la sensació que algú va colar un gol a la sàvia naturalesa. I, paradoxalment, crec que de la mateixa manera que la socialització i la civilització va fer l’home, ambdues coses són les que ens van arraconar qualsevol [bon] comportament humà que teníem fins aleshores.