El menjar i l’ecologisme (1/2)
Aquesta setmana ja he tornat a la feina. Crec que si alguna cosa tenen en comú les vacances de tothom, és la durada. Parlis amb qui parlis i hagi fet el que hagi fet, sempre et dirà que han sigut curtes. Però bé, no és pas d’això que vull parlar, sinó que generalment durant aquest temps aprofito per llegir i aprendre coses noves. No les escriuré pas totes perquè n’hi ha que simplement són reciclatges, aprofundiments... o després de la corresponent lectura no ho trobo interessant per compartir-ho. Tanmateix, casualment i sense voler, he llegit dos llibres del tot antagònics sense ésser-ne conscient: La enzima prodigiosa, d’Hiromi Shinya, i Comer sin miedo, de José Miguel Mulet.
Com us dic, no vaig pas ésser-ne gens conscient. Primer de tot vaig llegir el relat del japonès perquè em semblava interessant saber què explicava. Val a dir que encara que trobi una cosa interessant no té perquè significar que la comparteixi. Però cal veure les coses des de diferents òptiques i reflexionar-hi per treure’n alguna conclusió o cosa de profit. Resumint el llibre, és el clàssic relat del típic guru que insinua que quan algú té una malaltia és perquè vol, i que tota la clau està en el que mengem i altres coses, per exemple: «No creo que sea imposible curar el cáncer a través del amor. Si una persona de verdad cree que se curará y experimenta auténtico amor desde lo profundo de su corazón, creo que esa persona será capaz de vencer la enfermedad». Quan faig referència al què mengem, ho faig des de dos vessants: el producte, i el tipus. Amb això vull dir que no és el mateix alimentar-se amb una dieta preferentment vegetariana, que fer-ho d’una totalment carnívora (per posar un exemple). Tot amb tot, tampoc és el mateix seguir una dieta vegetariana, que seguir-la també ecològica. En resum, vindria a ser una espècie de Xavier Verdaguer a la japonesa.
El primer que em va sorprendre és que digués que havia fet alguns centenars de milers de colonoscòpies durant la seva carrera. Em va semblar molt exagerat i no vaig creure que fos necessari fer cap càlcul per veure que materialment no era possible. D’això sembla que se n’ha encarregat José Miguel Mulet. Però no ens avancem. El que sí fa la sensació, és que el secret, com en el cas de Verdaguer, està a l’intestí. El japonès té la teoria que hi ha un enzim —el prodigiós— que ve a ser l’homòleg de la cèl·lula mare: tenim una reserva d’enzims que serveixen per tot i cal tenir-ne molts i no castigar-los. Si tenim pocs enzims prodigiosos capaços de convertir-se en guerres en cada necessitat del cos, és quan la cosa es complica.
Sota totes aquestes premisses, algunes cites o idees que comparteixo (les dues anteriors idees, o línies generals del llibre no les comparteixo). La primera d’elles és que hauríem de dedicar més temps a entendre la salut que no pas a combatre les malalties. Totalment d’acord. És el que hem dit sempre que més val prevenir que curar. O dit d’altra manera, la medicina està basada en el tractament de les malalties, quan el més lògic seria basar-la en la idea de conservar la salut i de ben segur que ens estalviaríem dolors i molts recursos. I, d’acord amb ell, per conservar-la, la clau és la dieta. També afirma que la salut a llarg termini és el resultat de les actituds i hàbits saludables. No ho sé... Vull dir que de ben segur que hi ajuda però tots coneixem del típic de 95 anys que mai s’ha cuidat i està fresc com una rosa. Pel que fa a mi, no m’arriscaré i continuaré tenint actituds i hàbits saludables. També és cert que no és garantia de res, però almenys tinc la consciència tranquil·la. Una altra màxima que comparteixo: la gent vol viure una llarga vida només si està sana.
A partir d’aquí, la cosa comença a divagar una mica. Afirma que cal menjar i beure en moderació (no sé si ell mateix ho acaba de complir), i que cal evitar el tabac (sí), qualsevol tipus i gota d’alcohol (jo entenc que en gran mesura: hom coneix els beneficis del vi i la cervesa si es prenen en moderació), i el cafè. Aquest darrer ja em cansa una mica... Si el Cuní encara fes Els Matins de TV3, bé podria ser la pregunta del dia: el cafè és saludable? Matins.Sí; Matins.No. Tinc previst parlar-ne algun dia del cafè, però per ara, només diré que els darrers articles que he llegit sobre el tema, no només no és perjudicial, sinó que fins i tot aporta beneficis. Com sempre i en tot, cal que sigui cafè natural, i no les porqueries que venen. Shinya també conta que cal sopar quatre o cinc hores abans d’anar a dormir. Sempre he sentit que és millor anar a dormir havent fet la digestió i/o no anar-hi amb la planxa plena. Però quatre o cinc hores? També carrega contra l’especialització mèdica. Curiosament, fa uns dies llegia una notícia a Vilaweb d’una noia que en parlava i se’n queixava. La idea és que si et veuen n metges i tots van per lliure, és fàcil que et facin un mal pronòstic. Cal veure el cos com tot un i és ben probable que un símptoma que es manifesta en un lloc, realment amagui un problema d’un altre.
Tot amb tot, apunta més o menys com hauria de ser una bona dieta (sempre segons ell i cosa que no comparteixo en la seva totalitat). Del tema de beure, aconsella beure entre un i tres basos en dejú; dos o tres una hora abans de dinar, i dos o tres més una hora abans de sopar. Noteu que el que recomana és no beure res des de sis hores abans d’anar a dormir! Quant al menjar, aconsella de compondre’l d’un 85% de plantes i d’un 15% d’animals. Tanmateix, també diu que el seu plat principal és arròs integral, barrejat —alerta— de cinc cereals (o pseudocereals) més com la civada, el mill, el blat sarraí, la quinoa, l’amarant, l’avena, les avenes integrals i el bulgur. Francament, no se m’acudiria mai i no crec pas que sigui el correcte! Per cert... val a dir que seguint aquesta mena de gurus, acabaríem per no menjar!
De tot el que diu, i més enllà del que he apuntat més amunt que deia que compartia com a idea, crec que el millor consell que dona és ja cap al final del llibre. I penso que és la conclusió bona del llibre i la que us puc transmetre: menja una bona dieta (i equilibrada), perfecciona un bon estil de vida, beu aigua, descansa, fes exercici i segueix interessos que et motivin.
En una entrada posterior parlem del Comer sin medio.
Com us dic, no vaig pas ésser-ne gens conscient. Primer de tot vaig llegir el relat del japonès perquè em semblava interessant saber què explicava. Val a dir que encara que trobi una cosa interessant no té perquè significar que la comparteixi. Però cal veure les coses des de diferents òptiques i reflexionar-hi per treure’n alguna conclusió o cosa de profit. Resumint el llibre, és el clàssic relat del típic guru que insinua que quan algú té una malaltia és perquè vol, i que tota la clau està en el que mengem i altres coses, per exemple: «No creo que sea imposible curar el cáncer a través del amor. Si una persona de verdad cree que se curará y experimenta auténtico amor desde lo profundo de su corazón, creo que esa persona será capaz de vencer la enfermedad». Quan faig referència al què mengem, ho faig des de dos vessants: el producte, i el tipus. Amb això vull dir que no és el mateix alimentar-se amb una dieta preferentment vegetariana, que fer-ho d’una totalment carnívora (per posar un exemple). Tot amb tot, tampoc és el mateix seguir una dieta vegetariana, que seguir-la també ecològica. En resum, vindria a ser una espècie de Xavier Verdaguer a la japonesa.
El primer que em va sorprendre és que digués que havia fet alguns centenars de milers de colonoscòpies durant la seva carrera. Em va semblar molt exagerat i no vaig creure que fos necessari fer cap càlcul per veure que materialment no era possible. D’això sembla que se n’ha encarregat José Miguel Mulet. Però no ens avancem. El que sí fa la sensació, és que el secret, com en el cas de Verdaguer, està a l’intestí. El japonès té la teoria que hi ha un enzim —el prodigiós— que ve a ser l’homòleg de la cèl·lula mare: tenim una reserva d’enzims que serveixen per tot i cal tenir-ne molts i no castigar-los. Si tenim pocs enzims prodigiosos capaços de convertir-se en guerres en cada necessitat del cos, és quan la cosa es complica.
Sota totes aquestes premisses, algunes cites o idees que comparteixo (les dues anteriors idees, o línies generals del llibre no les comparteixo). La primera d’elles és que hauríem de dedicar més temps a entendre la salut que no pas a combatre les malalties. Totalment d’acord. És el que hem dit sempre que més val prevenir que curar. O dit d’altra manera, la medicina està basada en el tractament de les malalties, quan el més lògic seria basar-la en la idea de conservar la salut i de ben segur que ens estalviaríem dolors i molts recursos. I, d’acord amb ell, per conservar-la, la clau és la dieta. També afirma que la salut a llarg termini és el resultat de les actituds i hàbits saludables. No ho sé... Vull dir que de ben segur que hi ajuda però tots coneixem del típic de 95 anys que mai s’ha cuidat i està fresc com una rosa. Pel que fa a mi, no m’arriscaré i continuaré tenint actituds i hàbits saludables. També és cert que no és garantia de res, però almenys tinc la consciència tranquil·la. Una altra màxima que comparteixo: la gent vol viure una llarga vida només si està sana.
A partir d’aquí, la cosa comença a divagar una mica. Afirma que cal menjar i beure en moderació (no sé si ell mateix ho acaba de complir), i que cal evitar el tabac (sí), qualsevol tipus i gota d’alcohol (jo entenc que en gran mesura: hom coneix els beneficis del vi i la cervesa si es prenen en moderació), i el cafè. Aquest darrer ja em cansa una mica... Si el Cuní encara fes Els Matins de TV3, bé podria ser la pregunta del dia: el cafè és saludable? Matins.Sí; Matins.No. Tinc previst parlar-ne algun dia del cafè, però per ara, només diré que els darrers articles que he llegit sobre el tema, no només no és perjudicial, sinó que fins i tot aporta beneficis. Com sempre i en tot, cal que sigui cafè natural, i no les porqueries que venen. Shinya també conta que cal sopar quatre o cinc hores abans d’anar a dormir. Sempre he sentit que és millor anar a dormir havent fet la digestió i/o no anar-hi amb la planxa plena. Però quatre o cinc hores? També carrega contra l’especialització mèdica. Curiosament, fa uns dies llegia una notícia a Vilaweb d’una noia que en parlava i se’n queixava. La idea és que si et veuen n metges i tots van per lliure, és fàcil que et facin un mal pronòstic. Cal veure el cos com tot un i és ben probable que un símptoma que es manifesta en un lloc, realment amagui un problema d’un altre.
Tot amb tot, apunta més o menys com hauria de ser una bona dieta (sempre segons ell i cosa que no comparteixo en la seva totalitat). Del tema de beure, aconsella beure entre un i tres basos en dejú; dos o tres una hora abans de dinar, i dos o tres més una hora abans de sopar. Noteu que el que recomana és no beure res des de sis hores abans d’anar a dormir! Quant al menjar, aconsella de compondre’l d’un 85% de plantes i d’un 15% d’animals. Tanmateix, també diu que el seu plat principal és arròs integral, barrejat —alerta— de cinc cereals (o pseudocereals) més com la civada, el mill, el blat sarraí, la quinoa, l’amarant, l’avena, les avenes integrals i el bulgur. Francament, no se m’acudiria mai i no crec pas que sigui el correcte! Per cert... val a dir que seguint aquesta mena de gurus, acabaríem per no menjar!
De tot el que diu, i més enllà del que he apuntat més amunt que deia que compartia com a idea, crec que el millor consell que dona és ja cap al final del llibre. I penso que és la conclusió bona del llibre i la que us puc transmetre: menja una bona dieta (i equilibrada), perfecciona un bon estil de vida, beu aigua, descansa, fes exercici i segueix interessos que et motivin.
En una entrada posterior parlem del Comer sin medio.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada