Glòries Vigatanes: Antoni Montserrat i Bergadà

La història d’Antoni Montserrat és de pel·lícula. Si us soc sincer, no entenc perquè encara ningú no l’ha portat al cinema. Durant la seva vida com a missioner va donar dues històries que de ben segur triomfarien a la gran pantalla.

A ell si li atribueix el primer mapa de l’Himàlaia de la geografia universal. Mai ningú abans que ell havia cartografiat aquella zona. Ell ho va fer al segle XVI, sense més eines que un paper i un llapis. Fins al segle XIX ningú va poder superar la seva precisió. El mapa, d’una mida de poc més que una postal, descriu bona part de l’Índia, Pakistan, Afganistan i Tibet. El curiós del cas és que no fou descobert fins l’any 1906, uns tres-cents anys després d’acabar-lo.

Com tants altres, Antoni Montserrat va marxar de Vic de petit. Acabada la seva formació a Barcelona va ser traslladat a Portugal, on la Companyia de Jesús estava més consolidada. Allí es va ordenar sacerdot l’any 1561. De seguida se li va despertar la vocació missionera, i així ho va manifestar. Fou destinat a Goa.

Allí, un bon dia, arriba una petició del gran sobirà Jalâl-ud-Dîn Muhammad Akbar, el Gran Mogol, el Gran Akbar: sol·licitava la presència de sacerdots cristians a la cort de Fatehpur Sîkri. El rei volia conèixer de primera mà els Evangelis i així poder aprofundir en les diverses religions del món. La convocatòria es feu arribar també a mestres musulmans (ja fossin sunnites o xiïtes), bramans, com també representants del mazdaisme, del jainisme i del sikhisme. El viatge va començar el disset de novembre de l’any 1579 a Goa, on hi havia establerta la missió dels jesuïtes.

Els sacerdots foren molt ben rebuts i de seguida obtingueren la confiança del Gran Akbar. Aquesta complicitat entre el gran sobirà i els missioners jesuïtes va fer creure a molts que el gran rei estava a punt de convertir-se. L’enuig fou de tal magnitud que l’administrador de l’erari reial va fer arribar una carta al germanastre del rei, Mîrzâ Hakîm, en la qual l’animava a aixecar-se contra el Gran Mogol i li assegurava que molts el seguirien en la batalla i el conduirien cap a la victòria. El germanastre li va fer cas però de seguida va veure que no només no tenia suport i va haver de retirar-se molt abans de l’encontre, sinó que s’havia posat en un bon embolic. En tenir notícia de l’atreviment, el Gran Akbar va determinar que perseguiria el seu germanastre fins al seu regne, prop de Kabul, i allí mateix el venceria. I així comença l’aventura d’Antoni Montserrat el vuit de febrer de 1581, tot acompanyant el gran Akbar en l’expedició per encalçar el seu germanastre Mîrzâ Hakîm.

Imagineu-vos el comboi. Davant de tothom, hi anaven els corredors, que apartaven a tota la gent que s’anaven trobant. Llavors hi seguien els timbalers i trompeters muntats en elefants. Darrere aquests, hi anava la cavalleria, seguida dels elefants protegits per una armadura. Muntades en elefantes, hi anaven escortades les esposes del rei. Darrere seu, hi anaven les donzelles cavalcades a camell i protegides de manera semblant. Els elefants i els camells també eren els encarregats de transportar el tresor, que igualment anava escortat per la guàrdia. La resta de materials de guerra la traginaven en carros, i altres béns del rei en mules. Només d’imaginar les quaranta-cinc mil unitats de cavalleria, els cinc mil elefants i els milers de soldats d’infanteria que va arribar a comptabilitzar Antoni Montserrat ja fa témer.

© Thunderforest © OpenStreetMap contributors

El trajecte d’uns cinc-cents quilòmetres que va des de Delhi fins als peus de l’Himàlaia és el que va determinar el mapa de Montserrat, així com també les experiències, costums, ètnies... una autèntica guia de viatge. El gran rei va acabar fent-se amb el regne del seu germanastre, que va acabant fugint. Montserrat no va arribar fins allí, sinó que es va quedar a Jalâlâbâd.

Un cop tornats a Fatehpur Sîkri descobriren que tot l’estratagema del Gran Akbar era mentida i sol·licitaren poder abandonar la cort reial. Conclogueren que la intenció del rei no era altra que fornir-se de coneixements teològics per fundar una nova secta combinant el bo i millor de cada religió.

Novament a Goa, al cap d’un any els arribava una nova missió que els havia de portar a Etiòpia. Aquesta fou tant o més espectacular que la primera. Calia establir contactes amb l’emperador abissini per indagar les possibilitats d’acostar el cristianisme etíop (Església Copta d’Etiòpia, església tawahedo o també anomenada església Etíop. És una església ortodoxa oriental) a l’Església de Roma. També haurien de donar suport als dos vells sacerdots catòlics que sobrevivien en aquell llunyà país. Salparen d’allí la tarda del dos de febrer de l’any 1589. I començaren un periple ple d’aventures i coneixences però en cap cas per arribar a Ítaca.

© Thunderforest © OpenStreetMap contributors

Ja a mig camí els va sorprendre una tempesta. Arribaren a Diu i d’allí anaren cap a Ormuz. Quan tingueren arranjat el viatge que els havia de portar cap a Etiòpia, arribà la notícia que set embarcacions n’havien assaltat una davant les costes de Masqat i havien raptat els ocupants. Tota una premonició. Finalment embarcaren. Durant la travessia, una nova tempesta i se’ls trenca el timó. El febrer del 1590 són descoberts i els van assaltar un parell d’embarcacions. Naturalment, els van fer presoners. Es veu que ja els esperaven: el pilot muslim havia revelat a un compatriota seu que passarien per allí i aquest últim és qui els havia delatat.

Presos, van arribar a la casa del capità de la ciutat de Salalah i els van tancar en una cel·la plegada de puces i polls. El capità pensava dur-los al seu pare, el soldà de Hadramaut. Aleshores començà la travessia per terra. Deu dies pel desert fins arribar a Iemen endins. A Tarim els van rebre a escopinades i a cops. No obstant, l’amfitrió els va oferir una amable recepció on van poder tastar el bun. Montserrat i el seu company de ben segur que foren els primers o dels primers europeus a tastar el cafè. Malgrat això, els tancaren quatre mesos a la presó. Aleshores el baixà turc es va assabentar que el soldà tenia uns presoners i els va reclamar com a seus. Tornen a començar una nova travessia d’una vintena de dies. Arribats a destí, estigueren captius dos anys més. Aleshores, la muller del baixà va intercedir a favor d’ells per poder-los alliberar. Però, un comerciant va fer arribar a un inspector del baixà que no els podia alliberar sense més, que els jesuïtes tenien molt valor. Això els va comportar estar un any i mig més penant moltes necessitats i a l’espera d’un rescat.

Imatge de efes des de Pixabay

Passat aquest temps, un nou baixà d’origen espanyol va arribar a la ciutat. Aquest els va assegurar que se n’anava cap a Etiòpia i que faria que el seu paixà el permetés marxar. No es complí. Aleshores els encadenaren, els tancaren en un catau tan estret i baix que asseguts quasi tocaven al sostre, i finalment els van entregar a un turc perquè els portés a Moca. A què fer? Per ésser lliures? No... allí els esperaven les naus de l’Índia i a veure si algú podria pagar un rescat. El turc els va encadenar i els va posar com sardines en una nau plena de fardells de clau i pebre. Estigueren presos alguns dies amb pèssimes condicions. Quan ja no hi havia més naus que naveguessin a l’Índia, van manar que els posessin a galeres durant tres mesos. Els van desencadenar per tornar-los a lligar pels peus i asseure’ls en un banc a remar.

Amb poc temps, Antoni Montserrat va emmalaltir. Aquest infortuni fou el que els va treure de les galeres. Aleshores va aparèixer un mercader de l’Índia i va pagar un petit rescat. Van tornar a Goa. Tanmateix, Montserrat no es va acabar de recuperar mai dels seus set anys de captiveri i va acabar morint.

Testimoniatge d’Antoni Montserrat i Bergadà:

© Thunderforest © OpenStreetMap contributors


Pel·lícula o no pel·lícula?

Comentaris