Glòries Vigatanes: Carme Sallés i Barangueras

Diria que sempre s’ha dit que Vic no fou terra de grans vivències, ni peregrinació, ni tampoc àmbit d’actuació de la Carme Sallés. Fins un cert punt, és relativament cert. A favor d’aquesta afirmació hi ha el fet que va marxar de Vic essent molt joveneta: tres anys i mig més petita que sant Miquel, per fer-se’n una idea. No obstant això, tinc el convenciment que el germen de la seva congregació es va gestar aquí, o més aviat fou conseqüència del que visqué o passà aquí. Des de ben petita, sempre, sempre va lluitar per la igualtat de la dona i per a la seva formació.

Com deia, la seva família es va veure obligada a marxar a Manresa quan tenia vuit anys. Als quinze, la Carme va deixar l’escola i es va dedicar a ajudar a la seva mare en les tasques de la llar. En aquest context, segurament, ja apareixen les seves primeres reflexions en pro de la igualtat de la dona.

Aviat (1869, 21 anys) la jove va ingressar al noviciat adoratriu d’aquelles que es dedicaven a la recuperació de les dones marginades, ja fos per delinqüència o per prostitució. Es preguntava com haurien sigut aquelles dones que atenia, i les seves corresponents vides, si la societat els hagués donat una segona oportunitat. O, més encara, què hauria sigut d’elles si haguessin disposat de les armes per no haver hagut de caure en cap d’aquests infortunis. Fou aleshores quan va decidir que dedicaria tota la seva ànima i forces a la formació de la dona, dotant-la d’una gran i sòlida base que li permetés afrontar les desavinences de la vida. La Carme lluitaria perquè qualsevol dona pogués ocupar el lloc que li correspongués a la societat, independentment de la classe social a la qual pertanyés. Tanmateix, només s’hi va passar divuit mesos. Va entendre que era més important el prevenir que no pas curar i a la prevenció es va voler dedicar.

Des de feia relativament poc (1856), a Vic, sant Francesc Coll havia fundat una nova congregació: les actuals Dominiques de l’Anunciata. Les religioses tenien cura de l’ensenyament i de l’educació de les dones. Així doncs, el 1871, Carme Sallés posava rumb a Vic altra vegada. Va conviure amb el mateix fundador i amb la seva mà dreta, Rosa Santaeugènia. Un any més tard ja professava, als vint-i-quatre anys.

Després de professar la van destinar a Barcelona, a Sant Andreu. La seva tasca consistia en fer-se càrrec d’un centre gratuït que acollia a les nenes mentre les seves mares anaven a treballar a la fàbrica. Més endavant, la van destinar a una altra casa a Barcelona. En aquest nou pis van poder impartir classes diürnes i nocturnes per a totes les classes socials, alhora que es permetien allotjar a altres dones. A l’escola nocturna on hi anaven les obreres, ja en comptava tres-centes. Per tant, aquella casa, sota la batuta de la priora, tenia, bàsicament, dues funcions: escola i pensió. Aviat van tenir un contratemps de tipus laboral: la instal·lació d’una fàbrica de vapor a la planta baixa. De retruc, això va fer que no es poguessin dur a terme les tasques de la comunitat de manera adequada i es plantegessin buscar un lloc alternatiu més gran. Més gran significava més car; necessitat de més diners significava més pensionistes, i més pensionistes significava menys alumnes. Podem dir que és l’inici del conflicte. Per la Carme, primer era la docència i llavors eren les inquilines; per la priora, just el contrari.

Aviat es va celebrar el Primer Capítol General de la nova congregació. Rosa Santaeugènia, mà dreta del pare Coll, fou escollida general; l’antiga priora de Barcelona mestra de novícies, i Carme Sallés nova priora de la casa de Barcelona. D’aquesta manera va poder recuperar les classes. Però al cap de poc també va entrar una germana que va corcar aquella comunitat i va deteriorar les relacions entre totes elles. Això va fer que els rumors i desconfiances anessin de Vic a Barcelona i viceversa.

A banda de tots aquests contratemps, bàsicament de desconfiança, s’hi va afegir la mort de persones molt properes a la Carme i que la defensaven. Feia temps s’havia mort el pare Coll, però llavors es va morir la Rosa Santaeugènia i altres valedors. Mica en mica, la Carme es va anar quedant sola defensant els valors originals de la congregació.

En aquest context es va convocar el Segon Capítol General de la congregació. En aquest, els homes van decidir que el que havia de ser una elecció es convertís en una mera proclamació (per no dir imposició). Algunes veus s’alçaren en contra, la de la Carme inclosa: no per diferències personals, sinó perquè desitjaven una congregació més oberta i menys supeditada a la tutela masculina. Adoneu-vos de la valentia d’aquelles dones, que no estaven conformes amb aquella manera de fer. Com a resultat final, la mestra de novícies va escalar a priora general i li va comunicar a la Carme que la seva intenció era visitar la casa de Barcelona per corregir el que no anava bé: vaja, una amenaça en tota regla.

La Carme i set germanes més van acabar deixant aquella obra que havien bastit immaculadament i van marxar temporalment. Era el vint-i-dos de febrer del 1892.

Van obrir una nova escola elles soles. Però els que les havien fet fora de la comunitat no en tenien prou en fer-les fora, sinó que desitjaven que res els anés bé. Finalment, la Carme i tres germanes més foren desterrades de Catalunya i van acabar marxant a Màlaga. D’allí, dues anaren a Madrid a buscar consell. I és quan comença a sonar la flauta.

Imatge de Jackson David des de Pixabay

A Madrid van tenir notícia que l’arquebisbe de Burgos anys abans ja havia aprovat l’institut de les Terciàries Franciscanes i potser podrien anar-hi a establir una nova fundació. Després de consultar-ho amb el sagrari i la imatge de la Senyora del Bon Consell, van posar rumb a Burgos. Allí tornarien a treballar, tornaren a lluitar, i Déu les continuaria proveint amb el que calgués. Els van oferir una casa i van començar de nou. Màxima, o única prioritat, les classes, el dormitori d’internes i el menjador per a nenes. El set de desembre de 1892 la comunitat quedava canònicament constituïda.

Aviat es multiplicaren les cases de la nova congregació: Segòvia, El Escorial, Pozoblanco, Almadén, Valdepeñas, Murchante, Santa Cruz de Mudela, Barajas de Melo, Manzanares i Santa Cruz de la Zarza.

El juliol del 1907 comença l’inici del final. Els metges ja li auguraven la mort imminent però la Carme afirmava que abans de morir encara li quedaven tres coses per fer: la casa a Madrid, el noviciat, i l’aprovació de l’institut. Com així fou. Finalment, passaren de Religioses Concepcionistes de Sant Domènec a Religioses Concepcionistes de l’Ensenyança, nom actual. Amb els tres desitjos satisfets, efectivament, la Carme va morir el vint-i-cinc de juliol de 1911. En el moment del seu decés, tenien dotze cases en vuit diòcesis, vuitanta-quatre religioses i mil sis-cents alumnes.

El darrer camí fou cap a la canonització. El que li valgué per a la beatificació del quinze de març del 1998 aprovada pel papa Joan Pau II fou la cura d’una espondilitis tuberculosa. Just el darrer dia de la novena que la malalta li va dedicar, es va guarir. Corria l’any 1934 a El Escorial. El que li valgué per a la canonització ocorregué l’any 2000. Una nena petita va patir una isquèmia cerebral que va fer que la menor bavegés, que quasi no pogués parlar ni menjar, i que perdés part de la força d’una banda del cos. Com en el cas anterior, van iniciar una novena i al cinquè dia es va curar. Benet XVI la va canonitzar el vint-i-u d’octubre de l’any 2012.

Val a dir que Carme Sallés fou la primera dona a formar part de la Galeria de Vigatans Il·lustres. Ho és des de l’any 1999. Avui dia, també en formen part Maria Àngels Anglada i més recentment, Maria Dolors Orriols.

Testimoniatge de santa Carme Sallés:

© Thunderforest © OpenStreetMap contributors