Glòries Vigatanes: Josep Sadoc Alemany i Cunill

© Thunderforest © OpenStreetMap contributors

Igualment, a simple vista i sense més informació, hom podria dir que aquesta imatge tampoc té res a veure amb Vic. Hem començat per la Lluna i anem fent zoom a la Terra per anar desmentint que els vigatans som gent tancada. En aquest cas, ens situem a l’altra banda del món, just a San Francisco de Califòrnia. Aquesta línia que es veu en color blau és l’Alemany Boulevard. Seria la via homòloga al carrer de l’Arquebisbe Alemany de Vic. I, de fet, trobem diversos llocs per Califòrnia que fan honor a l’arquebisbe Alemany, el nostre compatrici: l’Archbishop Alemany Library de la Dominican University of San Rafael de San Rafael; l’Alemany Boulevard de San Francisco, i el carrer, la Bishop Alemany High School, la capella i la llibreria de Los Ángeles. I no fou només arquebisbe de Califòrnia, sinó el primer arquebisbe de Califòrnia.

Josep Alemany ja tenia al cap ser missioner en el moment de fer-se dominic. La seva intenció era anar a les Illes Filipines però el seu superior el va enviar a Amèrica perquè era allí on els mancaven efectius. Poc temps després d’arribar-hi, la seva carrera fou meteòrica.

El camí cap a l’arquebisbat es pot dir que té el seu inici l’any 1840, quan es va consagrar el primer bisbe de les Dues Califòrnies. Aquest primer bisbe va estar-hi fins el 1846 i a partir d’aleshores els pocs catòlics que hi havia van quedar una mica descuidats: no hi havia cap bisbe, sinó que hi havia un vicari apostòlic. Dos anys més tard es va signar el Tractat de Guadalupe Hidalgo pel qual Mèxic perdia l’Alta Califòrnia. Aquest fet va comportar força problemes polítics i religiosos. Ja no només pel fet que fruit del tractat, Califòrnia (Dues Califòrnies) quedava dividida en dos països, sinó que eclesiàsticament continuava essent administrada pel mateix bisbe. És a dir, la diòcesi abastava l’Alta i la Baixa Califòrnia (fins que el 1853 va passar sota administració eclesiàstica mexicana), però l’Alta pertanyia als EUA i la Baixa a Mèxic. Partint d’aquesta premissa i l’inici de la febre d’or (1848-1855), és quan es plantegen que cal posar-hi ordre. Així doncs, l’any 1850 es crea el bisbat de Monterey i s’hi posa com a bisbe l’arquebisbe Alemany. Aquesta nova seu esdevingué sufragània directament de Roma.

Amb poc temps i a conseqüència del creixement de la població fruit de la febre d’or, el nou bisbe es troba amb un lloc on es parlaven multitud d’idiomes, es professaven totes les religions, i era ple de (mals) vicis. Així doncs, en el primer concili plenari, es va decidir que la seu de Monterey no podia dependre de ningú i que necessitava completa autonomia. Per tant, van decidir que crearien un nou arquebisbat amb seu a San Francisco, i que la persona més competent per administrar-lo seria, ara sí, l’arquebisbe Alemany. Tot plegat es va materialitzar l’any 1853, moment en que la Baixa Califòrnia va passar a Mèxic. Alemany tenia uns quaranta anys i es feia càrrec d’un vast territori amb la missió d’expandir el catolicisme arreu. De fet, es té la convicció que si no hagués estat per ell, el catolicisme allí hauria acabat desapareixent.

Com a arquebisbe, i com us podeu imaginar, va dur a terme un munt d’accions. Per cert, hi ha Immaculades Concepcions a la sala? A veure, aixequeu la mà... Bé, doncs sapigueu que la primera catedral al món dedicada a la Immaculada Concepció la va consagrar ell a San Francisco. Va ser pel Nadal de l’any 1854, quan el dogma s’havia proclamat feia poc més de dues setmanes (8 de desembre del 1854). Actualment, aquesta catedral segueix dempeus però, naturalment, no actua com a catedral perquè la població ha crescut molt.

Un altre pinacle en la carrera de l’arquebisbe Alemany ocorregué pel desembre de l’any 1869. Aleshores es va celebrar el Concili Vaticà I. En aquell concili s’havia de decidir sobre la infal·libilitat del Papa, això és, que no s’equivoca. Alemany va tenir l’honor de liderar la iniciativa per part dels bisbes i arquebisbes americans. Ell fou el primer americà, perquè aleshores ja s’havia nacionalitzat, a defensar la infal·libilitat del Papa amb una raó molt simple: reunir a tots els bisbes i arquebisbes a Roma durant un període és molt difícil, per tant, Jesucrist ja ho havia previst i ja havia dotat d’infal·libilitat al Papa a fi de prendre sempre les decisions correctament. El dogma va ser aprovat el 18/07/1870.

No entrarem en més vicissituds que va tenir l’arquebisbe. Només direm que mai va voler ser-ho però va obeir el que li manaven. De fet, abans de ser nombrat bisbe el papa Pius IX li digué: «Es preciso ir a Monterey; Usted debe ir a la California, no hay más remedio. Otros van allí a buscar oro, usted va allí para llevar la cruz; Dios le asistirá». I tota la resta ja va venir fruit de la seva gran gestió i carisma.

A banda de tenir força maldecaps referents a l’evangelització, cal destacar les disputes que va tenir amb jesuïtes i dominics, i la paciència i tenacitat que va tenir perquè primer li posessin un coadjutor i llavors un substitut. La santa seu només el volia a ell. El substitut va arribar després de trenta-cinc anys de govern episcopal. Abandonava la diòcesi amb una magnífica catedral i més de cent cinquanta esglésies o capelles. En aquests trenta-cinc anys, la família catòlica va créixer d’alguns centenars fins a més de dos-cents mil fidels. Al seu costat, havia aconseguit congregar més de dos-cents sacerdots, la major part formats per ell per a la diòcesi de San Francisco i en un seminari que també havia creat ell. Les proeses d’Alemany no van ser únicament aquestes, sinó que al llarg i ample de la seva diòcesi va aixecar sis grans escoles catòliques, divuit escoles de segon ensenyament, cinc asils i quatre hospitals. Tot amb tot, a banda d’un gran nombre d’orfenats i cases de refugi per a pobres ancians.

(1888, 21 d’abril). La Veu del Montserrat (núm. 16, p. 5)

Va morir a València i les seves despulles es van portar a Vic amb tren. Es va enterrar a la capella del santíssim sagrament, a la dreta de la nau central de l’església de Sant Domènec. Trenta anys més tard, comença el que es podria dir l’operació recuperació del cos per part de Califòrnia. El 1921, el tercer arquebisbe de San Francisco el reclama però Vic no li cedeix. El 1934 hi va haver un segon intent però les gestions es van haver d’aturar a causa de la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Posteriorment, un nou arquebisbe el va tornar a reclamar però la família demanava que s’obrís la seva causa de beatificació. Aquesta no va tenir recorregut. Finalment, l’arxiver de l’arxidiòcesi de Los Ángeles se’n va sortir. El 1965, família, autoritats locals i nacionals es van posar d’acord per poder traslladar el seu cos a San Francisco. Allí se li va fer una missa pontifical de rèquiem a l’antiga catedral que ell havia consagrat. Actualment reposa a la cripta dels arquebisbes en el mausoleu del cementiri de Holy Cross, a Colma, Califòrnia.

Testimoniatge de Josep Sadoc Alemany i Cunill:

© Thunderforest © OpenStreetMap contributors

El seu retrat es va col·locar a la Galeria de Vigatans Il·lustres l’any 1925. L’efígie l’aportava Eusebi Molera, la següent Glòria Vigatana.