La Marató i la salut mental

La darrera edició de La Marató de TV3 ha estat dedicada a les malalties mentals. Edició especial, ja que celebraven el trentè aniversari. Tanmateix, penso que possiblement ha estat l’edició de La Marató més insolidària que s’ha fet mai. En cap cas trec ferro a l’assumpte de la salut mental ni desmereixo els més de nou milions d’euros recaptats. Tan sols dic que em sembla que ha estat l’edició menys justificada de totes les que s’han fet. Com sempre intento, no ho dic sense coneixement de causa, encara que, naturalment, no el tinc tot.
 

El fet és que la salut mental, segurament, engloba multitud de casuístiques. De totes maneres, diria que les més rellevants són les que hom coneix: depressió, esquizofrènia, distorsió de la realitat, bipolaritat, fòbies, addiccions... segurament algun psicòleg o psiquiatre em corregiria. Però vaja, la majoria de les que coneixem són aquelles que quan algú fa alguna cosa que no ens encaixa a nosaltres ni a la societat en general, acabem dient el clàssic «no està bé». Doncs a això em refereixo.
 

Com deia, parlo de casos propers. Des del meu punt de vista i coneixement, a diferència de moltes altres malalties, la majoria de les malalties mentals sí tenen tractament. Per posar-vos diversos exemples, cal seguir investigant i posant recursos per la cura del càncer, de la sida, de bona part de les malalties cardiovasculars... Totes elles (més enllà dels factors de risc que podem evitar) són malanances que ningú desitja i en el moment d’ésser diagnosticades, el malalt es posa en mans de les autoritats mèdiques, escolta, predisposa, contribueix i comença un tractament a fi de curar-se. D’altra banda, la majoria d’aquestes malalties mentals que apuntava més amunt, ja tenen un tractament. Els psicòlegs i psiquiatres tenen les eines i coneixements per tractar-les. Ja sigui amb fàrmacs, ansiolítics... o el que sigui. Quin és el problema o la principal diferència? La més notable no és la ciència, sinó el pacient.
 

Com tot tractament, el pacient ha d’estar disposat a seguir-lo. En els casos de malalties... podríem dir físiques (per contraposició a les mentals), el pacient vol curar-se i segueix el tractament. Tanmateix, en els casos de les malalties mentals, en gran mesura el malalt 1) no creu que estigui malalt i 2) generalment no vol sentir a parlar del tractament. De ben segur que és una particularitat de la mateixa malaltia però això, científicament, penso que és insalvable. El problema no és de ciència, sinó de llei i fins i tot moral o filosòfic. Naturalment, parlo dels pacients majors d’edat ja que els menors s’han de regir per les decisions dels seus pares o tutors legals. I és aquí on hi ha l’error.
 

Podrien destinar íntegrament els més de nou milions d’euros per investigar o per crear un tractament per a un malalt mental però si llavors el malalt mental (per molt que hi estigués) diu «no gràcies», la inversió/despesa cau en un sac foradat. No serveix absolutament per res. Així de simple. A no ser que hi hagi una decisió judicial pel mig, tot i que els jutges generalment no estan per aquestes històries perquè creuen que no van amb ells. En fer divuit anys, el possible tractament d’un malalt mental depèn de la voluntat del mateix. Poden ser jovent addictes a drogues, poden ser pares de família que no saben atendre als seus fills o fer-se càrrec del manteniment d’una llar, poden ser adults que no entenen que abans de comprar un patinet elèctric convé pagar les factures dels serveis bàsics... qualsevol cosa, amb els corresponents serveis socials informats, però si el pacient no vol, no el pots obligar.
 

Que fins un cert punt ho entenc perquè no seria la primera vegada que algú vol fer passar per malalt o inhabilitar un familiar per benefici propi... però quan hi ha tants senyals que l’adult no està bé... hauria de ser més fàcil. Hi hauria d’haver un recurs legal (perquè el científic ja hi és), que obligués al malalt a curar-se o, perdoneu-me, que no molesti.
 

D’altra banda, hi ha els familiars i la gent més propera. Posem pel cas que el malalt mental sigui un mal gastador compulsiu. Ja no entro a valorar com pot ser que el sistema et deixi acumular un deute de desenes de milers d’euros però, com pot ser que els seus familiars, de sobte es vegin acorralats per crèdits i deutes del malalt? Perquè aquesta és l’altra. El malalt, generalment sol ser molt llest i enganya molt fàcilment tant a família i amics com a metges. Aquests doncs, són realment les víctimes i les que no reben cap ajuda. Ja no dic mèdica, que en moltes ocasions necessiten recursos psicològics per afrontar un deute que ni sabien que s’estava contraient, sinó també pecunària per satisfer-lo.
 

És per això que penso que la darrera edició de La Marató ha estat la més insolidària de la història dels trenta anys. Em sap greu. Més de nou milions d’euros que bona part d’ells acabaran essent mal aprofitats per gent que no accepten que estan malalts i/o que no els interessa internar-se o medicar-se per curar-se. Penso que mentre no hi hagi una llei que els obligui a posar-se bé, hauria de prevaldre l’ajuda a familiars o bé a altres malalties de malalts que sí reconeixen la seva malaltia i tenen voluntat de guarir-se.

Comentaris

  1. Hola Carles! Com estàs? No estic molt d’acord amb el què escrius… entenc la problemàtica que exposes… però jo no crec que sigui una Marato de les més insolidàries… necessitem parlar-ne, desestigmatitzar… són malalties que es porten en secret moltes vegades, dissimulant… ha valgut la pena posar el tema sobre la taula, i queda molt cami per fer. Perque ens cuidem fisicament però no psicològicament? Doncs perquè ho portem d’amagat… amb vergonya… ens costa acceptar que ens passa alguna cosa… cal treure el tema i començar-nos a cuidar. I entenc el què dius… però tot el què es faci és poc en aquest tema.
    Una abraçada!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Eli!
      Gràcies pel comentari. També entenc el que dius. I soc el primer en creure que algun dia, entre altres, s'ha de parlar obertament sobre el suïcidi, per posar un exemple .
      Dit això, una persona que hi ha intentat, si no vol rebre un tractament, no se'l pot obligar. I aquí hi ha el problema més gran.

      Tot el que sigui difondre, parlar-ne i si convé investigar, fantàstic, endavant. Però que es pugui garantir la utilitat mèdica i/o farmacològica penso que és clau. És com tenir una clau al davant que obre la porta d'un túnel i no voler-la agafar.

      I gràcies, que aquesta mena de debats enriqueixen!!!!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada