L’Església no és els seus capellans

No pas sense risc, m’atreveixo a opinar sobre aquest tema que de ben segur se us farà familiar de seguida. Avui dia, hom coneix el que [no] va passar amb el bisbe Novell, com també els esdeveniments que es van succeint d’ençà d’un temps amb els capellans o religiosos relacionats amb delictes sexuals. Ja avanço que el fil argumental de l’entrada, en cap cas —Déu me’n guard— va en la línia d’excusar-los! Ben al contrari. La raó de l’entrada és per trencar una llança a favor de la fe i el fons de l’Església, més enllà del que cadascú cregui, senti o pensi lliurement.

El resum que molta gent n’ha tret de tot plegat és que no ens podem fiar dels capellans i/o religiosos. O, expressat d’altra manera, que com s’atreveixen a sermonejar-nos si ells actuen de mode contrari. L’entrada d’avui va dedicada a tractar sobre aquesta fal·làcia, i de la conseqüència més immediata: la decepció.

En primer lloc, abordem la fal·làcia. Afortunadament, un capellà, dos, mil, no és l’Església. Això penso que és més fàcil d’entendre si ho comparem amb altres col·lectius. Sense anar més lluny, els darrers casos de mossos i policies municipals involucrats en trames de corrupció i en drogues. La pregunta aniria una mica en la mateixa línia. Perquè hi hagi una colla de delinqüents entre els cossos policials, hem de deixar de creure en la policia? Qualsevol amb un dit de raó dirà que no. Altra cosa, que no avaluem avui, és quin nivell de confiança podem tenir amb els diversos cossos policials quan veiem com va tot i veiem atònits que no es posa fil a l’agulla. Però no parlem d’això. Parlem del fet que uns quants fan més fressa que la resta, però no per això representen tot el conjunt. I, afortunadament, una colla de capellans i/o religiosos delinqüents no són l’Església. Fins i tot podríem dir que fan de representants de la mateixa, però en cap cas la representen en la seva plenitud i/o en el seu fons.

En segon lloc, parlem de la conseqüència. Molta gent s’ha decebut per temes com el del bisbe Novell o per aquesta colla de delictes perpetrats per religiosos i/o capellans. És més, hi ha qui s’anima a justificar la davallada de feligresos a les esglésies per aquest motiu. Aquí, després de donar-hi algunes voltes, també crec que és un error de concepte. No soc pas expert en teologia però em sembla un raonament més o menys senzill.

No entrarem ara (entre altres coses perquè no en soc pas capaç) a debatre que és la fe. Tanmateix, sí que crec que coincidiríem que és creure en alguna cosa que no és tangible ni demostrable. Valgui la redundància, tenir fe que és com és sense cap prova fefaent. Si ho mirem des d’aquest punt de vista, quin paper té o hauria de tenir un simple capellà en la fe d’una persona? Efectivament, predica, sermoneja... però, al capdavall, qui o què és? Jo crec que la fe ha de ser quelcom més que no pas això. I la pregunta del milió seria, si un simple capellà i/o religiós fa posar en dubte la fe d’una persona, com és de sòlida aquesta fe d’aquesta persona? Encara un altra, la fe com a tal, es té a Déu, o, equivocadament, es té a uns simples sacerdots i/o religiosos? Naturalment, aquesta darrera pregunta és retòrica. La fa s’ha de tenir en Déu, i no pas en els seus presumptes representants, expressin el que expressin, i actuïn com actuïn. Qualsevol fe que no es tingui en Déu, al meu entendre, és una fe mal enfocada i feble. O, directament, no és fe.

No sé si m’explico... Creure en les persones, en un moment o altre sempre ens decebran. Creure en un déu, pel fet de ser diví, mai ens podria decebre. Així doncs, no s’ha de confondre el contingut amb el contingent. El que venen a dir la majoria de religions és que siguem bons. Això, en el cas de la religió catòlica, crec que es pot basar en els deu manaments i en el sentit comú. És a dir, allò que en diuen fer la voluntat de Déu, al meu entendre és ser bo. I ésser bo, en la majoria de casos ho podem fer aplicant el sentit comú i no cal que uns homes ens sermonegin. Vull dir... no cal que un home ens digui que cal ajudar la gent, si el nostre bon sentit comú ens fa estendre la mà a algú quan li fa falta. Òbviament, només és un exemple.

Tot amb tot em porta a parlar dels ordes religiosos, i més concretament dels més austers, que també són els contemplatius. Aquests, no sé si més o menys representants a la terra de Déu, però en qualsevol cas, penso que molt més modèlics i autèntics que els que omplen planes i planes dels diaris. I dic això en el sentit que no necessiten anar a missa cada dia, ni necessiten dipositar la fe en altres persones. Aquest és l’error dels feligresos! Els religiosos contemplatius tracten directament amb l’essència, amb Déu mateix, amb els valors i bondats, sense mitjancers. I la seva fe és incorruptible perquè va molt més enllà de les persones. I és aquesta fe la que haurien de tenir els creients.

Així doncs, feligresos i creients que em pugueu estar llegint, continueu tenint fe, però tingueu-la en el déu, i no ens els mortals. No permeteu que uns humans posin en dubte la vostra fe. Quan reseu dieu que creieu en un déu, i no pas en uns sacerdots. Que així sigui. No confongueu les coses. La crisi no és espiritual o religiosa. El sentit i l’essència dels valors catòlics no han canviat, ni canviaran per molts mals homes que la prediquin.