Converses interessants

Aquesta setmana vaig molt tard a publicar l’entrada. Vaig una mica mancat de temes, o tard en aprenentatge, o fins i tot sobrat de mandra. No obstant això, no significa que no hagin passat coses del més interessant. Almenys, al meu entendre i a nivell personal. Però, com us deia, alguna cosa fa que abandoni la ploma i, no us ho creureu, quan l’abandones una setmana costa molt tornar-la a agafar.

Aquestes darreres setmanes, doncs, he tingut la gràcia de mantenir una sèrie de converses interessants. I, de fet, al mateix temps t’adones de com de petit és el món. En primer lloc, una conversa molt enriquidora amb una família d’un mas de Calldetenes. Darrerament, he estat estudiant una religiosa vigatana anomenada Ramona Llimargas, i la història m’acabà portant allí. Pel que fa al tema personal, una família molt acollidora, cordial i, simplement, fantàstica. Pel que fa al vessant històric, realment espectacular. No sé si us heu trobat mai llegir un llibre d’història i llavors poder reviure el lloc o els personatges de manera in situ i amb protagonistes directes. Doncs va passar això mateix. Aquest mas de Calldetenes va acollir diversa gent durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), i a banda també va viure-hi diferents episodis la Ramona Llimargas.

Quant a la vigatana, algun dia ja m’hi esplaiaré. La dona va néixer al carrer del Remei el 1892 i va arribar a fundar les Germanes de Jesús Pacient a Barcelona. Més concretament, a Can Trilla del barri de Gràcia. Avui, és una fundació pràcticament extingida. La darrera notícia que en tenia era que l’última mare superiora havia anat a parar en una residència fora de Catalunya, i l’altra integrant (última) estava intentant perllongar la fundació a Sud-Amèrica. És francament trist, però la fundació ja va néixer amb molts entrebancs. Pel que fa a la vigatana, si cerqueu per internet veureu que tenia dons realment extraordinaris. Molts més dels que s’han publicat o fet safareig.

Perquè us feu la idea, doncs, la Ramona Llimargas va tenir cura d’un joveníssim nen, fill del mas de Calldetenes. Aquest senyor, si Déu vol, el dia dos d’abril farà 98 anys. I és amb qui conversava fa uns dissabtes. Particularment no havia parlat mai amb una persona tan longeva, però en aquest cas, a més és una figura important perquè, de ben segur, és l’única persona viva que havia conegut a la Ramona Llimargas. Una conversa realment molt enriquidora, interessant, plena de saviesa i tot el que us pugueu imaginar. A banda, també recordava fets de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), com per exemple l’entrada de les tropes nacionals a Vic. Crec que mai a la vida ha tingut tan sentit aquella frase de «jo de gran vull ser com aquell senyor».

Per acabar de quadrar el cercle, un dels primers directors espirituals de la Ramona fou el cordimarià Felipe Calvo. Així doncs, calia parlar també amb els claretians, i vaig poder fer-ho amb un que l’havia tingut com a mestre de novicis. Novament, una conversa molt entranyable, interessant i tots els bons adjectius que us podeu imaginar. Vàrem parlar de claretians, de la guerra, de Vic, del Balmes... vaig poder veure el sepulcre del sant, el museu claretià...

Al final de tot, la conclusió que en trec (res nou, tanmateix), és que sempre és un gaudi poder conversar amb gent gran. Són pous de saviesa, i és un gran goig escoltar-los com expliquen les coses amb tota la passió possible. Més enllà que el que expliquen ja és interessant, cal afegir-hi l’emoció que hi posen, entenc, no només per poder-ho reviure, sinó també pel fet que les seves vivències, experiències o records siguin d’interès d’algú. I, això, al final em fa adonar de l’important de la història, de la importància de salvar tots aquests records, intentar transcriure’ls, difondre’ls i, d’alguna manera, immortalitzar-los.

Em sento un privilegiat per poder fer aquestes coses.