Josep Pratdesaba, la conferència (12/12): reconeixements per part de Vic

Per part de la seva ciutat natal, també ha rebut diversos reconeixements: l’Ajuntament de Vic, el juny de l’any 1948, li va imposar la medalla de plata de la ciutat. Coses extraordinàriament normals. Un dia va aparèixer en un calaix. La resta de reconeixements ja els va rebre després de la seva mort, que ocorregué el vint de gener de l’any 1967, quan tenia noranta-sis anys. L’any 1980, el ple de l’Ajuntament va aprovar dedicar-li un carrer de la ciutat que està situat al barri de l’Horta Vermella.

Abans de morir, però, Pratdesaba va fer el seu testament. Llegava testamentàriament el seu estimat observatori a la ciutat de Vic perquè aquesta pogués continuar la tasca iniciada per ell. Aquesta era i havia sigut sempre la seva màxima preocupació. El 1917 ja havia afirmat que «Lo ofrezco [l’observatori] también a todos los verdaderamente amantes de las bellezas del cielo».

 La voluntat reeixí inicialment però arribà un punt que s’estroncaren les coses malgrat les seves últimes voluntats, de les que em disposo a compartir-ne unes breus paraules: 

Al objeto de que mi observatorio astronómico con todos sus accesorios o sea la ecuatorial doble astrofotográfica, anteojo meridiano, reloj sideral, mapas, fotografías, obras de astronomía, continuen prestando despues de mi muerte la labor cientifica y cultural a que hasta el presente le he venido dedicando, impongo a mi heredera la obligación de facilitar la visita del mismo a las entidades culturales, colegios e agrupaciones de caracter cultural que soliciten la visita, siempre que vayan acompañadas de alguna persona de solvencia técnica.

Detall de les darreres voluntats de Josep Pratdesaba quant al seu observatori. Casa Pratdesaba.

I fins avui, que de la mà d’Anna Alsina, i sense conèixer aquest document, alguna força l’ha empès a fer realitat les darreres voluntats del seu besavi. Tan sorprenent com cert. Extraordinàriament normal.

Fins aquí, doncs, aquest viatge per la societat vigatana i el lloc que hi va tenir Josep Pratdesaba. M’hauria agradat posar de manifest que ell no fou un vigatà més, sinó un peça cabdal sense la qual no s’hauria pogut muntar el trencaclosques de l’època més daurada de la societat vigatana. Fou un dels que recollí l’encàrrec del «levántate y anda» i el va satisfer.

I ja acabo, tan sols desitjant que tot el que va fer Pratdesaba per a Vic i la seva gent tingui el màxim reconeixement. En vida va rebre la màxima distinció que es pot rebre, la medalla de la ciutat. Ara, ja traspassat, és ben mereixedor de rebre la màxima distinció a la que pot aspirar un compatrici. Ara ja toca col·locar el seu retrat a la Galeria de Vigatans Il·lustres. Molts d’aquells vells amics que contribuïren a l’etapa culturalment més daurada de la història vigatana, es retrobarien a la Sala de la Columna.

Multan dankon [‘Moltes gràcies’].

Imatges de Josep Pratdesaba extretes de la casa Pratdesaba



Comentaris