Apunts d'esperanto: la pronunciació (1/9)

Fruit del Congrés d’Esperanto que celebrarem a Vic aquest any tot commemorant el que es va celebrar a la ciutat l’any 1924, vaig decidir aprendre una mica aquesta llengua auxiliar. D’ençà que la conec, sempre he sentit que és una llengua relativament fàcil. És clar, el seu inventor, Zamenhof, si pretenia convertir-la en una llengua internacional, ho havia de posar fàcil. En dir convertir-la en llengua internacional val la pena mencionar que en cap cas pretenia imposar cap llengua per sobre d’un altra, sinó que cadascú tingués la pròpia materna, i una altra que es pogués utilitzar arreu del món. És a dir, l’esperanto en cap cas té un sentit d’autoritarisme, sinó ben el contrari. D’acord amb l’autor del curs que utilitzarem, l’esperanto té els mateixos elements que les llengües naturals però ordenats amb més lògica i amb més simplicitat: veurem al llarg d’aquests apunts, que com a mínim l’esperanto té molta lògica. Diu que només té setze regles fonamentals i sense excepció. Personalment... havent-lo vist una mica, quasi que discreparia. Disposa d’un vocabulari compost d’arrels llatines, germàniques i eslaves, però amb un gran predomini del llatí, i un sistema format de mots semblant al de la llengua alemanya. Finalment, té la majoria de preposicions i conjuncions, preses del llatí i del grec. En resum, tothom que l’escolti, alguna cosa o altra li sonarà i entendrà.

Com que partim de l’antic i del romanticisme, per confeccionar aquests apunts d’esperanto he fet ús del Curs complet de la llengua internacional Esperanto de Jaume Grau (l’ofereix al seu web la mateixa Associació Catalana d’Esperanto). Dit això, si algú li fa gràcia aprendre de veritat aquesta llengua auxiliar, ho pot fer a través d’Internet, i fins i tot mitjançant cursos presencials que es fan en algunes ciutats. Pel que fa a Internet, trobareu vídeos a les principals plataformes, així com també cursos, llibres de gramàtica... no obstant això, segurament el més senzill i còmode és aprendre’l (de manera molt bàsica) a través de la plataforma del Duolingo (tot i que no inclou gramàtica i has d'anar deduint les coses). Les poques nocions que en tinc, les he cultivat allí. Avís a navegants, això és un recull d’un curs per tenir-ne quatre nocions o per satisfer la curiositat d’alguns. En cap cas es pretén que la gent aprengui esperanto a través d’aquests apunts. 

Per començar pel començament, ho farem per la pronunciació. L’alfabet de l’esperanto consta de vint-i-vuit lletres (cinc vocals i vint-i-tres consonants): a, b, c, ĉ, d, e, f, g, ĝ, h, ĥ, i, j, ĵ, k, l, m, n, o, p, r, s, ŝ, t, u, ŭ, v, z. Observeu que hi ha cinc consonants especials amb accent circumflex, la vocal u amb accent breu, i l’absència de les consonants q, x y i w. Les cinc vocals a, e, i, o, u són pronunciades com en espanyol. Per posar-ne exemples, fàcil, bé, graó. En esperanto no existeixen ni la e ni la o oberta. En resum, cada vocal té un únic so, cosa que facilita molt la pronunciació. Pel que fa a les consonants, les b, d, f, k, 1, m, n, p, r , t, v, z es pronuncien d’igual manera com es pronuncien en català. Tan sols en difereixen algunes. La c es pronuncia ts (potser): palaco, palatso (palau). La ĉ es pronuncia tx (escletxa): ĉielo, txielo (cel). La g es pronuncia ga, gue, gui, go, gu (mai amb so fricatiu). La ĝ es pronuncia tj (platja): paĝo, patjo (pàgina). Amb les h ho trobo una mica complicat. l’hac és aspirada, com l’hac anglesa, i lleugerament semblant a la j castellana. En canvi, la ĥ es pronuncia com la j castellana: eĥo (ressò) es pronuncia com el final del mot castellà reflejo. La j es pronuncia i (formant sempre diftong o síl·laba). La ĵ es pronuncia com la j catalana: ĵaluza, jalusa (gelós). L’s es pronuncia ss catalana, sempre és sorda: rusa, russa (rus). L’ŝ es pronuncia com ix (reixa): ŝi, xi (ella). La ŭ es pronuncia com la u catalana (formant sempre diftong o síl·laba): Eŭropo, Europo (Europa).

Dit tot això, cal tenir presents algunes consideracions. La lletra b presenta sempre el seu so sonor, i mai el so de doble b ni el de p. Per entendre-ho, en esperanto llegirem kredeble, i no pas kredebble o kredeple. Pel que fa a la lletra d, sempre sona igual independentment d’on la trobem. És a dir, per dir sed ankaŭ (però també), direm sedankaŭ, i no pas setankaŭ. La lletra r és sempre suau independentment de la posició (esperanto). Finalment, la lletra z es pronuncia com la z catalana o l’s sonora catalana (zoo, o casa).

Haureu notat que hi ha una sèrie de lletres amb l’accent circumflex. En esperanto no hi ha accent gràfic per assenyalar la síl·laba forta. És molt més simple: totes les paraules són planes i l’accent tònic sempre recau damunt la penúltima síl·laba. Cada vocal és una síl·laba (essent ŭ i j consonants). Muziko es pronuncia muzíko i no múziko. Demokratio es pronuncia demokratío i no demokràtio. Unua es pronuncia unúa i no únua. Teatroj es pronuncia teátroi i no teatrói. A més, com que totes les vocals només tenen un so, tampoc fa falta indicar aquest accent explícitament. Els accents circumflexos formen part de la lletra i estalvien haver de recórrer a l’ús de dues lletres per a representar un únic so. Són els casos que hem enumerat més amunt: ĉ (tx, escletxa); ĝ (tj, platja); ĵ (j o g, pluja), i ŝ (ix, faixa). No esmento la ĥ perquè s’utilitza molt rarament i generalment es tendeix a substituir-la per la k.

A banda d’aquestes directrius, també cal saber que l’ortografia esperantista és rigorosament fonètica. Dit d’altra manera, és com si escrivíssim quan érem petits: tal com ens sonava. Així mateix, en un mot simple mai hi ha una lletra doble. Si hi és, es perquè és un mot compost i, com hem dit més amunt, cal pronunciar ambdues. Per exemple, littuko, és la unió de lit i tuko, i cal pronunciar-la lit-tuko. També cal fer referència a les possibles males pronunciacions i que cal tenir presents: les lletres b i v no sonen igual.  La b és la nostra b de Barcelona, però la v és fricativa labiodental, tal i com es pronuncia a les Illes Balears, o com la canta Lluís Llach.

Per aquí comencem. Us animeu?