Congrés d’esperanto de 1924 – 2024

El vint-i-set d’abril de 1907, Josep Pratdesaba llançava la idea de l’esperanto a la societat vigatana a través de la Gazeta Montanyesa:

Temps há se remou per Europa l’idea de crear un idioma internacional, idioma que sens donar la preponderancia a tal o qual nació sigui assequible a tothom y se componga de partícules o arrels de totes les que formen les dos més importants rames llatina y germánica. Aqueix pensament que’l Dr. Lamenhos [Zamenhof] vol portar a la práctica compta ja per Europa y América varis y entussiastes adeptes; verdaderament resultaria práctich que totes les nacions civilisades adoptessin una parla internacional, que sens rebaixar la súa propia, servís per les comunicacions entre diferentes nacions tant per assumptes comercials com per congressos científichs, pedagógichs, etc., etc. 

Com molt bé descriu el vigatà, l’esperanto pretenia ser la llengua universal d’aleshores. La definitiva consolidació d’aquesta llengua auxiliar va arribar el 1905, amb el Primer Congrés Universal d’Esperanto a Boulogne-sur-Mer. I concloïa aquell article afirmant:

Sembla que a Vich hi há verdader entussiasme per l’idea de fundar una agrupació Esperantista, cosa que sería de molt bon veure y que segurament li prestaran el seu apoyo tots els amants del progrés en qualsevol ram que aqueix se manifesti y mes al cultiu intelectual que sembla ha sigut sempre patrimoni de la noble ciutat den Balmes.

Pratdesaba no anava mancat de raó. L’entitat Vika Esperantistaro va néixer oficialment en el si de l’entitat Catalunya Vella uns mesos després d’aquest auguri. L’acte inaugural es va dur a terme el vint-i-cinc de gener de 1908. D’acord amb la crònica local, «l’èxit del acte superá bona cosa a les seves esperances». No obstant aquest relat, el germen de l’entitat va néixer un temps abans. Ho podem afirmar gràcies a l’article de Josep Albagés a la revista Kometo, que de seguida hi tornarem a fer referència. En les seves paraules, el cofundador, expresident i exprofessor del Vika Esperantistaro, explica els orígens de l’associació:

Dum la aŭtuno de la jaro 1906ª, ĉe la kuracisto D-ro. Terricabras, kunvenis, plue tiu lerta pioniro de nia Kataluna esperanta movado. S-roj. Sales Balmes, Pratdesaba, Delclos, Navés, kay la subskribanto. Ni decidis malfermi Esperantan kurson, kion ni faris ĉe la lernejo Sankta Mikaelo de tiu ĉi urbo. Baldaŭ ni atingis la sumon da 40 lernantoj inter la plej valoraj kulturamantoj el Vich. Post kelkay semajnoj, kiam ni jam sciis iom Esperanton, ni fondis la societon kiu estas nomata Vika Esperantistaro, sub la prezidanteco de D-ro. Terricabras. Poste ni transloĝis al la societo Catalunya Vella, kie ni daŭrigis kursojn, paroladojn kaj festojn.

Un any més tard, el mateix periòdic avaluava la vida del Vika Esperantistaro amb motiu de la festa del seu primer aniversari. Entre altres coses, es va fer una exposició de postals i el fet d’haver-n’hi més de dues-centes de quasi totes les nacions del món, així ho diu la Gazeta Montanyesa, palesa la bona anomenada que tenia el Vika Esperantistaro al llarg i ample del globus terraqüi.

El 1910, any del centenari del naixement del també vigatà Jaume Balmes i Urpià, va sorgir la idea de crear un ateneu en honor a l’il·lustre filòsof. Aquest nou ateneu cultural va néixer, al seu torn, de les files del Vika Esperantistaro. La Gazeta Montanyesa en donava notícia als seus lectors: «Avençan ab èxit els treballs per la creació del Ateneu Balmes». Preveien que durant aquell mateix mes d’octubre, es podrien convocar els ateneistes a fi d’aprovar els estatuts i la constitució de la nova entitat. Finalment, l’assemblea es va celebrar el tretze de novembre a les sis de la tarda. Tristament, l’Ateneu Balmes va tenir una curta durada: conten que prop d’un any.

No obstant això, la vida del Vika Esperantistaro va seguir amb èxit. Van arribar a canviar de local un mínim de tres vegades. En l’entretant, els samideanoj oferien cursos d’esperanto a qui volgués aprendre’l. A més, a jutjar per les cròniques d’alguns mitjans, Vic disposava d’excel·lents professors: en el concurs de la Societat Barcelonesa d’Amics de la Instrucció que feia d’estudis pedagògics, foren premiats els senyors Albagés, Delclós i Navés, tots ells mestres de la Ciutat dels Sants i cofundadors de l’entitat esperantista vigatana. El cert és que bona part de la societat vigatana d’aquells primers anys de segle va donar suport a la iniciativa des de bon principi: és clar, bona part dels fundadors eren coneguts i reconeguts: Jaume Sales Balmes; el Josep Maria Terricabras, metge de renom, i primer president de la KEF (Kataluna Esperanto Federacio) [‘Federació Esperantista Catalana’]; J. Delclós; Josep Albagés; Josep Pratdesaba; Jacint Comella; etc. Tota aquesta bona acollida va quedar encara més de manifest entre els anys 1920 i 1923 quan diversos samideanoj osonencs van acollir una quinzena de nens austríacs que fugien de les conseqüències de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). D’aquesta quinzena, deu van ser acollits per vigatans, mentre que quatre per manlleuencs.

El punt més àlgid del Vika Esperantistaro, però, va arribar l’any 1924. Els dies vuit, nou i deu de juny d’aquell any es va celebrar a la ciutat de Vic el XIª Kongreso de Kataluna Esperantista Federacio [‘Onzè Congrés de la Federació Esperantista Catalana’]. És a dir, enguany es commemora el centenari. Just el dia abans, qui s’encarregava de donar la benvinguda als esperantistes no era cap altre que l’eminent canonge Jaume Collell. Ho feia a la portada de la seva Gazeta de Vich. Curiosament, sembla que aquell 1924 l’opinió de Collell sobre l’esperanto havia canviat lleugerament: havia passat d’afirmar en la presentació d’un llibre d’Antònia Bardolet l’any 1913 que «[...] aprendre’l francés, l’inglés y sostenir una correspondencia tirada ab esperantistes de llunyes terres, feyna per mi un poc sobrera», a «[...] verdaderament un idioma auxiliar que pot prestar y presta bons serveys, y encara está destinat a prestarne de majors [...]».

Pel que fa als dies del Congrés, com no podia ser d’altra manera, la societat i les entitats s’hi van bolcar. Als aparadors de les botigues s’hi van exposar diverses coses esperantistes. Es va erigir un monument a la pau, just davant de la casa Comella: avui dia encara se’n pot veure alguna fotografia amb els fanals gaudinians de fons. Es van rebre els congressistes a la Sala de la Columna de l’Ajuntament on se’ls va donar la insígnia del Congrés, així com també el llibre del mateix. La insígnia, per primera vegada fou de bronze. Quant a les congressistes, val la pena mencionar que n’hi havia moltes més que en els anteriors congressos. Es va inaugurar una exposició al Temple Romà on s’hi podien veure llibres, catàlegs, revistes, cartells, postals.... tot de material en esperanto. També es feren visites al Museu Arqueològic i a la catedral, com també se celebrà una missa a l’Escorial. Els congressistes també pogueren anar d’excursió, i fins i tot ballar sardanes. En l’àmbit més lúdic, se celebrà un concert-festival, i fins i tot uns Jocs Florals Internacionals. En el terreny periodístic, aquells dies es publicà de manera extraordinària la revista Kometo, la revista del Congrés. Essent el Josep Pratdesaba el secretari del Comitè Organitzador, no és d’estranyar que s’intitulés així per al·legoritzar la mateixa llengua auxiliar. En resum, foren tres dies plens d’activitats que valia molt la pena rememorar d’alguna manera.

És per tot això i més que l’any 2024 el 40è Congrés Català d’Esperanto se celebrarà a Vic. Serà del disset al vint de maig. Havent exposat tot el que hem exposat, el lema del Congrés és molt encertat: «Ateneus populars i divulgació cultural i científica». Naturalment, s’aprofitarà l’avinentesa, també, per recuperar la memòria i llegat de Josep Pratdesaba, cofundador del Vika Esperantistaro, cofundador de l’Ateneu Balmes, cofundador del Patronat d’Estudis Osonencs, i gran divulgador de la ciència i de l’esperanto. En la mesura que es pugui, també s’intentarà reproduir actes que se celebraren ara fa quasi cent anys.  Un d’aquests, és l’exposició esperantista.

I és també per tot això, que les següents entrades al bloc pretenen ésser una aproximació a l’esperanto. Entenc que si m’involucro amb aquesta llengua auxiliar (encara que sigui pel Congrés), algun coneixement n’hauré de tenir.