L’altra realitat de Corea del Nord (1/8)

No és la primera vegada que parlo de Corea del Nord. Hom sap que és un dels països més hermètics del món i que està governat sota les directrius dictatorials de la nissaga Kim: actualment qui ho fa amb mà de ferro és Kim Jong Un. No obstant això, després de llegir un parell de llibres —ja fa mesos—, m’animo a compartir més realitats d’aquell país. Dic realitats amb el benentès que les experiències de dos exiliats, podríem dir, d’aquell país, malgrat no es puguin confirmar, mereixen la nostra total i absoluta confiança. Per fer memòria, primer contextualitzarem una mica la situació, i llavors ens centrarem amb els testimonis de Sungju Lee i Yeonmi Park. Em va colpir de tal manera l’experiència dels dos, que no puc no compartir-ho per fer-nos adonar del que arriba a patir la gent, i de la maldat que hi arriba a haver.

Començant pel principi, contextualitzem. O fem memòria si veniu de les entrades referents a Corea del Nord. Durant anys, diverses dinasties i reis van governar la península de Corea. Diem península perquè hem de partir de la premissa que només hi havia una Corea, que englobava tota la península. L’última dinastia abans del cataclisme i la més influent va ser la de Joseon. El 1876, els japonesos van obligar a firmar un tractat que finalment acabaria amb la dinastia Joseon. Es sota el govern japonès, que Corea va estar molt oprimida: expropiacions, treballs forçosos... De fet, Japó, que va ocupar la península de Corea entre el 1910 i el 1945, volia integrar tota la regió al seu propi imperi.

El 1945, després de la derrota japonesa a la Segona Guerra Mundial, Corea va quedar en mans de Déu. De manera temporal, la península va quedar dividida en dues zones econòmiques i governamentals diferents: al nord, supervisada per l’antiga i desapareguda Unió Soviètica, i el sud, custodiada per Estats Units d’Amèrica. La idea era unificar novament les dues regions després d’unes eleccions democràtiques. Pel que fa al nord, la Unió Soviètica va designar com a cap de govern temporal al líder de la guerrilla Kim Il-Sung: és com s’introdueix la dinastia Kim (l’actual) a Corea del Nord. Kim Il-Sung va convèncer als soviètics de no fer eleccions. Es va aferrar al socialisme (comunisme) i va refusar la democràcia a l’estil nordamericà. 

El 1948, EUA va concedir la independència al sud, que es va convertir en la República de Corea. Poc després, el nord va assumir el nom de República Popular Democràtica de Corea o, simplement, Corea del Nord. Encara ara, els nordcoreans es refereixen al seu país com Joseon en honor a l’última dinastia.

Com és evident, els sistemes polítics i econòmics d’ambdós països no poden ser més diferents i antagònics. El sud compta amb un govern democràtic i una economia capitalista de lliure mercat. Corea del Nord, per contra, és un estat comunista, amb un únic partit polític i sense eleccions. Quasi tot és públic, fins i tot la propietat. Tot és de l’estat, i ho cedeix (dona o deixa segons el bé). Fins el fracàs del programa nacional de racionament d’aliments a principis de la dècada dels noranta, tot el menjar, roba i articles de primera necessitat, inclòs l’habitatge, eren assignats i repartits per l’Estat d’acord amb les necessitats de cada individu i, especialment, segons la seva posició dintre del Partit Comunista.

Kim Il-sung, ingenu, creia que era qüestió de temps que la seva ideologia es propagués al sud. Pensava que el comunisme uniria de nou les dues Corees. Fins i tot es veieren les cares en una guerra entre el juny de 1950 i el juliol de 1953: Corea del Nord contra Corea del Sud, que en realitat enfrontava quelcom és que dos països: comunisme vers capitalisme, Unió Soviètica, vers Estats Units d’Amèrica. Ambdues regions aspiraven unificar la península sota un mateix govern. Finalment, van acordar la finalització dels combats, que no signatura d’un tractat de pau. Així doncs, avui dia segueixen oficialment en guerra, i tant el govern de Corea del Nord com el del Sud es consideren representants legítims de tots els coreans. Inicialment, a Corea del Nord no els va anar malament. Obvio la del Sud.

Durant els seus anys de president de Corea del Nord, Kim il-sung va ser venerat a causa de la propaganda mitjançant la difusió de llibres, pel·lícules, programes radiofònics i televisius... De fet, a Corea del Nord fins i tot tenen el seu propi calendari, el juche, que comença el 1912, quan va néixer Kim il-sung. En l’entretant, aprofitava l’avinentesa per fer calar missatges que fessin desconfiar dels occidentals, especialment Xina i Japó, així com també adorar-lo com un déu. El seu govern ho supervisava absolutament tot i, evidentment, ho feia tot bé. Els seus opositors i crítics eren enviats a camps de treball o de reedudació, a vegades fins i tot tota la família. Però va arribar la dècada dels noranta i la cosa es va acabar de tòrcer.

En primer lloc, fracassa, cau, l’estat comunista de l’antiga Unió Soviètica el 1991: es desmembra i es creen diversos països cadascun amb el seu govern. Amb aquest infortuni (en realitat fortuna) Corea del Nord va perdre el seu principal soci comercial i la seva preeminent font d’ajuda. Per si això no fos poc, aleshores vingueren totes les anomalies climàtiques, amb inundacions que desembocaren a la carestia de productes cultivats. I, encara més, el pèssim sistema nacional de racionament va acabar de matar a bona part del poble nordcoreà. Tot amb tot, pel juliol de 1994, Kim Il-sung va morir i Kim Jong-il el va succeir. El nou líder, però, no estava gens preparat per enfrontar-se a tots aquells grans problemes.

A partir d’aleshores, el país es va veure colpit en una pobresa que, segons algunes estimacions, va matar a més d’un milió dels seus aproximadament vint-i-quatre milions d’habitants. En un intent desesperat per salvar la vida, els nordcoreans van començar a abandonar el país. No obstant això, tant difícil és entrar-hi (si bé més fàcil), com sortir-ne. De fet, depèn de la nacionalitat. Si no ets nordcoreà, entrar-hi és complicat, però si ets nordcoreà, sortir-ne és quasi impossible. Tanmateix, hi ha dues vies d’escapatòria. Si bé tenen un país lliure just a sota, l’escapada cap Corea de Sud no se sol tenir en compte perquè la frontera està minada d’explosius. Així doncs, els exiliats generalment travessen a Xina i van fins a Mongòlia, Laos o Tailàndia, per llavors volar o anar cap a Corea del Sud. De totes maneres, a Xina es troben amb un altre problema, i és que com a règim afí, no reconeix els nordcoreans com a refugiats, sinó com a immigrants il·legals. Així doncs, qualsevol nordcoreà que sigui descobert a Xina, és retornat a Corea del Nord, on s’enfronta a un mínim de presó, i un màxim d’execució, passant per treballs forçosos. I així ens trobem en ple 2024.