L’harmonia de les cèl·lules (7/7)

Un altre dels òrgans fascinants i del qual en coneixem relativament poca cosa és el cervell. Més enllà del seu funcionament, permeteu-me parlar d’un tema ètic, quasi filosòfic, que és l’estimulació cerebral. No en parlo jo... sinó el llibre. Crec que no diré res nou si afirmo que som el que som perquè al cervell hi ha una sèrie d’impulsos elèctrics mitjançant les neurones. Algun dia potser us explico la meva idea sobre la manipulació d’emocions i sentits, que està a la cantonada del carrer. Però avui no és el dia.

De la mateixa manera que ja existeix l'enginyeria cel·lular (també parlàvem d'enginyeria cel·lular aquí), també ja s’està tractant a una sèrie de trastorns neuropsiquiàtrics i neurològics mitjançant l’estimulació cerebral. Alguns d’aquestes poden ser el trastorn obsessiu compulsiu (TOC) i les addiccions, entre altres. La pregunta que es fa l’autor del llibre és si aquesta estimulació derivarà cap a un nou tipus de medicina. I és on resideix el tema ètic i quasi filosòfic. Us imagineu humans amb marcapassos cerebrals implantats per a modular els seus circuits cel·lulars? Sense entendre-hi gaire, entenc que no difereix gaire del que està fent l’Elon Musk mitjançant Neuralink. Vull dir... i enllaçant amb el que us deia de la manipulació d’emocions i sentits, si som capaços de manipular, recodificar, les ones cerebrals que és el que entén el cervell, on és el límit? El límit mèdic i fisiològic, però també ètic i filosòfic.

I aquí s’obre tot un món que no abordarem ara. Però sí que ens podem permetre algunes reflexions. Partint de la premissa que responem als estímuls nerviosos, podem reprogramar aquests estímuls? La resposta aparentment seria sí. Dit això, si es pot tractar una addicció o un trastorn mitjançant l’estimulació cerebral, fins on arribaria la culpabilitat d’una persona davant d’un crim i fins on s’eximiria fruit d’una malaltia? L’estat estaria obligat a intervenir per implantar aquests estimuladors nerviosos? Amb quin consentiment per part del pacient? Com us dic, és tot un món, en aquest cas hem obert el meló legal. No obstant, ens hem d’imaginar (suposo que en el moment que això s’hagi dut a la pràctica ja hi hauria altres sistemes) persones anant pel món amb una ronyonera i bateries recarregables, i justificant-se pels aeroports que porten una bateria amb un elèctrode que els travessa el cap a fi que no perdin la cordura. Així mateix, a principi de setembre vaig llegir que ja hi ha projectes d'estimulació per regular el Parkinson mitjançant un marcapassos.

Podem dir, també, a tall de curiositat, que el fetge, el pàncrees, el cervell i el ronyó són quatre dels principals òrgans de la homeòstasis, que és la qualitat de mantenir l’equilibri en sistemes interns biològics. Uns exemples: les cèl·lules beta del pàncrees controlen l’homeòstasis metabòlica a través de la insulina: controlen el sucre. Les nefrones dels ronyons controlen la sal i l’aigua, mantenint constant la salinitat a la sang. El fetge, entre moltes funcions, evita que ens saturem de productes tòxics. Alguns ens el mengem directament, altres els generem, com l’etanol. D’aquí la importància que de tant en tant netegem i depurem el fetge i en tinguem bona cura. Finalment, el cervell coordina tota aquesta activitat, detectant les concentracions, enviant hormones i actuant como director de tota aquesta orquestra.

Per anar acabant, comentem una manera diferent d’explicar el càncer, en cert sentit, un trastorn de l’homeòstasis interna ja que la divisió cel·lular deixa d’estar regulada. Recordem que l’homeòstasis és la qualitat de mantenir l’equilibri. En resum i per entendre-ho, els gens que controlen aquests acceleradors i aquests frens s’espatllen, mutant en l’argot científic, de manera que les proteïnes que codifiquen ja no funcionen correctament. Per veure-ho més clar, els acceleradors tenen el pedal del gas premut permanentment, i/o els frens han deixat de funcionar. El més habitual és que es donin ambdós casos a la vegada. Seguint amb l’analogia automobilística, el llibre explica que els cotxes es desplacen a tota velocitat malgrat l’embús, amuntegant-se uns sobre els altres i provocant els maleïts tumors. Altra eventualitat és que es desplacin a altres zones, i és llavors quan diem que provoquen metàstasi.

Per acabar amb el càncer, val a dir que dos càncers d’un mateix tipus poden tenir combinacions de mutacions diferents. Per posar un exemple, un càncer de mama d’una dona pot tenir mutacions en trenta-dos gens, mentre que el càncer de mama d’una segona dona pot tenir mutacions en setanta-tres, i és possible que només en coincideixin una dotzena. En resum, poden semblar idèntics, però són del tot diferents. És per això que es poden comportar de manera diferent, i requerir teràpies totalment diferents.

En resum, com us deia unes setmanes enrere, és un tema fascinant. Tot un món nou per conèixer, aprendre’n alguna cosa i fins i tot estudiar-lo una mica. Almenys, encara que sigui com pot ser que tinguem aquesta màquina tan perfecte com a cos humà. Per part meva, malauradament, no m’hi podré posar en profunditat. Sense entrar en altres temes, estic força segur que si l’haguéssim hagut de construir nosaltres, no l’hauríem pas fet tan precís i enginyós.