Josep Pratdesaba i Portabella

Josep Pratdesaba és el nostre representant a l’estranger. No vull dir fora de Vic, ni fora de Catalunya, sinó molt més lluny. Quasi que ho hauríem de dir amb majúscules per recalcar-ho o posar-hi més èmfasi. Ja hem pogut comprovar que molts compatricis han dut el nom de la nostra ciutat arreu del món, però Pratdesaba va anar un punt més distant. No literalment, sinó metafòricament parlant. El seu cognom va situar-se un tros més enllà de l’atmosfera. En el darrer apartat del seu capítol dedicat a Glòries Vigatanes entendreu per què ho dic.

Vist amb perspectiva, Josep Pratdesaba fou un home amb recursos, polifacètic i molt inquiet. I, per què no dir-ho? També fou una tasta-olletes. I no ho dic pas amb cap connotació negativa, sinó amb el sentit que va tenir interès tant per les ciències, com també per altres disciplines i per totes aquelles coses noves que anaven apareixent. Un home modern, o un home avançat al seu temps. Intrèpid, atrevit i culte. Una de les grans capacitats admirables que comparteix amb altres persones significatives, és que tenia la gentilesa de compartir tot aquest coneixement. Gens gelós del seu enteniment, es va dedicar a divulgar, ensenyar, compartir, i a oferir tot el que va poder. Veurem diverses mostres d’aquesta realitat. Un altre dels trets característics de la seva personalitat fou la seva tenacitat en les coses. Tot i fer incursions en diverses facetes, quan s’estava en una de concreta s’hi dedicava en cos i ànima. I, encara una aptitud més: tot plegat, sense deixar de ser proper i molt humà. Si més no, això també ho destaquen diversos autors que l’han tractat i n’han escrit part de la seva vida.

Amb aquesta breu presentació, qualsevol diria que fou un home molt introvertit, avorrit, i que no deixava espai per unes notes humorístiques. Serveixin d’exemple un parell de vivències per desmentir aquesta afirmació. La primera ens l’apunta el seu deixeble, Manuel Serinanell, conegut popularment com el Mossèn passi-ho bé. Conta que en l’observatori que tenia al carrer de l’Escola, en el peu de ferro que suportava el telescopi, hi havia una placa de fusta en la que hi havia un antic aparell telefònic. En realitat, l’aparell era un telèfon que comunicava la residència del pis inferior amb l’observatori. Quan algun visitant es volia fer l’espavilat i preguntava pel vell dispositiu, el senyor Pratdesaba li deixava entreveure que el telèfon era per comunicar-se amb els habitants del planeta Mart. Una altra ocorregué a Puiglagulla quan tenia noranta anys. Allí li feren un homenatge íntim per celebrar el seu aniversari:
Casi a los pies de Nuestra Señora de Puiglagulla, [Pratdesaba] nos hablaba de «relatividad», con su erudición y gracejo incomparables. Y nos decía que, con los días de sus noventa años, si hubiese nacido en Mercurio (que tiene el año de unos 88 días), contaría ahora más de 370 años; en Venus, cerca de 150 años; en Marte, unos 49; en Júpiter, 8, aproximadamente; en Urano, pocos meses, y en Neptuno, menos aún. Y al decirnos que en Saturno sería un niño de 3 años, saltó la chispa natural de su poesía y de su humorismo:

—Ja m’haurien desmamat!
La darrera cosa que m’agradaria destacar-ne en aquesta entrada fou la seva fe. No va fer carrera religiosa però, al capdavall, un acaba arribant a la conclusió que a banda de l’interès merament científic, l’observatori que es va fer construir a casa seva també tenia la funció de connectar la ciència amb la religió. Històricament tan distants, però que ell va saber unir observant l’obra del Creador: «Contemplant les maravelles del cel se veu resplendir l’infinita sabiduría de Déu y l’esperit s’enlaira acostantse a son Criador». La residència del carrer de l’Escola també tenia una capella dedicada a la Nostra Senyora del Rosari. En aquest cas, ja era a la casa quan hi van anar a viure i estava oberta des del segle XVIII. Arran de la Guerra Civil espanyola de l’any 1936, els afins a la dictadura la van enderrocar i partir en dos. El mateix Pratdesaba la va poder reconstruir i contava als seus noranta anys que «es una preciosa talla del siglo XVIII de madera de manzano». A títol més institucional, fins i tot en edat avançada, el bisbe Perelló li va donar el càrrec de president del Consell Diocesà d’Acció Catòlica de Vic. En resum, la definició breu més bonica i, possiblement, més encertada que he trobat en seria la que va fer el bisbe de Vic, Ramon Masnou i Boixeda, quan en una dedicatòria en l’àlbum de firmes de l’observatori va escriure que era un «veritable llaminer de la saviesa cristiana i de la ciència».

Per a més detalls podeu llegir Glòries Vigatanes. Des d'aquí el podeu comprar, compartir i previsualitzar amb els botons respectius:
No cal dir-ho però ho dic, si el compreu, si el llegiu i us agrada, qualifiqueu-lo bé. Sinó... també. I si voleu compartir la vida i obra d'aquests divuit compatriotes, només cal que reenvieu l'enllaç d’aquesta pàgina. El boca orella és el tot. Espero i desitjo que el gaudiu.

Comentaris