Narcís Verdaguer i Callís

D’ençà de la meva petita incursió als afers polítics, vaig tenir una clara convicció que he manifestat als meus més propers: Vic ha estat, d’antany, la cuina del país, on passaven les coses. En aquesta ciutat s’han guisat, de manera tradicional, a foc lent, un bon estol de grans polítics. Alguns d’ells, la història els ha reconegut i premiat, d’altres segurament no tant. El fet, però, és que ja des de l’època romana, els vigatans han lluitat sempre per i per a la seva llibertat. Permeteu-me fer ús del doctor Salarich:
Ausa y Atanagria fueron desde entonces ciudades romanas; pero el corazon de sus hijos suspiraba por la libertad é independencia; sus fuertes y belicosos brazos no podian sufrir las pesadas cadenas con que trataban de sujetarlos su enemiga Roma; y no tardaron en rebelarse.
També podríem fer menció del bisbe Idalguer i del bisbe Ató. No es té constància que cap dels dos fossin vigatans però ambdós, des de la mitra vigatana, ja van apuntar ànsies d’independència durant el segle X. El primer fou el que demanà deslliurar-se del tribut que havia de pagar el bisbat de Vic a l’arquebisbat de Narbona. El segon, més agosarat encara, fou el que va anar a demanar al papa Joan XIII el restabliment de l’arxidiòcesi de Tarragona per independitzar-se del tot de l’arquebisbat de Narbona. A simple vista podria semblar una estratègia purament eclesiàstica, però hom coincideix en que tingué una clara intencionalitat política. La idea era deixar de dependre de francesos i gaudir de la influència directa dels comtes de Barcelona.

I fins a l’actualitat que encara perseguim aquest dret tan anhelat. Tot amb tot, és fàcil determinar que la història es repeteix. Certament, no seré el primer en afirmar-ho. Per demostrar la no gratuïtat de l’afirmació del bucle, permeteu-me que us comparteixi alguns esdeveniments i titulars de diaris fora de l’àmbit temporal del nostre protagonista. Ens situem al segle XVIII. Regnava aleshores Felip V. A principis del segle, el rei Borbó havia donat el privilegi perquè la Universitat Literària de Vic pogués graduar en totes les facultats. Els consellers de Vic de seguida van posar fil a l’agulla i «aconsellaren que, sens demora, se formessin els colegis de doctors en filosofía, teología y jurisprudencia». No van passar gaires anys, al juny de 1708, quan llegim en una acta de sessió que «aixis mateix determina dit ilustre Concell que sia format lo collegi de la sciencia de Medicina [...]». Tampoc passaren gaires anys més fins que en l’any 1717, i com a conseqüència del decret de Nova Planta, el rei Borbó promulgués el decret d’erecció de la Reial Universitat de Cervera i suprimís la resta. Quasi com si fos ahir. Governant un altre Felip de la casa de Borbó, just després que s’iniciés la nova Facultat de Medicina a Vic, ens cau l’article 155 que escomet contra la societat catalana: tres-cents anys rodons.

Em podeu dir que la comparació és una mica forçada. Permeteu-me oferir-vos un fragment d’un article que es podia llegir a la portada del Diari de Vich el dilluns dia onze de desembre de l’any 1933, i que portava per títol un eloqüent La vella Espanya que torna:
El triomf de les dretes espanyoles —reaccionàries, velles, tronades i antiesbatutistes— ha d’ésser motiu de reflexió per tots els catalans, fins per aquells que donaren repetides mostres de cansanci davant l’actuació de les Corts Constituents de la República. Amb les dretes espanyoles, retorna un passat d’oprobi, d’assimilisme, de vel·leitats borbòniques, d’odi a les reivindicacions nacionalitàries que propugnen els diversos pozles que integren el conjunt peninsular entre ells Catalunya. Es l’Espanya secular i feudal que intenta dominar novament; és l’Espanya patriotera i d’opereta que no es resigna a morir i que posa en joc totes les armes de què disposa per tal d’ofegar la vitalitat de les col·lectivitats que es revolten contra aquella concepció i aquella tirania.
A Glòries Vigatanes farem un petit viatge per la vida de Narcís Verdaguer i reviurem fets i reivindicacions de finals del segle XIX que ens semblaran actuals. Vic ha donat molts altres grans polítics, però podem prendre aquest com un dels grans referents i que mereix capítol a part. Per alguns, fou uns dels pares del catalanisme polític conservador. Què significa catalanisme polític conservador? Avui significa una cosa, però a finals del segle XIX, molt possiblement una altra. Per ser honestos, es podria prendre Valentí Almirall com a pare del catalanisme polític modern, mentre que a Francesc Macià com a pare de l’independentisme mitjançant l’Estat Català. Amb semblant glòria que aquests homes, d’aquella època també es reconeix la tasca i els noms de polítics com Josep Puig i Cadafalch, Enric Prat de la Riba, Lluís Domènech i Montaner, Francesc Cambó i Batlle... No vull pas posar en dubte la vàlua d’aquests històrics compatriotes, sinó només deixar palès que Narcís Verdaguer i Callís també mereix un lloc destacat. Entre altres signes d’amor a la pàtria, ell fou el polític vigatà que volgué passar a l’eternitat amarat, abrigat i protegit per i amb el catalanisme. Hi ha qui apunta que fou amb la bandera de la Lliga Regionalista i d’altres que fou amb la bandera catalana. Tenint en compte que la senyera formava part del logotip del partit polític, vist d’una manera o altra, el que es pot afirmar és que el seu cos fou embolcallat amb ella.

Per a més detalls podeu llegir Glòries Vigatanes. Des d'aquí el podeu comprar, compartir i previsualitzar amb els botons respectius:
No cal dir-ho però ho dic, si el compreu, si el llegiu i us agrada, qualifiqueu-lo bé. Sinó... també. I si voleu compartir la vida i obra d'aquests divuit compatriotes, només cal que reenvieu l'enllaç d’aquesta pàgina. El boca orella és el tot. Espero i desitjo que el gaudiu.

Comentaris