Carles Costa i Muntadas

Acabo aquesta llarga redacció després de vacances amb coses de Vic. Més concretament, amb personatges de Vic. I, primer de tot, cal parlar de la Pilarin. Un dia, com qui no vol la cosa, la meva mare li va dir que em faria il·lusió que tingués el meu llibre de Victòries . I, de manera molt il·lusionada i emocionant, va sonar la flauta. Vàrem quedar un diumenge a la tarda per portar-li Victòries a casa seva. No hi anava sol, sinó que hi anava amb la meva mare, és clar, i també armat amb la Petita història de Josep Pratdesaba , llibre del recent nomenat Vigatà Il·lustre escrit per Montserrat Viver i il·lustrat per la mateixa Pilarin. El motiu d’anar-hi amb aquest llibre era molt simple. Aquest treball ha estat recentment editat i jo soc l’autor del paràgraf que hi és a mode de pròleg. Així doncs, puc afirmar que tenim un llibre compartit amb la gran Pilarin. Sé que ha il·lustrat més de mil llibres i això de tenir un llibre a mitges (essent molt benèvol) ho pot dir molta gent... però és ...

Com us vaig dir la setmana passada, el primer cap de setmana i algun dia més el vàrem passar a Tortosa. En arribar havíem de pensar amb un dinar amb el que ens havíem compromès. Compromès en el bon sentit de la paraula. D’entrada, particularment em va venir de gust tornar-me a posar la jaqueta de xef. Francament, ho trobava i ho trobo a faltar. En aquest sentit, la còvid-19 em va fer molt mal... El Níssim va tancar el 2020 i no havia tornat a obrir. Aquesta em semblava una bona ocasió, una bona excusa, per tornar-lo a obrir. Vàrem elaborar una menú amb sis entrants i arròs de segon. Els comensals ja havien vingut en una ocasió i els feia gràcia repetir d’arròs. Jo... encantant. Com que disposem de cuina petita, havien de ser entrants freds, així com també que els poguéssim emplatar ràpidament, per no dir que els poguéssim deixar preparats hores abans. A més havien de ser vistosos i no gaire repetits. En resum, que quan féssim l’arròs, tot el marbre estigués disponible per l’arròs. I, ...

I després de les vacances, la clàssica redacció. Sí. Tornada a l’escola després d’una merescuda pausa. Literalment... aquest any he tornat a l’escola dels adults el mateix dia que els nens: haig de buscar maneres de sentir-me jove! Bromes a part, doncs sí... hem tornat el mateix dia. Tanmateix, no vàrem començar-hi... els més menuts han gaudit —o com a mínim tingut— quasi tres mesos, i jo tres setmanes. I, en el meu cas, ben merescudes i penso que força ben aprofitades. La primera setmana vàrem estar a Tortosa. A veure... pels que no heu visitat mai Tortosa seria una barreja entre part d’algun Vic (un dels dos que sempre dic que hi ha) i Manresa. Tot i atorgar-se la capitalitat d’una hipotètica cinquena província de Catalunya, és una ciutat bruta, deixada, mig abandonada. D’entrada vàrem pensar... però on ens hem posat? Allí vàrem disposar el nostre camp base per anar d’una banda a altra.

 

Passats mesos de la incorporació de Josep Pratdesaba i Portabella a la Galeria de Vigatans Il·lustres ve a tomb a parlar sobre altres figures que bé hi podrien ser, especialment dones. Podríem parlar d’Antònia Bardolet i Boix, de Maria de les Llagues Osona... Però avui parlem de la Felipa Salarich i Arqués. Aquesta vigatana va veure la primera llum a l’antiga plaça del carbó el vint-i-sis de maig de l’any 1828. D’aquí a tres anys seria bonic veure abellir una mica més la Galeria amb la seva efígie per commemorar el dos-cents aniversari del seu naixement. Felipa Salarich és, segurament, la primera dona proposada per a la Galeria. Ho va fer en diverses ocasions ni més ni menys que el canonge Collell. Ho feu per l’exemplaritat que va demostrar al llarg de la seva vida, dedicada als malalts pobres i posant en risc la pròpia pell, i també per reivindicar presència femenina en una galeria aleshores totalment masculina.

Particularment trobo que tinc moltes coses comunes amb una persona que pugui tenir la síndrome d’Asperger. Dic particularment, però no només soc jo. Tot amb tot, el passat hivern vaig decidir escriure a la meva metgessa de capçalera per fer la consulta corresponent. Apuntava bona part del que he dit, a banda d’algunes altres coses. Tot per què? També li argüia en aquell missatge. Tenir Asperger (presumptament) no em canviaria la vida, però sí que donaria molt sentit a moltes coses. Com us deia més amunt, veure’s reflectit amb vivències d’altres persones que tenen una cosa concreta, és molt alliberador, però ho seria molt més tenir-ne la certesa. Imagineu que teniu una espècie d’equació com la següent: 1 = 2. Això, a la majoria de gent li faria petar el cap. Però si us diuen que 1 + x = 2, i que x = 1, la cosa canvia molt, oi? De sobte tot es veu clar. Doncs el que pretenc és veure-ho clar. Trobar una sèrie de perquès. Era conscient que una persona de quaranta-cinc anys que de sobte con...

Hem arribat a l’inici del final. Com deia fa moltes entrades em vaig començar a interessar per aquest tema a l’hivern de l’any passat. Jo anava fent però havia arribat a un punt que em generava conflictes en el dia a dia. Què vull dir amb això? Molt simple, havia arribat a un punt on no m’entenia amb la gent que estimo. Amb la que no estimo ja els entenc poc i fins un cert punt no em preocupa, però no entendre’s amb la gent que estimes ja és un problema. I estem parlant de coses i converses quotidianes. I quan dic conflictes ho dic des de diversos punts de vista. Un podria ser el sol fet de no entendre el que t’estan dient, amb tot el que això comporta. Un altre podria ser que el fet de no entendre-ho, generalment fas preguntes, però la resposta generalment és tan òbvia pel neurotípic, que és relativament fàcil que s’ho prengui lleugerament malament, o que es pensi que ho preguntes per prendre el pèl o fer sonar el que no sona. Llavors vaig començar a fer una mena de treball interior p...

El segon cas és el de Daniel Tammet. Tammet és un jove que pateix la síndrome del geni autista. Aquí ja hem pujat a una altra lliga. L’exemple més famós d’algú que la tingui és Kim Peek. La pel·lícula Rain Main , protagonitzada per Dustin Hoffman, narra la vida de l’extraordinari Kim. En aquest cas, l’enumero per entendre que hi ha molts graus de TEA, i que tenir autisme no s’ha d’associar amb l’autisme clàssic, com tampoc en ser un geni.  Tammet assevera que durant anys va anar creixent sense entendre per què se sentia tan diferent a la resta dels companys i tan aïllat del món que l’envoltava. Diu que les persones amb síndrome d’Asperger volen fer amics, però els resulta molt difícil. L’autor també apunta que els nens amb autisme que se’ls dona el pit responen millor, estan més ben adaptats socialment, i són més afectuosos que els que han sigut alimentats amb farinetes. No en dona més explicacions, però entenc que és per l’oxitocina.