Entrades

Antònia Bardolet, una estrella en l’univers vigatà

-
He comentat en diversos llocs i ocasions l’època més daurada, culturalment parlant, que va viure Vic a partir del Círcol Literari (1860-1921) i fins la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Com a ciutat, vàrem passar d’un buit en la tradició cultural i literària, a una esplendor com mai abans s’havia vist.  D’entre els fundadors d’aquella entitat hi figuren noms tan eminents com Joaquim Salarich, vigatà il·lustre; el pare Pere Bach, confessor de sant Antoni Maria Claret i fundador de les monges del Saits i de l’asil per a sacerdots; Ramon Vinader, professor de dret a la capital del regne espanyol; Josep Giró i Torà, catedràtic d’història natural al seminari de Vic; Climent Campà, metge i cirurgià; Josep Maria Bru de Sala; Manuel Galadies; Ramon Anglada, estamper i llibreter, o Francesc d’Assís Aguilar, bisbe de Sogorb (1881-1899). Val a dir que només hem enumerat alguns dels fundadors més populars, però al llarg de la vida del Círcol Literari, tants altres erudits hi aportaren el seu gra
Publica un comentari a l'entrada
Segueix llegint prement aquí »

El mal de cap i la dieta (4/4): la geopatia

-
Avui intentarem cloure la sèrie dedicada a l’alimentació i més particularment al mal de cap. He deixat per última la cosa més... no ho sabria dir. Sabeu allò que quan un cau en la desesperació s’agafa a qualsevol lloc? Doncs avui parlem de la geopatia. Com la histaminosi, no n’havia sentit a parlar mai fins que vaig visitar a una espècie de guru. Val a dir, i no és que me’n senti especialment orgullós degut a les meves conviccions científiques, que no ha estat l’únic que he visitat. Ja fa temps vaig anar a un centre de naturopatia. Des del minut u vaig assabentar a la persona que m’havia d’atendre dues coses. La primera d’elles va ser que era força incrèdul (i ho continuo essent). La segona va ser que tot i ser incrèdul, estava disposat a seguir les seves instruccions al peu de la lletra. Per prova-ho, no hi perdia res, més enllà d’una quantitat de diners important. La importància és subjectiva.... si m’ho hagués resol hauria estat molt barat! Passat un temps, vaig anar a un altre que
Publica un comentari a l'entrada
Segueix llegint prement aquí »

El mal de cap i la dieta (3/4)

-
Seguiré avui amb una altra dieta, i de moment, última que he estat provant. Dic última perquè és més o menys amb la que m’he quedat, vistes les circumstàncies. Com la resta, hi he esmerçat hores de lectura i de prova i error. Com la resta també, li dono una oportunitat partint de la premissa que des del meu humil punt de vista té sentit. Parlem de la dieta paleolítica. Sí, podrà semblar desesperant, però recordem que porto desenes d’anys amb mal de caps i sí, realment un ho comença a estar. Bàsicament, la dieta paleolítica és: dieta mediterrània - cereals - làctics [+ exercici]. Quin sentit té? Bé, començant pel final, els làctics, entre altres coses, porten lactosa. Aquest disacàrid hi ha molta gent que la tolera perfectament, però molta altra no. El cert és que científicament, els que la poden tolerar és perquè tenen una espècie d’anomalia genètica que els permet tolerar-la. Si no ho recordo malament, es veu que dels primers humans adults a tolerar-la van ser els inuit, i per extensi
Publica un comentari a l'entrada
Segueix llegint prement aquí »

El mal de cap i la dieta (2/4)

-
Seguint amb el tema de dietes que vaig iniciar la setmana passada, aquesta m’agradaria parlar-vos breument de la histamina. Jo, particularment, tinc mals de caps d’ençà que tinc ús de raó. I malgrat pugui semblar que no fa gaire, el que vull dir és que pràcticament no recordo un període en la meva vida en la que no tingués mal de cap. Des que anava a l’escola, amb més o menys freqüència n’he tingut sempre. Ara, tristament, l’efecte d’un ibuprofè, en el millor dels casos, em dura una setmana o menys. I com que som el que mengem, i part de la nostra salut passa per una bona alimentació, doncs vaig indagar per aquí. En primer lloc, parlem de la histamina. Hi ha una terminologia per la gent que poden patir aquesta afectació: histaminosi. Algú pot podria pensar que m’he begut l’enteniment i són manies meves. Naturalment, no et lleves un dia i determines que tens això. Bé... Tothom haurà sentit a parlar dels antihistamínics. No són res més que uns medicaments que el que fan és rebaixar-te la
Publica un comentari a l'entrada
Segueix llegint prement aquí »

El mal de cap i la dieta (1/4)

-
Abans de començar a escriure (llegir pels lectors), avís a navegants: no soc dietista ni nutricionista, de manera que no agafeu aquestes notes més enllà del que són: una opinió. Fet l’advertiment, ja ens hi podem posar. No recordo des de quan em preocupa la meva alimentació. Em refereixo al que ingereixo, el combustible del meu cos, en cap cas faig referència a la quantitat. L’entrada d’avui no va sobre trastorns alimentaris, sinó simplement del que per mi és o pot ésser una bona dieta. I, si bé a priori és molt simple, entrant en detalls es pot complicar moltíssim. El resum i el fàcil és que la millor dieta és la mediterrània. En resum, menjar de tot (el que no et faci mal), i quanta més riquesa cromàtica millor. Dit d’altra manera, el color dels aliments determina en molts casos els seus components, i menjant coses de tots colors, un s’assegura que ingereix una mica de tot i variat. Per posar un exemple fàcil, els aliments verds porten molta clorofil·la, mentre que els taronges, beta
Publica un comentari a l'entrada
Segueix llegint prement aquí »

Redacció després de vacances

-
Tornada a l’escola, com cada any. Després de dos mesos de teòriques vacances, no puc pas dir que tenia ganes de tornar-hi. Cada any se’m fa més feixuga la tornada, però bé que hem d’anar aprenent sempre. Aquest any, les vacances pròpiament les vàrem passar a la Vall de Bohí. La vall té una sèrie d’esglésies que totes elles formen part d’un conjunt declarat per la UNESCO Patrimoni mundial. No és poca cosa... I realment és molt bonic de veure i ho aconsello a tots els amics.
Publica un comentari a l'entrada
Segueix llegint prement aquí »

Diari d'un monjo infiltrat (10/10)

-
Darrera entrada de la meva experiència a un monestir de clausura. Seguim  explicant el dia dos d’abril. Curiosament, per celebrar la sexta hi ha hagut un canvi d’última hora. Generalment se celebra a l’església, però no sé el motiu pel qual ens han fet anar a la sala capitular. Serà el darrer ofici que assisteixi en comunitat i a dintre del monestir. Com cadascun dels oficis, la sexta és austera i solemne. En aquest cas, al ser migdia, hem pogut celebrar-la amb llum natural: a les hores majors del matí encara ha de sortir el sol i es fan amb les finestres tancades. S’acaba la sexta, i anem tots amb el refectori per encadenar el darrer àpat conjuntament. Serà el darrer àpat que em menjaré les sobres dels tres inquilins que han entrat abans que jo. Això sí que em posa la mosca al nas, tot i que entenc que és una cura d’humilitat. Ja no només perquè em deixen poca cosa i denota falta de solidaritat en una confraternitat, sinó perquè depens de la higiene dels altres: mai n’he vist cap a re
Publica un comentari a l'entrada
Segueix llegint prement aquí »

Diari d'un monjo infiltrat (9/10)

-
Imatge
Avui som dia dos d’abril, i escric notes d’ahir dia u. Acabada la terça, tinc una nova grata sorpresa. El pare Óscar m’invita a veure la biblioteca. Actualment l’estant remodelant i ho tenen desordenat. El fet és que no hi caben, i estan canviant i ampliant les lleixes per poder encabir tots els volums. Així doncs, tenen bona part dels llibres amuntegats. Tenen entre 75.000 i 80.000 volums (no repetits). Una quantitat important, fruit de donacions: ja sigui de sacerdots, monestirs que malauradament han hagut de tancar, o més darrerament de particulars. També disposen d’alguns incunables. No em puc estar de comentar que a Vic gaudim de la cinquena part de les butlles papals en papir d’abans de l’any 1000. En la mateixa visita, aprofitem per fer una ullada al territori que s’albira des de la biblioteca. El pare Óscar m’explica que el monestir és del govern espanyol i l’administren ells. Entenc que tenen cedit l’ús per tres-cents anys. Les terres del monestir engloben des de l’embassament
Publica un comentari a l'entrada
Segueix llegint prement aquí »

Diari d'un monjo infiltrat (8/10)

-
A les 20.00h del dissabte u d’abril, hem tingut el meu darrer sopar en comunitat. Haig de dir que, afortunadament, les meves restriccions alimentàries no em permeten menjar de tot, i els tres devots que tinc a l’esquerre, com ha passat al migdia, em deixen les sobres. Dic afortunadament, perquè encara que me n’haguessin deixat més, tampoc n’hauria agafat. No obstant això, em torna a sorprendre la poca confraternitat que tenen, més encara quan venen a un monestir on la solidaritat i la caritat és absoluta per part dels monjos. Notareu que això no ho he superat... En resum, de primer he menjat, literalment, quatre rodanxes de cogombre. M’havien deixat, també, quatre talls de tomàquet i una mica de ceba, però quasi res. Em costa d’entendre, francament. Llavors també he vist a passar algunes safates d’enciam, però no me n’ha arribat. Per sort, més endavant m’han portat una plateta d’arròs i amb el teòric segon (raviolis), he pogut fer un àpat normal. Per postres, hi havia un bon tros de pa
Publica un comentari a l'entrada
Segueix llegint prement aquí »