Entrades

La Biblioteca Pilarín Bayés (1/2)

Queden poques setmanes per la inauguració de la Biblioteca Pilarín Bayés. Abans de la mateixa, m’agradaria dir-hi la meva ja que des que es va saber que tancarien l’actual Biblioteca Joan Triadú, va causar molts disgustos. Val a dir que intentaré dir-hi la meva des de diversos punts de vista, perquè la Biblioteca Pilarín Bayés, no és només una biblioteca, i té molts més aspectes relacionats que penso que és important tenir present. En primer lloc, potser caldria valorar-ne el nom. En un procés participatiu, la gent va decidir que havia de portar aquest mateix. Doncs poca cosa més a dir. Particularment potser n’hauria escollit un altre, però em sembla que la Pilarín és una fantàstica representant vigatana, i que mereix una Biblioteca i molt més. De fet, és una clara candidata a ser Vigatana Il·lustre i els que estiguin al consistori en el moment que sigui, no haurien de trigar gaires dies després del seu decés (Déu vulgui que sigui molt enllà, evidentment) a atorgar-li aquest mèrit. Per

Volando Voy

Generalment no parlo de programes ni sèries al bloc. Però hi ha ocasions que ve a tomb. És el cas d’aquest que porta per títol Volando voy . Aquest és un programa que emet la cadena espanyola Cuatro, i que dirigeix (crec) o com a mínim condueix, mai millor dit, Jesús Calleja. El programa ha anat evolucionant i personalment sempre l’he vist en reemissió. Amb això vull dir que si bé puc fer aqueta afirmació, no puc assegurar en quin moment està actualment. Pel que he anat veient, més antigament dedicava el programa a una bona causa d’un lloc concret del territori legalment espanyol, i ara diria que més aviat té ànim de donar notorietat als pobles petits. Per posar-vos un exemple, fa anys en va dedicar un a Menorca i al preocupant cens de la llagosta, o també va endegar la iniciativa perquè el Caminito del Rey, a Màlaga, es pugui resseguir a través de l’Street View. Així doncs, anava pel llarg i ample del territori espanyol, en pro d’alguna bona causa. Actualment, aquesta bona causa diria

Redacció després de vacances

Aquest any tornem uns dies abans a l’escola. Pel que m’han contat, hi ha dos embolics considerables aquest any. Aquest curs que ja no hi ha mesures contra la Còvid-19 semblava que el començaríem tranquils, però tot fa pensar que no. Sembla ser que hi ha dos problemes. El primer, i que no parlaré perquè crec que és cosa dels grans, és això del 25% en castellà. Encara no sé com s’ha acabat però em sembla que és un error. Dit això, tinc amics i amigues castellanoparlants que parlen molt pitjor el català que no pas jo el castellà. De manera que no entenc perquè ens han de fer fer-ne més. El segon ha estat, precisament, el que deia al principi. Hem començat abans. Amb això sí que hi ha un embolic considerable. En el cas anterior, em fa la sensació que els grans rondinaran molt, prometran molt més, però al final s’haurà de fer agradi o no agradi. Però en aquest segon... els professors he vist que estaven revoltats. A mi, particularment, ja m’anava bé que l’estiu fos el més llarg possible i

El feminisme

És probable que fora més normal publicar aquesta entrada amb motiu del dia de la dona, però també és la típica entrada que feia temps que volia publicar. Per sort o per desgràcia, el bloc el segueix poca gent i arribarà a pocs. Per sort o per desgràcia, també, la meva (no) popularitat em permet publicar aquesta mena d’opinions. Sigui dit de passada, que no és pas la primera vegada que publico quelcom en aquest sentit. El resum final és que al pas que va aquest feminisme, potser convindrà un moviment masclista en una o dues generacions. Els nens actuals han perdut la presumpció d'innocència. Això és digne d’anàlisi. Abans, però, permeteu-me compartir-vos uns fragments d’uns llibres que proposen per lectura a nens i nenes: «No és el camp dels nois, treu-t’ho del cap, i arribarem als tribunals de justícia europeus si fa falta». «—M’han posat problemes per jugar a futbol, a casa. —Oh, quan s’acabarà el domini del mascle? [...] Què li passa ara, al teu pare [...] —No diguis animalades,

La gent gran

De fet, el títol és una espècie d’eufemisme. En realitat seria la gent vella (amb b baixa), però també fa de mal dir perquè sempre sona despectiu. Tanmateix, no pretenc que ho sigui. Acabat l’estiu feia molts mesos que tenia ganes d’escriure aquesta entrada però no sabia ben bé com enfocar-la. Però estic en un punt que prefereixo treure-ho, surti més o menys com surti. Sempre s’ha parlat de l’educació del jovent. Com a jove, naturalment, sempre m’he sentit al·ludit perquè no es pot generalitzar. Al parlar de la gent gran, d’alguna manera cometria el mateix error si no hi posés un matís. I és que, de la mateixa manera que no tots els joves són mal educats, tampoc totes les persones en edat de vellesa són bons o mals educats. El que sí em sembla, és que mai se’n parla de la mala educació de la gent gran. I, al final, penso que és de justícia dedicar-hi unes línies.

Vic punt u

Article publicat a El 9 Nou el passat 1/7/2022. Enguany, per la Festa Major, m’agradaria reivindicar diverses figures. Per fer-ho, és imprescindible tractar d’aproximar la societat vigatana del segle XIX, més especialment de la segona meitat. Sens dubte, si avui som el que som és fruit del que fórem temps ha. L’ànima vigatana no és així per atzar, sinó pel treball de molts fills de la ciutat, que crearen un planter del que en brotaren bells clavells. Molts autors coincideixen que amb la mort de Balmes la tradició cultural i literària, especialment en l’àmbit local, també havia finat: asseveren que el filòsof es va endur amb ell bona part del talent local. Sembla que d’ençà de la seva mort, tan sols es publicaren tres obres importants. 

Viatge al Vic del XIX (2/2)

La setmana passada ho havíem deixat amb la fundació del Círcol Literari en ple viatge al Vic del XIX . Això no és tot, sinó que el 1867 va néixer l’Esbart de Vic, en el si de la Casa Masferrer. Aleshores el català, com ara, passava per hores baixes i va néixer a nivell nacional La Renaixença literària. El 1859 s’havien restaurat els Jocs Florals però qui va donar una gran empenta al moviment i, és  clar, al català, fou l’anomenada per molts Escola Vigatana. Un bon dia, es van reunir una colla d’amics a davant de Santa Teresa per anar a recitar poesia. Entre ells, novament el canonge Collell, Josep Masferrer, Marian Campà, Antoni d’Espona, Francesc Masferrer, Martí Genís, Josep Salarich, Pere Andreu i Josep Serra i Campdelacreu. De camí cap a l’actual Font del Desmai, varen passar a buscar a mossèn Cinto Verdaguer. A tall informatiu, els vigatans van triomfar durant diverses edicions del certamen. Algun dia potser hi entro però tres dels esbartaires aconseguiren ser mestres en Gai Saber

Viatge al Vic del XIX (1/2)

Les darreres setmanes he estat molt atrafegat llegint llibres d’història de Vic i de personatges nascuts a la Ciutat del Sants. Estic mirant de recollir informació sobre un personatge realment espectacular i, d’alguna manera, necessito contextualitzar el temps que va viure i amb els personatges de l’època. Amb això vull dir que, i per posar un mer exemple, ser del Barça no té excessiu mèrit, però ser del Barça al mig del Santiago Bernabéu probablement sí. És a dir, sovint, el que dona valor a la cosa, no és la cosa en si mateixa, sinó l’entorn més proper. I és per això que quan estudio diverses figures, intento plasmar l’entorn perquè sempre és més fàcil d’entendre, i també perquè la magnitud de la persona creix molt més. Per acabar-nos d’entendre, escriure en català avui dia no té excessiu mèrit. Fer-ho en ple franquisme, era una heroïcitat. El mateix acte, en funció de l’entorn és irrellevant o heroic. Fent una cerca a l’hemeroteca d’aquell temps (val a dir que precisant, diria segon

El (no) compliment de les normes a Vic

El títol de l’entrada ja ho diu una mica tot, però permeteu-me fer una introducció i una reflexió més enllà de la meva rabieta . Ja he escrit en aquest bloc diverses vegades sobre l’incivisme que hi ha a Vic, així com també el que passa d’ incivisme . No només això, sinó també de la passivitat per part de tothom. Però l’entrada d’avui va un punt més enllà, que posa sobre la taula altres qüestions. Si més no, al meu humil entendre. Com a prèvia de tot plegat, tenia intenció de recuperar uns escrits d’un filòsof grec, però si bé tinc la convicció que ho vaig llegir a La República , de Plató, no n’estic del tot segur. I com que és llarga i pot ser que ho tragués d’algun altre llibre de Plató o Sòcrates, al final no ho he cercat i no ho puc copiar literalment. No obstant això, i des del punt de vista filosòfic, per començar ens valen tres premisses. La primera d’elles és que Sòcrates era un home extremadament lleial, això és, fidel a la llei. Tant, que va perdre la vida per ella. És a dir,