Entrades

Joan Collell i Cuatrecasas

En motiu de la commemoració del centenari de la mort (05/10/1921) del venerable Joan Collell i Cuatrecasas, el passat dia vuit El 9 Nou em va publicar el següent article. Dimarts passat dia cinc es va commemorar el primer centenari de la mort de Joan Collell i Cuatrecasas. Per fer-se’n una idea, Joan Collell fou el fundador de les Serventes del Sagrat Cor de Jesús, o simplement i popular, les monges del Sagrat Cor. Establertes, pel que fa a Vic, al passeig de la Generalitat. Avui dia, Collell té oberta la causa per beatificar-lo a expenses de demostrar el seu primer miracle. A falta que la Congregació per a les Causes dels Sants ho ratifiqui, té la condició de venerable des de l’any 1996. Joan Collell va venir al món el vint de gener de l’any 1864. Ho va fer a la casa situada, en aquells temps, al número vint-i-set del carrer de Sant Hipòlit (actual carrer de Sant Miquel dels Sants), unes cases més avall de la que havia nascut el propi sant patró de la ciutat uns dos-cents setanta any

La Covid-19 (16)

No parlava de la Covid-19 des que em van administrar la segona dosi. No diré que ha plogut molt d’ençà d’aleshores, però si que ha passat un temps. I, més que temps, el que és important és que han passat coses rellevants. Bàsicament, dues que van d’alguna manera lligades: les botellades, entrompades o no sé com cal dir-n’hi, i la reobertura de les discoteques. Quant a la primera, ja en parlava en l’ entrada catorzena dedicada a la Covid-19 . Recordant l’efemèride, un dels arguments que utilitzava el sector a favor de la reobertura de les discoteques era que ho volien fer per evitar les botellades. És a dir, obrien per fer un favor a la societat i sempre pensant en els demés. Naturalment, va durar dos dies. Bàsicament, per dues raons que ja apuntava i no cal tornar a desenvolupar: edat i preu de les consumicions versus target dels protagonistes de les botellades. Per cert, insisteixo que no sé com se li ha de dir. Hi ha qui ho anomena entrompades però d’acord amb l’IEC, el terme fa refe

Nova subcomissaria a Vic

Fa setmanes apuntava sobre els nous reptes que té Vic com a ciutat . Una d’aquests reptes era i és, precisament, l’ incivisme . Sigui dit de passada, com és o ha sigut en més d’un cas, que si l’incivisme no es tracta prematurament s’acaba convertint en delinqüència. Estic bastant convençut que veient actualment com es desenvolupa la societat —alguna, afortunadament no tota— vigatana, més d’un/a deu reflexionar sobre perquè no havien posat remei fa anys a segons quins temes. Parlant de remei... Aquesta setmana passada han inaugurat al barri del Remei de Vic una nova subcomissaria. Ha transcendit com a cosa més notable, que la Guàrdia Urbana hi portarà l’equip de denúncies (que es podran materialitzar de 6 a 22), i la unitat canina K9, això és el gos. Alguns polítics posen de manifest dues coses que crec que són importants. La primera d’elles, és que era una reivindicació dels veïns i la segona, que realment l’índex de delinqüència no és superior a altres barris de Vic. Total... que bàsi

Melmelada de mores

Imatge
Pel que he llegit, aquest ha estat un bon any per les mores i a les xarxes socials molts han compartit la seva destresa per fer-ne melmelada. Jo no vull ser menys. Ja en vaig fer l’any passat o fa dos anys, però com que la cosa no va quedar gaire bé, he esperat un nou any per compartir-ho, ara que em sembla que ha quedat força digne. Sigui dit de passada que si algú cerca receptes de melmelada de mores en trobarà a centenars o milers, però al final, un sempre té dubtes, i tot i fer-ho com diu la recepta de torn (cas de poder-la complir), mai queda com hauria de quedar. El motiu? Bé en podrien ser dos: 1) no ho conten tot o 2) involuntàriament els ingredients són diferents per molt que ens esforcem que siguin iguals. Amb això dels ingredients vull fer un parell d’apunts, i em sembla que és important tenir-ho clar perquè a vegades la gent segueix una recepta al peu de lletra i tot i que estigui bé, no queda igual que la foto corresponent. En el cas de rebosteria diuen que és imprescindi

Sobre el bisbe emèrit Xavier Novell

Finalment, no em puc estar d’escriure unes notes sobre la notícia religiosa de l’any, dècada o història de les diòcesis catalanes. Ho faig, entre altres coses, trist per com ha anat i com està anant. Naturalment, parlo de la renúncia a la mitra de Solsona per part de Xavier Novell, fa unes setmanes, per motius sentimentals. Val a dir que no he prestat gaire atenció o no he escarbotat gaire tot el que l’envolta, però també em sembla que no és necessari. En primer lloc anem als fets. Malgrat no s’hagi donat cap explicació, hom sap que la renúncia de Novell ha estat per amor. Efectivament, que un bisbe renunciï al bàcul per amor a una persona, no havia passat mai. Si se’m permet, només Déu sap els que viuen aquest presumpte amor de forma clandestina. Amb això vull dir dues coses. La primera és que quant a la religió i a l’Església, sempre se’ns ha dit que és amor. No obstant això, si bé un dels pilars del catolicisme és la família i l’amor, el que no està ben vist és que un religiós o rel

Redacció després de vacances

Ahir vàrem tornar a l’escola. Després d’un estiu millor que l’anterior en el que ens han deixat sortir i jugar més, l’estiu s’ha acabat (no astronòmicament parlant). Com cada any, hi ha coses bones i dolentes. Com a bones, hi ha que tornarem a trobar els amics i amigues, professors i professores, i que més o menys tornarem a la normalitat. Com a dolentes, hi ha que hem acabat les vacances! I això per si mateix ja és una cosa dolenta. S’ha acabat llevar-se tard, s’ha acabat anar a dormir tard, i tornen a començar els deures. Però bé, ja en tenia ganes perquè tres mesos a vegades també es fan llargs. Aquest estiu, com deia, ens han deixat jugar una mica més que l’anterior. He sentit als adults que tot això de la Covid-19 també és un problema econòmic. Que si la gent no surt no gasta, i si no gasta no es pot recaptar. I això no pot passar de cap de les maneres! Que el país és pobre i cal recaptar! Nosaltres no es pot dir que ho hàgim fet gaire, de sortir. Algunes escapades però dormir a

El menjar i l’ecologisme (2/2)

Avui dediquem l’entrada a contradir els arguments que els japonès Hiromi Shinya destil·la a La enzima prodigiosa mitjançant el llibre Comer sin miedo de José Miguel Mulet. Val a dir que un de l’altre estan a les antípodes. Si bé pel japonès s’ha d’anar molt en compte amb el que es menja i com es menja, i proposa coses miraculoses i pràcticament místiques, la idea de Mulet ja es pot entreveure completament amb el títol de l’obra. Menja sense por i tira milles. Ja no sé si el llibre és una llança a favor del menjar normal, o directament en contra l’ecologisme. I dic això en el benentès que quan dic normal vull dir el que trobem majoritàriament i de manera ordinària, és a dir, el no ecològic. Això és, en la majoria de vegades, tractat (transgènics), fent ús dels pesticides, i una mica processat. Efectivament, comença molt fort. Val a dir que té un parell d’enemics clars. Un és un tal Hiromi Shinya. D’aquí la gràcia que em va fer trobar-hi una referència explícita. Mulet va fer l’exercic

El menjar i l’ecologisme (1/2)

Aquesta setmana ja he tornat a la feina. Crec que si alguna cosa tenen en comú les vacances de tothom, és la durada. Parlis amb qui parlis i hagi fet el que hagi fet, sempre et dirà que han sigut curtes. Però bé, no és pas d’això que vull parlar, sinó que generalment durant aquest temps aprofito per llegir i aprendre coses noves. No les escriuré pas totes perquè n’hi ha que simplement són reciclatges, aprofundiments... o després de la corresponent lectura no ho trobo interessant per compartir-ho. Tanmateix, casualment i sense voler, he llegit dos llibres del tot antagònics sense ésser-ne conscient: La enzima prodigiosa , d’Hiromi Shinya, i Comer sin miedo , de José Miguel Mulet. Com us dic, no vaig pas ésser-ne gens conscient. Primer de tot vaig llegir el relat del japonès perquè em semblava interessant saber què explicava. Val a dir que encara que trobi una cosa interessant no té perquè significar que la comparteixi. Però cal veure les coses des de diferents òptiques i reflexionar-hi

El bisbat de Vic

Imatge
Just ahir mateix apareixia la notícia que el bisbe de Solsona, Xavier Novell, renunciava al càrrec per motius estrictament personals. Avui mateix, Vilaweb en fa una radiografia. Resumint, bisbe molt jove, amb un gran pervenir, que fruit d’una estada a Roma es va posar molt en contra de l’homosexualitat. D’altra banda, fou un bisbe declaradament independentista. Des del punt de vista religiós, cap de les dues coses haurien de ser notícia, sinó que hauria de passar a la història per altres fets. Dit d’altra manera, la feina d’un bisbe no és ficar-se amb la llibertat de ningú (en aquest cas sexual), com tampoc en política. A partir d’ahir, doncs, la diòcesi de Solsona l’administrarà interinament el bisbe de Vic, Romà Casanova. Això em dona peu a parlar del bisbat de Vic. El bisbat de Vic, fins l’any 1957, va comprendre poblacions de les quatre províncies catalanes. Actualment només s’estén per les províncies de Barcelona i Girona. Té una extensió de 4184 km 2 , 10 arxiprestats i 250 parr