Carles Costa i Muntadas

Treballar amb les hemeroteques és relativament difícil. Fins el dia d’avui, les intel·ligències artificials hi tenen accés limitat i has de saber què cerques perquè no entenen o saben què pretens trobar. En aquest sentit, cal dir diverses coses sobre les hemeroteques i/o sobre Bux . En primer lloc, només pots cercar sobre les que són obertes o existents. Sembla obvi... però ho dic en el sentit que no he pogut cercar en presumptes hemeroteques de més de mitja Europa. Se m’acudeix Itàlia, on no n’he trobat; Anglaterra, on m’havia de subscriure; Noruega; Alemanya; Suècia... Si travessem l’Atlàntic, tampoc l’hem pogut cercar a l’Argentina, ni a Mèxic, ni, tristament, als Estats d’Units d’Amèrica o Cuba. Tenint en compte això, pren tot el sentit el de l’obvietat. Dit això, hi ha altres dificultats afegides. El programari amb el qual pots trobar el que cerques en les hemeroteques funciona amb reconeixement de caràcters. Per entendre’ns, és com quan entres a una zona no permesa amb el cotxe i...

És el terme literalment traduït del tradicional  making off anglès. Era per posar un títol perquè em venia de gust explicar una mica com s’ha fet John Bux, rere les passes de l’home de goma . Començant pel principi, crec que ens remuntem com a mínim a l’agost del 2019: fa més de sis anys! Dic que crec, perquè és la data dels primers documents que tinc. Jo diria que estava més o menys immers en un treball que, sigui dit de passada, difícilment veurà llum. Era la tercera figura que intentava desglossar (o no), després d’Antoni de Sant Jeroni, i del baró de Savassona. A partir de llavors, o a mig fer, van venir Maria de les Llagues Osona i Mongraula; Arcàngela de Ferreras i Bosch; Maria Teresa Saits i Vilardebò; Ramona Llimargas Solé, i l’ Antònia Bardolet . Sí, ho he escrit bé.  Aquestes cinc dones em donava prou material per un llibre sol, i vaig pensar en Victòries . El cert, però, és que l’Antònia Bardolet no acabava d’encaixar amb les altres quatre, i també tenia prou infor...

Sempre s’ha dit que els vigatans som gent tancada. Bé, l’adverbi de temps seria una mica imprecís. En realitat, el tret distintiu es va popularitzar arran de la novel·la de Miquel Llor Laura a la ciutat dels sants a partir de l’any 1931. És cert que aquella novel·la pseudofictícia va definir la societat vigatana d’una època concreta de manera força fidel. De ben segur, sense manca de raó. Malgrat això, el personatge que presentem seguidament, trenca totalment amb aquest estigma. I a banda d’aquest, també amb el que afirma que a Vic tot era seny i pràcticament només ha donat glòries de caire religiós. En aquest cas, parlem de John Bux —nom artístic—, un campió del món de balls excèntrics que va donar la volta al món de cabaret  a cabaret, triomfant arreu on anava, fins la capital per excel·lència de tot aquest món de varietats: París. Segurament, caldrà fer una mica d’esforç per avesar-nos al vocabulari emprat al món de l’espectacle, i més concretament al del cabaret: trobareu un ...

El món, la majoria de gent, no és conscient de la magnitud del fenomen Ferran Adrià. La guia va al·ludir en diverses ocasions la seva creença que disposava d’altres capacitats. Jo també ho crec. El que passa, i és difícil d’explicar, és que hi ha una part de geni i una altra de no tant. Fins un cert punt, hi ha una part de la seva genialitat que ho és, no de manera intrínseca, sinó per la mediocritat de la majoria de la societat. Sona dur i contundent, però ho penso així. Intentaré justificar-ho, i a veure si em sé expressar i si se m’entén. Sense ànim de caure en la pedanteria, va fer i està fent una cosa molt simple, que en cap cas significa que sigui fàcil: la mateixa història de la humanitat ens demostra que no ho és. Ho vaig intentar transmetre al final de la visita, però a banda que no em van entendre, crec que fins i tot em van titllar de foll, de prepotent, narcisista o persona que vol donar la nota: en cap cas pretenia que se m’interpretés d’aquesta manera. Ho diré així de con...

Visita molt especial i eminentment interessant el passat primer de novembre. Era el darrer dia per fer-ho aquesta temporada i vàrem tenir ocasió de ser-ne partícips. Els que em coneixen i seguiu aquest bloc, ja coneixeu una mica la meva passió per la cuina. D’alguna manera, a banda d’ aprenent vitalici de vicòleg , també em podria considerar foodie . Per si no la coneixeu, la paraula generalment s’utilitza per referir-se a la persona aficionada al menjar i al beure. En el meu cas, més enllà del cafè , l’únic que bec és aigua... de manera que seria foodie per la banda del menjar: vindria a ser quelcom semblant a «interessat per la [bona] cuina i el [bon] menjar», una espècie de groumet . Un dels primers foodies que em venen al cap seria en Jaume Pastallé. Us recordeu del Bona Cuina de la Tele3? El fet és que la visita era una sorpresa. Vaig lligar caps al sortir de l’AP7 en direcció a Roses. En realitat, el somni hauria estat anys ha, i poder anar a viure l’experiència al mític resta...

No és pas la primera vegada que em demanen com m’han de presentar en coses que puc fer/compartir. Diria que la primera vegada que m’ho van demanar va ser per la conferència que vaig fer sobre Glòries Vigatanes en l’Aula d’Extensió Universitària Gent Gran d’Osona. La persona que em va presentar, perspicaç, va agafar el text que hi ha o hi havia en aquest bloc . No cal entrar-hi, però només diré que sempre m’agrada dir que soc Persona Humana : al bloc està més o menys explicat el per què. Des d’aleshores que em balla el cap sobre què dir sobre mi, com m’han de presentar quan és necessari. La darrera ocasió que ha passat fou per la ruta que vàrem fer per la Festa Major del 2025 sobre sant Miquel dels Sants , patró de la ciutat: «Amb sant Miquel dels Sants de rerefons». Veníem precedits per la de l’any anterior en la qual vaig fer «Passejant entre Glòries Vigatanes» . Precisament el 2024 en el programa de Festa Major em van posar Estudiant de Vic , mentre que aquest any proppassat  Est...

Acabo aquesta llarga redacció després de vacances amb coses de Vic. Més concretament, amb personatges de Vic. I, primer de tot, cal parlar de la Pilarin. Un dia, com qui no vol la cosa, la meva mare li va dir que em faria il·lusió que tingués el meu llibre de Victòries . I, de manera molt il·lusionada i emocionant, va sonar la flauta. Vàrem quedar un diumenge a la tarda per portar-li Victòries a casa seva. No hi anava sol, sinó que hi anava amb la meva mare, és clar, i també armat amb la Petita història de Josep Pratdesaba , llibre del recent nomenat Vigatà Il·lustre escrit per Montserrat Viver i il·lustrat per la mateixa Pilarin. El motiu d’anar-hi amb aquest llibre era molt simple. Aquest treball ha estat recentment editat i jo soc l’autor del paràgraf que hi és a mode de pròleg. Així doncs, puc afirmar que tenim un llibre compartit amb la gran Pilarin. Sé que ha il·lustrat més de mil llibres i això de tenir un llibre a mitges (essent molt benèvol) ho pot dir molta gent... però és ...