Carles Costa i Muntadas

Un cop hem vist els temps verbals més fàcils i podríem dir que habituals o necessaris per una entesa i comprensió bàsica, anirem pels participis, o altrament dit, la conjugació composta. Tècnicament, els participis són mots que participen de dues categories gramaticals: per una banda, d’un verb, i per l’altra, d’un substantiu o adjectiu o adverbi. Veureu que la cosa, si bé no es pot dir que es compliqui excessivament, sí que hi ha un munt de conjugacions més. Personalment, la conjugació dels verbs no m’ha resultat mai fàcil. En esperanto, aquests participis es formen d’una arrel (el verb), d’un sufix (per indicar si el participi és actiu o passiu, i també per palesar si és present, passat o futur), i d’una terminació per indicar si el participi és substantiu, adjectiu o adverbi. Anem primer per la teoria. Indicarem que un participi és actiu (crec recordar que a l’escola ens deien que era quan l’acció no s’havia acabat) mitjançant els sufixos ant, int i ont en present, passat i futur r

Em fa molta il·lusió poder presentar el meu llibre Glòries Vigatanes en format paper. El treball és extens llibre (més de 500 pàgines) que versa sobre la vida i obra de divuit persones que han nascut a Vic i transcendentals per la història de la ciutat, del país i del món sencer. La presentació serà el proper divendres dia 19 a les 19h a la Biblioteca Pilarín Bayés. Tothom que es vulgui apropar serà benvingut.

Avui parlem dels pronoms, els mots que substitueixen els noms (substantiu). En esperanto hi ha pronoms de diferents classes: personals, reflexius, indefinits, possessius, possessius-reflexius, i els anomenats mots pronominals (que equivalen als pronoms demostratius i indefinits de la nostra llengua). Així mateix, els pronoms, com els substantius, poden ser subjecte de l’oració (i no acabarien en n ); complement directe (i sí acabarien en n ), i complements d’altra mena (i són precedits d’una preposició). Comencem pels més fàcils, que són els pronoms personals. Començant per la primera persona del singular i acabant per la tercera del plural, són els següents: mi (jo); ci (tu), tot i que pràcticament està en desús; vi (vós, o vostè), que realment s’utilitza en lloc del ci ; li (ell); ŝi (ella); ĝi (neutre, per a les coses que no tenen sexe i animals, i en català continuem referint-nos-hi com ell o ella ); ni (nosaltres); vi (vosaltres o vostès), i ili (ells i elles). Seguint am

Després de la rebuscada i complicada entrada referent a l’ús dels adverbis , avui ho farem molt senzill perquè només tractarem el clàssic complement directe. En esperanto, tots els substantius (o bé els seus substituts, els pronoms, que veurem més endavant) i els corresponents adjectius prenen la terminació n quan són complement directe. I què entenem per complement directe? Són totes aquelles paraules que reben l’acció d’un verb transitiu (per fer-ho fàcil, ho resumiria en que reben l’acció d’un verb, i penso que contemplem la majoria dels casos simples). Per exemple: mi vidas la maron (jo veig el mar); mi vidas lin (jo veig a ell, o jo el veig); mi vidas la bluan maron (jo veig el mar blau), i/però mi vidas blua la maron (jo veig blau el mar). Així mateix, mi trinkas la vinon (jo bec el vi), i mi respektas lin (jo el respecto).  Dit això, aprofitem per parlar de la sintaxis de manera molt breu. En esperanto, els mots no cal que guardin un ordre determinat per confeccionar una f

Després de conèixer els substantius, els adjectius i el verb en la seva conjugació simple, és moment per complicar-ho una mica més. O, més que complicar-ho, que continuo pensant que l’esperanto és una llengua tremendament lògica i fàcil comparada amb altres, el que necessitarem és fer una mica més d’esforç de memòria. Al final, veurem que memoritzant una sèrie de mots, aplicant una mateixa mecànica disposarem d’una gran riquesa lingüística. Ja vàrem dir fa algunes entrades que els adverbis terminen en e . Com en els casos anteriors, adoneu-vos que l’esperanto ofereix una gran riquesa d’adverbis, pel sol fet de poder agafar un mot, treure-li la terminació i quedar-se amb l’arrel i, simplement, afegir-hi la lletra e . Per exemple, insult-o , insult-e (insult, insultant), o silent-a , silent-e (silenciós, silenciosament). Això ho podríem dir en referència als adverbis d’una sola arrel. Tanmateix, en esperanto podem construir adverbis de diverses arrels i terminar el mot, igualment, en

Avui tractarem el verb. Tanmateix, no ho farem de manera detallada, sinó només l’introduirem. Amb això vull dir que com moltes llengües, l’esperanto té diversos temps verbals, alguns de simples i altres de compostos. Per fer-ho el més fàcil possible, avui només tractarem els més bàsics: el present, el passat, el futur, el condicional i l’imperatiu. Per dir-ho d’alguna manera, aquells temps verbals que ens podrien ajudar a simplement fer-nos entendre.  Ja vàrem dir en entrades anteriors que en esperanto, tots els verbs, en infinitiu, terminen en i . Per exemple, komenci (començar); kredi (creure); trovi (trobar), etc. És també un bon moment per recordar que coneixent una paraula (substantiu en aquest cas) podem conèixer el verb. Per exemple, silent-o , silent-i (silenci, silenciar), o mort-a, mort-i (morta, morir).

Després d’haver après alguna cosa sobre la pronunciació de l’esperanto , avui ens centrem amb algunes de les terminacions gramaticals. Veureu que és molt simple. En aquesta entrada abordem el substantiu i l’adjectiu. En entrades posteriors abordarem l’altre element relativament fàcil, que és el verb (almenys en els temps verbals més freqüents). Aquest últim element a mi, particularment, em resulta una mica més complicat. Al Duolingo trobo que el treballen relativament poc, ja que pràcticament només ensenyen el present, el passat, el futur, el condicional i l’imperatiu. Tanmateix, té molta lògica ja que tot inici d’aprenentatge d’una llengua és començar pel present, passat i futur, que és el que veurem inicialment, i deixarem per més endavant la resta de conjugacions, que segons com, fins i tot costa en català mateix... Ras i curt, el substantiu termina en o . Per exemple, frato , que vol dir germà . L’adjectiu termina en a . Per exemple, frata , que significa fraternal . El verb (en aq

Fruit del Congrés d’Esperanto que celebrarem a Vic aquest any tot commemorant el que es va celebrar a la ciutat l’any 1924, vaig decidir aprendre una mica aquesta llengua auxiliar. D’ençà que la conec, sempre he sentit que és una llengua relativament fàcil. És clar, el seu inventor, Zamenhof, si pretenia convertir-la en una llengua internacional, ho havia de posar fàcil. En dir convertir-la en llengua internacional val la pena mencionar que en cap cas pretenia imposar cap llengua per sobre d’un altra, sinó que cadascú tingués la pròpia materna, i una altra que es pogués utilitzar arreu del món. És a dir, l’esperanto en cap cas té un sentit d’autoritarisme, sinó ben el contrari. D’acord amb l’autor del curs que utilitzarem, l’esperanto té els mateixos elements que les llengües naturals però ordenats amb més lògica i amb més simplicitat: veurem al llarg d’aquests apunts, que com a mínim l’esperanto té molta lògica. Diu que només té setze regles fonamentals i sense excepció. Personalment