Viure i morir

Aquests dies hem vist el desenllaç d’aquesta dona francesa la qual l’estava martiritzant un tumor incurable.

Aquest ha estat, després del famós cas del Ramon Sampedro, un nou capítol sobre l’eutanàsia, del dret a morir dignament. En aquella ocasió al Ramon el van ajudar a morir dignament després de passar-se un munt d’anys sense poder-se moure; en aquest, sembla ser que la Chantal s’ha suïcidat sola.

El cas de la Chantal és certament diferent que el del Ramon, però en els fons tracte la mateixa qüestió. El dret a viure i a morir. Em penso que fins no fa gaire era delicte suïcidar-se... valgui la paradoxa, oi? Tal i com està la sanitat, però, tots plegats (bàsicament els polítics) haurien d’aixecar el cap i avançar en el mateix sentit que avancen els països europeus. Aquesta pobra dona, ara nova icona, fora bo conèixer com va començar tot, perquè el tema dels tumors (no vol dir que aquest concretament sigui el cas), com tots sabem, la precocitat amb la qual es detecten sol ser clau.

Però què passa en aquest país? Si vols ser ben atès, paga dues sanitats, la pública i la privada. Disculpeu que hagi emprat ben atès, volia dir, atès amb certa urgència, perquè l’atenció, en principi, pot ser igual de bona. I sort que ara han reduït les llistes d’espera... però entre tots, quants casos coneixem que després de queixar-se d’x símptomes i sentir l’opinió que pot ser això o que pot ser allò, al cap d’haver aconseguit anar a l’especialista, aquest demanat una prova y, i tornar a demanar hora al mateix per saber-ne els resultats... allò que no era res, ara és incurable?

Ara m’allargaria més del que toca, però una cosa és ben certa. Tots els metges viuen a costa nostra, igual que les farmàcies, els quioscos... i és evident que ho han de fer. L’única cosa que demanen, demano, són dues coses: si la sanitat pública no ens pot atendre amb el temps adequat, d’acord, doncs anem a la privada, però descomptem-ho de la seguretat social ja que aquesta s’estalvia el servei pel qual paguem. No estic dient que ens treguin la seguretat social, estic dient que si cal que paguem més perquè ens donin un servei, ho podem fer, però que la seguretat social assumeixi la seva part de responsabilitat. Per altra banda, i tenint en compte que si el que sigui no s’ha pogut detectar amb precocitat pel temps que ha passat amb tot plegat, ens haurien de deixar morir dignament, sense sofrir, i no pas corrent el risc del suïcidi, sense assistència, amb la deguda ignorància...

En fi, per una banda no deixen morir dignament, per altra tampoc et donen les armes per, en la majoria dels casos, no haver de demanar-ho. I no és una qüestió dels pobres metges, que els fan fer més hores que un rellotge, sinó de la sanitat pública d’aquest país