El Silenci

Hi ha diversos motius pels quals vull que s’acabi l’estiu d’una vegada. No necessàriament per ordre de prioritats, els motius són que s’acabi d’una vegada la calor i l’altre, que retorni el silenci al carrer i més concretament a les terrasses dels bars. Quant d’incivisme! Ja entenc que els bars -i més en època de crisis- han de fer negoci; també entenc que la gent estigui de vacances. Però fa falta tant xivarri? La gent no podria ser més respectuosa amb els veïns?

A mi la calor m’atabala molt, però una de les coses que valoro molt és la tranquil·litat, la pau, la calma... coses que em dóna el silenci. Aquest és una breu poesia que vaig escriure quan tenia 22 anys:

Gran amic, sempre tan present,

tan sol·licitat i agraït en tants moments,

tan expressiu en cada instant que has aparegut.

Tu m’has vist a plorar,

sentit a riure;

tu m’has ajudat en aquells moments més delicats,

i també als demés per poder-nos entendre sense dir res;

sempre tan solidari amb tothom.

Malgrat t’hagi trencat i irromput,

sempre has tornat,

per donar-me un cop de mà,

per posar-me una mirada al rostre,

un gest a les mans,

una frase a la boca, un mot,

un sentiment, una reflexió...

un mitjà per explicar-ho tot en no res.

I ara em toca brindar amb tu i per tu,

per les ocasions que m’has acompanyat en les meves paraules,

i junts així hàgim pogut escriure coses com aquestes.

Aquest, ara, és el meu tribut:

gràcies silenci.

Doncs això mateix, que torni aviat, que el trobo a faltar. A més a més, ara no recordo qui va dir un dia quelcom semblant que si no eres capaç de millorar el silenci, millor tenir la boca tancada. També serveix perquè -creieu-me- molt sovint, el xivarri de les terrasses del bar no el milloren gens.