Tribut a Albert Pla

Llach, Serrat, Quintana, Portet, Sisa... tots cantautors coneguts i reconeguts de manera notable. Des del meu punt de vista, també tenim el gran -injustament- oblidat Albert Pla. Home que agradi o no agradi, no deixa indiferent a ningú.

Feia temps que em rondava pel cap escriure alguna cosa sobre aquest gran autor, cantautor i actor que, malauradament, no ha estat comprès pel gran públic com han estat compresos d’altres. També és cert que els seus espectacles difereixen força dels de la resta; no per això menys atractius ni mancats d’un gran valor.

Primerament, no confondre l’Albert Pla d’aquell “papa, jo vull ser torero” amb el dels darrers anys. Segurament, parlant amb ell, et diria que continua essent el mateix però, m’atreviria a dir que no. Ha madurat; així com els seus treballs. I ara s’ha convertir en un gran artista. L’he escoltat en diverses ocasions, vist en d’altres i, gaudit en directe només en una ocasió; estic a l’expectativa de si el puc tornar a gaudir un altre dia. Tant abans com ara, però i, com us deia, l’Albert ha estat el gran oblidat i el gran incomprès. Però si ens aturem a veure les seves obres estan plenes de genialitat. 4 apunts que expliquen el seu gran redescobriment.

Ara ja farà uns anys, va participar en una pel•lícula del no menys incomprès i oblidat a casa nostra Albert Serra: Honor de cavalleria. Val a dir que fou una pel•lícula amb molt bones crítiques i grans reconeixements. No recordo que l’hagi emès TV3 (la seva); si que -crec- ha emès la seva segona Els tres reis de l’Orient. Bé, el que us deia, en aquesta pel•lícula hi té un petit paper amarat de filosofia. Perquè l’Albert, a banda d’autor, també és un gran filòsof.

I si no ho és, digueu-me què us diu i quanta raó té amb aquest fragment del seu darrer treball en solitari (La diferencia):

Y cuál es la diferencia entre ser tú o ser yo

en ser el principio o en llegar al fin

en ser infeliz o en ser muy feliz

entre decir no, no, no... o entre decir sí. sí, sí...

y cuál es la diferencia entre ser de aquí, o entre ser de allí

entre el blanco y el negro siempre está el gris

entre Dios y el diablo, entre el cielo, el infierno,

entre ser muy bueno, o ser muy ruin

y cuál es la diferencia, hermao, entre el bien y el mal,

cuál es la diferencia al fin, si todo es tan afín.

La lletra segueix. D’alguna manera, em recorda el Depende de Jarabe de palo. No em direu que no invita a la reflexió.

Però l’Albert Pla no només actua sol. I en ambdós casos, val molt la pena escoltar-lo i, si se’n té l’ocasió, gaudir-lo en directe com vàrem tenir l’ocasió de fer-ho fa uns mesos a Torelló. Per una banda, l’espectacle amb Pascal Comelade de Somiatruites. De veritat, si teniu l’ocasió, aneu-hi. Ja no només per la música, sinó per l’escenografia, els personatges creats, la lletra, els comentaris... en definitiva, tot l’espectacle que duu al darrera. A Torelló van estar sublims. No diria que el millor concert que he anat mai perquè és d’una índole molt diferent a d’altres que he anat. Però molt i molt recomanable. I Per altra banda, escoltar el disc En directe des de París -tot i que sembli impossible de creure en escoltar-lo- gravat en estudi amb el també gran Joan Miquel Oliver. També un gran treball amarat d’ironia i qualitat musical.

En definitiva, la col•laboració dels tres cracks és realment espectacular. Conta l’Albert, dues anècdotes sobre la relació amb en Pascal i en Joan Miquel. Amb el primer, van quedar entesos per parlar del projecte de Somiatruites a Figueres. L’un si va presentar un dia; l’altre l’endemà. Amb el segon, també van quedar entesos un dia a l’aeroport per parlar d’aquest disc; un es va presentar al de Mallorca i l’altre al de Barcelona. Sobren les paraules. Bohemis i, a la seva manera, genis en la seva matèria. Si bé Joan Miquel Oliver potser menys, els altres dos injustament incompresos i oblidats. Des d’aquí i, humilment, el meu reconeixement als tres i a l’Albert en particular.