Espanya s'enfonsa

Dimarts va ser un dia molt dur. Econòmicament també. Les borses es van enfonsar. Ahir, es van recuperar lleugerament. No van recuperar el que havien perdut però, si més no, van créixer una mica. I és que és evident que Espanya s’enfonsa. Les comparacions sempre són odioses i, venint del Parlament, també ingenioses i originals. Segons Herrera, això és el Titànic; bonica comparació tenint en compte que fa 100 anys que es va enfonsar. Segons Bertran, és el Costa Concòrdia. 

Reflexionant-hi, ambdues comparacions són prou bones. El Titànic, va voler córrer més del que podia córrer, ple de gent ostentosa, començant pel mecenes que volia demostrar que, si ho actualitzem a data d’avui, diríem que volia estar a la Champions League de l’economia. Pel Costa Concòrdia, si fa no fa. Presumptament, el capità volia anar a saludar la parròquia amb aquella fanfarroneria. Doncs apa, aquí en teniu el resultat. 

Però no tot són males notícies, perquè tenim una oportunitat. Bé, dues. La primera, demostrant la nostra pàtria, solidaritat i, estupidesa novament, podem continuar tocant mentre Espanya s’enfonsa. De fet, fa temps que s’enfonsa i els catalans continuem tocant. Allí, enclaustrats i sense moure’ns! Al peu del canó! Per enfonsar-nos conjuntament amb la gran nau. Fabulós! Mai cap altra comunitat autònoma de règim comú ha demostrat tant d’amor a la pàtria mare. La segona, és agafar una bot de salvament i abandonar el vaixell. Jo em decanto per aquesta. 

Perquè, deixant de banda les obvietats, crec molt sincerament que Espanya no té remei. Catalunya té una oportunitat. Una oportunitat que podem no gastar-la, o malgastar-la però, si més no tenim l’opció lliure d’escollir-la i intentar-ho. Cosa que els espanyols no poden fer. 

És molt fàcil d’entendre. Agafeu una casa mig en ruïna. Podeu fer un parell de coses: apuntalar-la i anar posant pedaços o, per contra, aterrar-la i fer-la nova. Crec que molts estarem d’acord en que és molt millor fer-la nova quan els fonaments i l’estructura està prou castigada i en mal estat. Crear nous fonaments, noves parets, fent-la amb el cap i amb les tecnologies i eines d’avui en dia. Així de senzill. 

Espanya no pot fer-ho. No pot perquè ja té un estat i no el pot refer de dalt a baix. No té una segona oportunitat. Pot apuntalar-lo i posar pedaços però, en el fons sempre serà el mateix. D’ençà de la seva existència, està acostumada als mal vicis. Mentre aquí fèiem la revolució industrial, allí tot just passaven per l’agrícola. Mentre aquí creàvem empreses i innovàvem, allí vivien del subsidi. Quant a la política, n’hem après força i ens hem quedat amb el pitjor. Però tenim una oportunitat. I no hauríem de vessar-la. Sens brinda l’oportunitat de crear un estat des de zero. Amb les nostres pròpies lleis de finançament o d’ensenyament. També amb la nostra pròpia constitució i no pas amb tonteries com l'estatut(et). O amb lleis polítiques com la de regeneració democràtica. Sense descuidar tampoc l'excel·lència, cosa que Espanya desconeix i, nosaltres podríem recuperar-la. 

Ningú diu que hagi de ser fàcil. Ningú. Però sí que fa il·lusió. No és cap broma. Crear un nou estat a mida dels catalans i pels catalans. Sense haver de donar explicacions a ningú, sense haver de manifestar-se cada dos per tres per qualsevol cosa. Sense haver d’excusar-se. També, sense haver de reivindicar-nos en cada balcó o en cada 11 de setembre. Evidentment, sense tampoc tenir la necessitat d'haver d'infringir la llei per poder ser el que volem ser. Senzillament, esdevenir normals d’una punyetera vegada. 

El president ha de demostrar quina és la seva pàtria i liderar. Si abandonar el vaixell amb un bot i amb tots els catalans a cavall o, per contra, aguantar el tipus i enfonsar-se amorosament agafats de la maneta.