Mesures d'ensenyament

He hagut de canviar el títol d’aquesta entrada només consultar el lloc web del Gobierno de España. Després d’escoltar moltes reaccions sobre la mal anomenada reforma d’ensenyament, he preferit consultar-la de primera mà. En primer lloc, el lloc web, des del meu punt de vista, és poc amè. Potser és perquè el freqüento poc (crec que és la primera vegada que ho faig) i no sé on ni com trobar les coses. Si algú li interessa llegir-la, l’he trobat a l’apartat de Consell de Ministres. Està molt bé perquè, en teoria, pots navegar en castellà, català, gallec i euskara. I dic en teoria perquè només hi ha els títols; el contingut, només és en castellà.

En fi, dic mal anomenada reforma perquè el primer punt és prou explícit: “Estas medidas de racionalización del gasto no son la reforma educativa del Gobierno, pero si condición previa y necesaria para llevarla a cabo”. Queda clar, doncs. En segon lloc, només reflexionaré sobre les que se n’ha parlat més i, vagi per endavant, no sóc -ni molt menys- un expert en ensenyament. Les reflexions, són fruit del meu propi sentit comú. I, finalment, com que estan únicament en castellà, així mateix us les escriuré per tal que cadascú en faci la interpretació que vulgui; no voldria fer una mala traducció de termes legals i/o tècnics.

En primer lloc, “estas medidas son de carácter dispositivo. Cada Comunidad podrá modular la aplicación de estas medidas dependiendo de su situación financiera”. Queda el tema obert, no? Jo entenc que no són obligatòries. Amb l’excusa de la situació financera, si alguna comunitat autònoma de règim comú no les vol complir, no hauria de tenir cap problema.

Aclarits tots aquests temes, anem el detall.

Sobre les ràtios. És la “modificación de las ratios de la Ley Orgánica de Educación con carácter temporal”. Temporal. “Permite a las Comunidades Autónomas en momentos de limitación de la tasa de reposición (cuando esta sea inferior al 50 por 100) aumentar en un 20 por 100 el número máximo de alumnos por clase previsto en la Ley Orgánica de Educación: veinticinco en Primaria y treinta en Secundaria”. I afegeix que l’actual llei d’educació ja permet fer-ho en un 10%. Però, a aquestes altures, algú creu que el problema de l’ensenyament és realment la ràtio? Recordo quan anava a l’escola que sisè, setè i vuitè anàvem tots junts en una classe; a l’institut no recordo que millorés la cosa i estàvem com sardines. No sé vosaltres però, tinc antics companys d’estudi treballant a l’estranger i/o amb grans carreres.

Quant a l’augment d’hores lectives. Desconec com són les hores del personal docent però, la mesura és “establecer un mínimo de veinticinco horas lectivas en Educación Infantil y Primaria y de veinte horas en las restantes enseñanzas, sin perjuicio de las reducciones que correspondan por ejercicio de funciones de dirección o coordinación del centro”. Vaja, jo no hi ha setmana -i que duri!- que no faci un mínim de 40 hores. Ep! I, com sempre dic, no els hi canvio pas. Entenc que tenen una feina dura però, també entenc que és el que han escollit, no?

També s’han queixat sobre el tema de les baixes. Concretament, diu “modificación del criterio de nombramiento de sustitutos determinando que las bajas inferiores a diez días lectivos deberán ser atendidas por los recursos del propio centro”. Oh! i que sabeu d’alguna empresa que llogui nou personal si no és per fer substitucions relativament llargues? I bé que qualsevol empresa privada, per competir en aquest món globalitzat, bé que els treballadors (la majoria) s’arremanguen i tiren endavant, oi? I per què això hauria de ser diferent?

Quant a les universitats, també s’ha queixat un munt de gent. Bàsicament tres aspectes: augment del preu de la matrícula, racionament del nombre de titulacions i dedicació del professorat universitari.

Respecte l’augment dels preus de la matrícula, parcialment d’acord. Com vaig dir fa uns dies, estudiar és barat; massa barat. Sempre que es pugui garantir el retorn de la inversió inicial! Dic que hi estic parcialment d’acord perquè el que s’ha de garantir és igualtat d’oportunitats però no de resultats. Aquesta és, per mi, la primera premissa per un bon ensenyament. És a dir, a les universitats no hi pot anar tothom, sinó només aquells que realment hi tinguin interès. I els que hi tenen interès però no hi poden accedir per motius econòmics, evidentment que se’ls hi ha de donar una ajuda en format de beca. Bé, trobareu més reflexions a l’entrada de El preu del coneixement. Amb tot però, puntualitza que “el grado de aplicación dependerá de cada Comunidad Autónoma”.

Sobre el racionament de titulacions, val la pena reflexionar-hi. “Esta medida tiene por objeto actuar sobre la dimensión mínima de una oferta "viable", es decir, sobre el número mínimo de alumnos que ha de tener una titulación. Este criterio lo fijarán las Comunidades Autónomas en diálogo con las Universidades”. I hi afegeix un dades: “Casi el 30 por 100 de los títulos comienza con menos del número mínimo de alumnos para garantizar su viabilidad económica (cincuenta alumnos). España cuenta con 79 universidades y 236 campus, que ofertan 2.413 grados universitarios, 2.758 másteres y 1.680 doctorados. Existe un excedente de oferta de enseñanza universitaria que la Conferencia de Rectores cifró en el curso 2008/2009 en más del 13 por 100”. No he contrastat les xifres però, no us sembla que hi ha massa oferta? Això es pot mantenir? És viable econòmicament mantenir-ho tot? Quina rendibilitat té un professor de filologia hebrea? I un de medicina?

Finalment, sobre la dedicació del professorat universitari. “El profesor universitario tiene una doble función: la docente y la investigadora. Sin embargo, solo el 50 por 100 de los mismos está investigando (tiene un sexenio de investigación vivo). Por ello, se propone adaptar el régimen de dedicación según si cumplen sólo con la función docente o con ambas (la docente y la investigadora)”. Doncs també em sembla molt bé perquè 1) l’ensenyament és cosa de tots i no s’hi val que uns professors hi dediquin unes hores i d’altres menys; 2) innovar i investigar contribueix en l’ensenyament i fa a tota la societat millor; i 3) premia la dedicació i l’excel·lència. En definitiva ve a dir que, els que no investiguin facin més crèdits, els que investiguin, els mantinguin i, els que investiguin i siguin excel·lents, s’hi especialitzin i facin menys crèdits.

En definitiva, abans de queixar-nos, contrastem la informació i valorem-la. Les mesures d’ensenyament són espanyoles però, no per ser espanyoles han de ser necessàriament dolentes. A més, a data d'avui, agradi o no, ens afecten perquè en formen part. Des del meu particular punt de vista i amb el meu poc coneixement que tinc sobre la docència, en el seu conjunt no les veig malament.