El país que ens mereixem

Com és públic i notori, fa temps que observo Catalunya i els catalans i dues de les conclusions a les quals he arribat són les següents:

• Catalunya no es mereix aquests ciutadans.
• Aquests ciutadans no es mereixen Catalunya.

Sembla paradoxal o contradictori però, no ho és. Parlo de Catalunya com a ens per una banda i dels actuals ciutadans que l’habiten per una altra. “Catalunya la fa els seus ciutadans”, alguns direu. Fals; parcialment. Catalunya, per sort, és molt més que els seus ciutadans. I les conclusions a les que arribo sembla que no ens mereixem una als altres i els altres a una. I és ben cert però, no de la mateixa manera. Vull dir, Catalunya es mereixen quelcom més dels seus habitants i aquests, vist el que han fet, no es mereixen un ens com Catalunya. Radical? Potser sí però, és el que penso.

Per intentar argumentar aquests punts de vista cal matisar molt bé el que us avançava. Catalunya és història, cultura, llengua, clima, gastronomia, situació geogràfica... i, com és natural, també la confeccionen els seus habitants. Aquests però, només són convidats de pas que arriben, viuen i desapareixen. La seva desaparició com a persona no hipoteca l’existència de Catalunya. Possiblement, sense els seus ciutadans, Catalunya seria diferent; no sé si millor o pitjor però diferent. Segur! Però seria. Mentre que els catalans sense la història, cultura, llengua, productes de la terra, gastronomia i d’altres, no seríem el que som. Catalunya, d’alguna manera és la nostra mare. En termes informàtics és molt més simple quan parlem d’agregacions i composicions en funció de la dependència o independència dels elements.

Aleshores doncs, com a convidats de pas que som, aquesta generació, de moment, que hem fet per la nostra mare? Què li hem donat? Ella ens ofereix una cultura, una llengua, un clima i unes terres fèrtils per conrear. També en ofereix un lloc estratègic on ens permet obrir-nos al mar, fer comerç i guanyar-nos la vida. Aquesta és una de les preguntes que em faig internament quan sento gent que no defensa les llibertats de Catalunya i que porten 30 i 40 anys aquí. A aquesta gent, Catalunya els va oferir una sortida a la seva vida i futur precari; aquesta gent han pogut prosperar, sobreviure alguns i viure altres, tenir descendència i ser feliços. D’alguna manera, estan en deute amb Catalunya.

Però no són els únics perquè els nascuts aquí tenim bona part de culpa. Entenc la generació passada que va viure i patir la dictadura que van fer el que van poder però, la nostra? Què dir de la nostra? Què pensem fer pel nostre país? I quan faig aquesta pregunta, la principal excusa és que 300 anys sota colonització espanyola ens han marcat com a societat. Hi estic d’acord però, si no hi posem remei, cas que existim d’aquí a 100 anys, l’argument per continuar sense fer res serà que 400 anys sota colonització espanyola ens hauran marcat. I ja n’hi ha prou! Catalanet, pren consciència d’una vegada i fes alguna cosa pel teu -meu, nostre- país!

Perquè del que sí sabem fer, és lamentar-nos i queixar-nos. Sota aquesta excusa i d’altres, ens autoconvencem que tot és culpa de l’enemic i que tot ha de venir sol o ens caurà del cel perquè sí. És un error. Divendres passat ho vaig poder tornar a constatar i em reafirmo en unes de les darreres entrades al bloc titulades Catalans anònims. Unes 200 persones vàrem omplir l’auditori UNNIM a Vic per veure el vídeo Spain’s secret conflict i presentar el darrer llibre de Matthew Tree Com explicar aquest país als estrangers. En sentir les paraules dels entrevistats, alguns reien, d’altres posaven el crit el cel. En acabat preguntes típiques de totes aquestes trobades autoreafirmatives, terapèutiques i desfogatòries. Un encara demanava per què no érem independents, per què els polítics no feien cas o per què no hi havia polítics que estaven per la labor o tenien prou valentia.

Automàticament em vaig recordar que els votants encara tenim el dret a vot i que els polítics els hi posem nosaltres. A les darreres eleccions hi havia diverses forces independentistes a qui votar i només en van entrar dues; per més inri, una va perdre força diputats. I encara ens preguntem per què no som independents? Senzill, per què depèn de nosaltres i els catalans mostrem molt però demostrem molt poc.

Llevat de manifestacions, lipdubs, conferències on sempre hi som els mateixos convençuts i consultes simbòliques, què has fet tu per agrair i retornar tot el que t’ha donat Catalunya? Digues. On som ara que Catalunya ens necessita? Ja començaria a ser hora que ens miréssim a nosaltres mateixos i poséssim fil a l’agulla. I si aquesta generació no és prou bona per passar comptes amb la mare pàtria, només em queda espera i desitjar que la següent ho sigui.