El tracte rebut

Avui toca una entrada força íntima. Com que és el meu bloc i hi escric el que vull, és el que hi ha. Mai he tingut un diari on escriure-hi. Senzillament, quan m’ha vingut de gust escriure quelcom, així ho he fet. I aquest és el cas i la motivació d’aquesta entrada. 

El fet és que des de fa molt temps i, no és la primera vegada que ho dic, sovint tinc la sensació que la gent em coneix tant, i tant poc alhora, que m’esparvera. 

No és culpa de la gent que m’envolta. Em considero una persona prou asocial, rara, excèntrica, difícil... el que vulgueu anomenar, per tal que m’hagi guanyat a pols el ser una persona incompresa; sovint intento explicar-me però, sóc incapaç, no me n’he sortit. També he dit moltes vegades que, sovint, el que cal no és donar la raó a una persona, sinó entendre-la i comprendre-la. La raó, no la donem els humans, sinó el temps. Nosaltres ens hem de limitar a donar suport i comprendre els que apreciem i ens envolten. Després de llegir sobre els aquaris en un llibre, vaig arribar a creure que era una cosa comuna a tots els aquaris. I, val a dir, que n’he coneguts alguns que sembla que pensin el mateix i sobren les paraules per entendre’ns. 

Bromes a part, crec que ha anat fantàstic tenir un fill de cosí aquari. La seva mare, intenta trobar explicacions del que fa i desfà el seu fill cercant respostes en el comportament del seu cosí i, per altra banda, en conèixer-lo el dia a dia, també entén coses que pugui fer o desfer jo; coses que, per contra, no entenia fins ara. 

No escric ara això per obrir-me al món. Senzillament constatar que em sorprèn el tracte que rebo de moltes persones. Com us deia, sovint em sorprenen pel que em coneixen i sovint em sorprenen pel que no em coneixen. Sovint em fa la sensació que coneixen el que valoro, de les persones i de la societat en general. Coneixen prou bé els meus valors. I així actuen. Però, en algunes ocasions, quan esperes desitges una cosa concreta, un gest, un... alguna cosa, no arriba. 

I això va lligat amb una de les frases meves que diu: “Les persones no canviem; simplement mai ens arriben a conèixer del tot”. I, malgrat haver-la escrit fa un munt d’anys, ho continuo pensant. Crec que el que part de la gent que m’envolta no coneix, és que, com dic en el meu perfil, sóc Persona Humana. Més enllà de la condició biològica (qualsevol que pugui llegir això és persona humana), per a mi, ser Persona Humana és molt més. Hi ha connotacions d’aquell bell programa de TV3 dirigit i presentat pel gran Miquel Calçada. Però també té connotacions morals; sempre dic que cal diferenciar gent de persones. És una altra de les frases: “la que vivim és una societat on hi sobra gent i hi manquen persones”. 

Tot plegat ho dic recordant una frase que em va dir un dia una aquari precisament parlant d’aquest tema i quan li vaig dir que tenia la sensació que la gent tenia la convicció que quedar malament amb mi era quedar menys malament que fer-ho amb altres. Malauradament, ho continuo pensant; i rebo inputs sovint per recordar-m’ho. És més, m’ho han admès diverses persones. En aquella conversa, la frase va venir a dir quelcom semblant a “pensen que en Carles pot amb tot i no l'afecta res”. Crec que la va clavar força. I tant la va clavar com fals és. En Carles no pot amb tot perquè és persona humana. Que en Carles sempre -o quasi- posi per davant la raó i no pas les emocions i sentiments, no significa que no en tingui. 

Amb tot, escric això recordant, principalment, una etapa política. És ben cert que vivim en un món lliure i tothom pot fer el que vulgui mentre no faci mal a ningú. Però res d’això treu que les accions, gests i/o paraules puguin doldre, ofendre o decebre. Parlant de política, el meu pare ja m’ho ha dit sempre i no ho reproduiré ara. També li deia que n’era completament conscient i d'alguna manera ja m'ho esperava. De manera que, The show must go on.