El preu del coneixement

Fa unes setmanes, una senzilla pregunta em va fer reflexionar molt. I penso que val la pena que tots hi reflexionem una mica. Com diu el títol, el motiu de l’entrada és el preu del coneixement. No vull dir el que ens costa, sinó el valor que hauríem de pagar. A la conclusió generalitzada a la que he arribat és que el coneixement no mecànic val menys que el mecànic. O, dit d’altra manera, el coneixement sobre eines, val més que el sense eines.

Un parell d’exemples. Imagineu que heu de pintar el vostre habitatge i teniu un amic pintor. Després de proposar-li que us el pinti, automàticament i, segurament, li direu: “m’ho faràs bé de preu, oi? A preu d’amic”. No entrem a valorar el preu d’amic, sinó el fet que doneu per suposat que alguna cosa li pagareu per la feina. Cert? He dit generalitzant. Clar, el fet que el vostre pintor necessiti eines, això fa que sigui més treball que les que no en necessiten. Segon exemple, imagineu que voleu fer una petita inversió a una entitat bancària i teniu un amic economista. Després de demanar-li assessorament i consell, li diràs: “gràcies, amic!” I aquí queda la cosa. Cert? He dit generalitzant. En aquest cas, l’economista només precisa de la seva ment.

I aquesta és la diferència. Quan el coneixement només requereix la ment, val menys que quan requereix eines externes. I no hauria de ser així perquè el saber no ocupa lloc però, sí que ocupa espai temporal i diners.

En un país normal, l’accés a la docència postobligatòria podria o no ser cara; jo entenc que no hauria de ser barata sota dues condicions:
  1. Un bon sistema de beques.
  2. L’estudi el qual estàs realitzant sigui una inversió que la puguis recuperar a curt-mig termini.
Molt senzill, si estudiar és barat, s’hi apunta tothom. A les universitats està ple de gent que hi va a passar l’estona perquè no els costa res. Ni fan, ni moltes vegades deixen fer i entorpeixen el coneixement dels que hi van interessadament. Si estudiar fos car, s’ho rumiarien dues vegades. El problema llavors, però, és a l’hora de garantir igualtat d’oportunitats a tothom (que no vol dir en cap cas de resultats). I és on entra el tema de les beques. Per aquells estudiants que demostrin un interès per l’estudi i el coneixement, se’ls hauria d’ajudar i facilitar; no ho sé, beques directament o préstecs a un interès reduït. Per què? Doncs perquè això és -hauria de ser- una inversió. Fàcil. Em gasto x euros en la meva formació i estic disposat a fer el sacrifici. Estic disposat a sacrificar temps i diners pel meu futur. Però això cal que tingui premi. Quin? Una bona feina que em permeti recuperar la inversió inicial. No sé si m’enteneu. Crec que la idea sí. Evidentment, no és ni crec que serà mai el cas d’Espanya.

Tot això, per què ho dic? Doncs perquè el coneixement i/o assessorament, s’hauria de pagar; independentment de si només s’utilitza el cap o fa falta altres eines. No dic que s’hagi de pagar amb diners perquè també es pot pagar amb espècies; amb coneixement o assessorament, que ningú malpensi!

De totes maneres, traçar aquesta línia és complicat. On és el límit? Imagineu que teniu un amic psicòleg i us ho acabeu de deixar amb la parella (quins temps aquells!) o qualsevol altre contratemps/problema. El vostre amic, us escoltarà com a tal o com a psicòleg? Si l’amic té mà esquerra i és comprensiu per defecte, on és el límit? Fins a quin punt el seu coneixement és gràcies a la seva docència o gràcies a les seves experiències? Si expliquem el mateix a un amic que no és psicòleg i ens ajuda més, què passaria? Tot molt complicat i rebuscat, no?

El que vinc a dir, és que el treball no material (assessorament, coneixement, consell...) val tant o més que el material. Sovint, perquè el material el podem fer gràcies a un treball previ d’estudi, coneixement i investigació. Des del meu punt de vista és un problema cultural. Estem acostumats a valorar poc el treball de cap, abstracte o que no es pot traduir en una cosa física. Associem resultat final a producte físic. I no és sempre així. En fi, val la pena reflexionar-hi. Jo, d’ençà d’aquell dia que ho faig.

Comentaris

  1. Hi estic d'acord Carles, no es posa o posem (m'incloc) massa importància en el què un sap.
    L'ajut de les beques seria un punt clau, però difícil d'imaginar, sí.

    Tot i així, penso que el cercle d'amistats sí que hi és. No creus que de manera inconscient ja es retorna aquest intercanvi de coneixement, com dius tu, ja es paga en espècies? Moment o altre hi ha un retorn.

    Bé, tema per reflexionar-hi i donar-li més valor.

    Ben qüestionat!

    ResponElimina
  2. Gràcies pel comentari, Imma.
    Sí, ben mirat, sí. Sempre hi ha alguna manera de retornar-ho però potser caldria separar el que és vocació del que és professió... Com bé dius, val la pena relexionar-hi

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada