Tinc vertigen

En veure el títol i fer un cop d’ull a l’entorn, alguns pensaran que parlo de política. Doncs no. Vertigen, en el sentit més literal possible. És per això que fa dies que no hi ha cap entrada al bloc, perquè aquesta... no sé com definir-ho... m’ho ha impedit. No sé si alguns us hi heu trobat mai o heu sentit algú que en té i heu pensat que és una tonteria. No l’és. El cap, el cervell, la ment... és una cosa complicada i, per sort o per desgràcia (suposo que en funció de cada cas) no el coneixem a fons. 

No recordo quan va començar tot, francament... Sí que recordo però, dos fets rellevants malgrat no recordar-ne l’ordre cronològic. Ho hauria de consultar al metge. El primer fou fa molts anys quan quasi deixo la vida jugant a futbol. Si Cruyff -referint-se al fumar- va dir que el “fútbol me lo ha dado todo y el fumar casi me lo quita”, jo puc afirmar el revés part de la frase; el futbol quasi em lleva la vida. No ho dic metafòricament parlant, sinó literalment. Fou en un partit a Montesquiu quan en la disputa d’una pilota amb el cap, l’adversari (sense cap mena de voluntarietat; quedi clar) va picar al meu cap en comptes de la pilota. Em vaig avançar al seu moviment. I va començar tot. 

Fou aleshores quan vaig perdre el coneixement. Imagineu-vos a l’aire, saltant, i perdre el coneixement. I, alguns direu, perdre el coneixement és una cosa i la vida un altra. Espera... Vaig caure amb tanta mala fortuna que em vaig empassar la llengua. I aquí sí que va venir de molt poc. Vaig tenir la gran sort que el nostre delegat, per aquelles coses de la vida, portava un tub de Guedel a la farmaciola; no era una cosa habitual... Aquell diumenge, el vàrem -vaig- estrenar. Per més inri, el Paco -per sort i per desgràcia- era la primera vegada que l’utilitzava. Però ho va fer meravellosament bé; com ho demostra que puc escriure aquestes paraules. Perquè, de fet, depenent de com el posis, encara pots enfonsar més la llengua i, acte seguit, afogar-te i morir-te. Vist així, la trencadura del lligament extern posterior d’un genoll i el lateral intern de l’altre, sembla una broma, oi? 

Per sort, amb tothom -pel que em van contar- commocionat i espantat, em van poder reanimar. I, al cap de poc va arribar l’ambulància. Jo volia anar pel meu propi peu però, no m’aguantava gens. Dalt de la llitera i cap a Vic urgentment. A la rotonda del Coll de Vic, l’infermer em diu quelcom semblant a “Eduard, ja arribem”. No recordo si em va dir Eduard o això mateix però sí que recordo que, després d’intuir tot el trajecte, vaig deduir que m’anomenava amb algun nom que no és el meu per veure si li deia que no ho era; per veure si responia. Estava tant destrossat, que no em vaig esmerçar en corregir-lo. Avui, possiblement faria igual. Total, Traumatisme cranioencefàlic i vaig passar uns dies que em voltava el cap. El pobre jugador de Montesquiu, que no en tenia cap culpa, em visitava al cap d’uns dies a disculpar-se. Pobre... Si no en tenia cap culpa. 

El segon fet, comentant-ho amb la metgessa. “Escolta, sovint trobo que em volta el cap”. Tranquil, això, a aquestes edats, ja passa. Baixada de sucre, estrès... no cal donar-hi importància. 

No cal donar-hi fins que un dia, fa uns anys, pretenc llevar-me i, literalment, no em puc aixecar. Anar-te’n a dormir bé i no poder-te aixecar, és realment fotut. Cap al metge. Medicació i esperar que passi. No amb aquesta contundència però, amb el del cap de setmana passat, m’hi he trobat un parell de cops més. 

I, com us deia, és un tema complicat. És com anar embriagat sense haver begut res. Perds l’estabilitat. T’has d’anar agafant a banda i banda per no caure... Sembla còmic però, no ho és. Alguns diuen, síndrome de Ménière. Res, cap a l’otorinolaringòleg i les oïdes del tot normals. Alguns diuen, culpa de massa hores davant de l’ordinador. Res, vista comprovada. Finalment, tenint en compte l’episodi del traumatisme, cap a cal neuròleg. Primer bon dia: “no t’asseguro que t’ho tregui”. Fantàstic. Fem proves i una ressonància o tac i -en dono gràcies- tot normal. Però, el vertigen continua. Fa anys que no tinc el cap clar. I què deu ser? 

Doncs no ho sé, tot i que jo, amb el meu senti comú i lògica, tinc sospites. Després de recórrer a medicines naturals, llegir i escoltar coses sobre el tema, arribo a la conclusió que és un problema de circulació. Com hi arribo? Es veu que allí on s’allotja el sentit de l’equilibri, podríem dir que -metafòricament parlant- és una bassa d’oli. Calmada. Mentre la bassa està quieta, tot va bé. El dia que hi ha alguna cosa que la fa moure, tarda dies o setmanes a tornar-se a estabilitzar. Què ho desestabilitza? No ho sé... Tot i que productes que afavoreixen la circulació al cap tendeixen a normalitzar-ho (Tanakene); també, a l’hivern, es veu que la circulació també és més densa i hi ha més risc. Total, problema de circulació. Fet que em porta a una cosa que vaig escoltar per la ràdio un dia d’un que sempre es marejava i un dia es va morir de cop: problemes de cor. 

Ep! No sóc ni m’he tornat hipocondríac. Només tracto de cercar respostes a un problema. Propera parada, a veure si cardiòleg. Perquè, ja no només són els dies que perds estirat al llit (i risc de baixa laboral si t’agafa entre setmana o la cosa s'allarga), sinó l’angoixa de cada dia anar-te’n a dormir preguntant-te si l’endemà -literalment- et podràs aixecar. 

En fi, espero trobar la solució i resoldre-ho. Mentre em pugueu anar llegint, en principi és bon senyal.