Deixats de la mà de Déu

Llegia aquesta setmana un parell de titulars impactants que, no és que m’hagin fet reflexionar gaire sinó, just reafirmar-me amb les conclusions que tinc de l’actitud majoritària dels catalans. Els titulars són els següents: 
  • Mas-Colell: “Em semblaria magnífic que la història ens portés a la independència”. 
  • Mas: "El futur ens porta cap a l'estat propi". 
A molts el semblarà bé però, a mi no. No vull dir que no em sembla bé el final feliç -per dir-ho d’alguna manera- que auguren els dos, sinó perquè, com passa habitualment, els catalans derivem la nostra responsabilitat a terceres persones o coses. En aquest cas, el president del Govern de Catalunya, el capità del vaixell que ens ha de portar al destí, sembla que afirma que el futur ens porta cap a l’estat propi. Per no ser menys, el que podria ser el tinent de vaixell (desconec els rangs marítims) també ens ha informat que ja li semblaria bé que el que ens portés cap a la independència fos la història. 

No sé si m’aneu seguint. Clara manca de lideratge. Deixats de la mà de Déu o de l’atzar. El màxim responsable de Catalunya i un dels màxims, deixen al futur i a la història que tot això acabi bé. Francament, ho trobo lamentable. Ja no només perquè mai m’ha agradat dependre de tercers, sinó perquè la feina d’un polític -entre altres- és liderar i portar la nau cap al rumb que creu que els seus habitants (mariners per seguir amb la metàfora) estaran millor. 

Al primer moment que vaig llegir ambdós titulars, la reflexió fou: “Sou vosaltres que ens hi heu de portar i no pas altres coses!”. Què estant fent per no deixar un tema tant important per tots plegats a una cosa abstracte i incontrolable? És a dir, sortim de port i, en mig de la travessia, confiem que el vent ens hi porti. Com per art de màgia? No hi ha ningú que pugui agafar el timó i posar les veles tal i com s’han de posar per portar tota la nau al destí? Es veu que no. No ho dic jo, ho diuen ells. Deixant les coses a l’atzar, és possible que arribem, o naufraguem i, o bé arribem a un altre lloc o senzillament morim en l’intent. Preocupant. 

Preocupant perquè no és la primera vegada ni segurament l’última que fem això els catalans. Parlant d’independència, quantes vegades heu sentit allò de “no ens deixaran”? És que no ens han de deixar. Quan algú t’ha de de deixar és perquè li passes la responsabilitat. En canvi, si dius "ho faig", la responsabilitat és teva. I aquell altre argument irònic però que denota l’actitud de “deixem-nos conquistar per Andorra”? Deixant de banda la broma/ironia evident, tornem a passar la responsabilitat als altres; en aquest cas als andorrans... 

Francament, cal canviar aquesta actitud i ser responsables d’un mateix. Ja comença a ser hora que aquesta societat maduri i agafi el toro per les banyes. Ja no és moment per derivar responsabilitats a espanyols, andorrans o a la història i al futur. La responsabilitat és nostra i, pel cas que ens ocupa, dels nostres governants. 

Fa uns dies que em pregunto què seria de Catalunya si l’actual societat catalana hagués viscut durant el franquisme. Possiblement, com a poble, ens hauríem extingit. Recordeu el darrer gran líder i patriota? Heribert Barrera i, possiblement Jordi Pujol. No és el cas que de Barrera però, val la pena recordar els presidents que passaran a la història perquè en algun moment han fet una cosa important pel país. No és el cas dels polítics actuals que van a remolc de la societat i van tots mancats de lideratge. Reflexioneu-hi, l’actual societat catalana, què ha fet pel país? “no ens deixaran”, “que en conquisti Andorra”, que ja ens hi portarà el futur o la història; tampoc puc deixar de nombrar el fet que la nostra llengua està en perill per culpa de... els altres, és clar. Us imagineu l’actitud del l’actual societat catalana 60 o 70 anys enrere? Sort que ells van lluitar. I ara ens tocaria a nosaltres. Tot plegats. Societat i, sobretot polítics. No deixar res més a l’atzar i liderar. Ho devem/deveu a Catalunya.

Comentaris