El periodisme actual

Ja he escrit diverses vegades sobre la deriva que hi ha actualment en el periodisme. Parlo a nivell internacional, espanyol i català. No crec que, generalitzant, no hi hagi massa diferència entre uns i altres. Però, un estudi que em semblaria interessant de fer, és com han incidit les xarxes socials i més concretament el Twitter en l’àmbit del periodisme i comunicació. Ho dic des del punt de vista de dues premisses: s’ha de vendre i la limitació tècnica de caràcters. Val a dir, com sempre faig quan toco un tema que no conec a fons, que no sóc expert amb el tema; d’aquí que ho trobo un treball interessant. 

En primer lloc, el canvi que va portar el context digital sobre la premsa escrita. Per entendre’ns, el model de negoci va canviar relativament. És a dir, l’objectiu continua essent vendre alguna cosa però, entrada l’era digital, es venen coses diferents. Abans, es venia una cosa física i, d’alguna manera, compraves un pack. El reclam, segurament, era la marca del diari imprès i la portada. Si bé un podia ser fidel a una marca, els que no ho eren havien de comprar tot el diari si veien una portada interessant. O l’agafaves tot o res. En el cas dels digitals, és diferent. Sovint, el contingut és gratuït i singular. És a dir, pots comprar només una notícia i no cal comprar tot el diari (portal en aquest cas). En l’era digital, generalment estàs subscrit a diversos mitjans i, quan reps un titular i un subtítol, si t’interessa accedeixes a la notícia. Antigament, es comptaven nombre d’exemplars, mentre que actualment, si bé no s’han deixat de comptar nombre d’exemplars, es compten nombre de visites. 

De manera que, en l’era digital, el que és important, tenint en compte que l’esquer és el titular i no existeix el tot o res, el periodista de torn s’ha d’esmerçar en fer un titular prou bo per despertar-nos la nostra curiositat i accedim a la notícia on, segurament, estarà farcit de publicitat; és el que venen en aquest cas. Però, hi entrem en el segon lloc, què passa quan només disposes de 140 caràcters per poder difondre les teves notícies al Twitter? Doncs que encara has de ser més enginyós o cridar més l’atenció. Com? mentint o traient les coses de context. 

Per tot això crec interessant el tema. Si bé el periodisme ja havia decaigut els darrers anys, ara, empès per la necessitat del nombre de visites per poder vendre publicitat (en la majoria dels casos), això els obliga a posar esquers més importants o que ens facin fer el corresponent clic. És un tema, alhora que interessant, preocupant. Bàsicament, per una qüestió de confiança i credibilitat periodística. Els mitjans sempre es vanten sobre la credibilitat periodística i la professionalitat i sovint, a través del Twitter o els titulars queda entredit. Resumeixen en un màxim de 140 caràcters o més o menys, no el que il·lustra la notícia que hi ha a dins, sinó el que ens fa picar. I, és clar, com deia, és una qüestió de confiança perquè, almenys a mi, quan llegeixo sovint titulars i la notícia que l’acompanya és una altra cosa, deixo d’accedir a la notícia; de fer el clic. 

Perquè, en el fons, el periodisme actual o, millor expressat, la forma de difondre les notícies de cada mitjà, no deixa de ser, a vegades i malauradament, un cas de publicitat enganyosa. Si entrem en un enllaç on diu x i llavors és y, l’acusem de publicitat enganyosa però, si llegim un titular on diu x i llavors és y, no passa res quan, si més no en els mitjans privats de difusió gratuïta, el seu model de negoci, segurament, és precisament el de publicitat; l’import que reben per cada clic que reben. 

Si fos periodista, que no ho sóc (no sóc el @CarlesCostaTV3), seria un motiu per entristir-me i reflexionar sobre la professió. L’essència del periodisme evaporat i, ja no al servei del que vol estar informat sinó del clic. El periodisme prostituït i venut.