El cromosoma T

Em fa la sensació que algunes entrades em requereixen més informació i certa recerca... però tot sigui pels meus pocs milers de lectors. Avui voldria parlar de biologia aplicada a la política. No entraré gaire al detall de la biologia perquè no hi entenc; no significa que hi entengui gaire de política... No obstant, cercant per la xarxa un es pot informar mitjanament de tres conceptes més o menys bàsics: ADN, gen i cromosoma. D’acord amb la Viquipèdia, l’àcid desoxiribonucleic (ADN o DNA) és un àcid nucleic que conté la informació genètica que determina el desenvolupament i el funcionament de tots els éssers vius, com també alguns virus. Per entendre’ns, és un conjunt de plantilles i quan s’ha de crear un nou element, es crea en funció d’aquesta plantilla. Té aquella forma tan clàssica i vista d’una hèlice doble. Més tècnicament, són dos polímers que estan units mitjançant una parella de molècules anomenades bases: l’adenina (A), la timina (T), la citosina (C) i la guanina (G). 

D’altra banda, el gen és una seqüencia lineal d’ADN que és essencial per a una funció específica. Dit d’altra manera, és un segment d’aquest ADN. Es considera la unitat d’emmagatzematge d’informació i unitat d’herència, això és, el que es passa de pares i mares a fills i filles. Finalment, hi ha els cromosomes, que són els que allotgen els gens. Un cromosoma és cadascun dels petits cossos en forma de bastonets que volten pel nucli de la cèl·lula. En el nostre cas, l’ésser humà té 23 parells de cromosomes a les seves cèl·lules somàtiques: 22 d’asexuals i un de sexual. En aquest darrer cas, les dones tenen dos cromosomes X (un dels quals inactiu), i els homes un cromosoma X i un Y. Alguns recordaran o tindran en ment el Cromosoma Y de Jesucrist explicat el seu dia per Pere Estupinyà. 

Bàsicament, amb tot el que ens hem de quedar és que hi ha entitats (no dic individus ni éssers per poder seguir amb l’argument) que tenen escrit en el seu ADN la manera com són, i aquesta manera de fer es va passant de generació en generació i resta inamovible. No cal que entrem en l’epigenètica, amb la qual hi crec, però fem-ho fàcil. Simplement, hi ha entitats que neixen, creixen, es reprodueixen i els seus descendents arrosseguen les anomalies dels seus antecessors. No hi poden fer res... ho porten programat. En el seu ADN. És el cas del cromosoma T que m’he tret de la màniga en aquesta ocasió. I ara ja enllaço amb la política. 

Aquesta setmana tocava parlar d’E(RC). No és la primera vegada que parlo d’E(RC) en aquest format i separant l’Esquerra, de Republicana i de Catalunya. I ho separo perquè bàsicament, o potser ni això, potser seran d’esquerres, però no sembla que siguin ni republicans ni de Catalunya. Dit d’altra banda, ho han tornat a fer, ens han tornat a trair. D’aquí el cromosoma T, de traïdors. També cromosoma, perquè ho porten dintre, forma part del seu ADN. Si no em creieu, anem a fer ús de la història, que sempre ens ajuda. 

Ens situem a l’abril del 1931 (mateix any de la seva fundació), quan es va proclamar la Segona República espanyola. Aleshores, es va alçar Francesc Macià, líder d’E(RC), i també va proclamar la República catalana. Un dels ministres que s’erigiren aleshores fou el vigatà Manel Serra i Moret, que se li adjudicà el ministeri d’economia i treball. De fet, conta el mateix Serra i Moret que la confecció del govern la va fer ell. Si això passava el dia catorze, tan sols tres dies més tard arribaven de Madrid els representants de la República espanyola. En la reunió que van celebrar el dia disset es va prendre una trista decisió i es va posar fi a l’efímera república catalana. Serra, conjuntament amb dos ministres espanyols i els dos ministres catalans, Rafael Campalans i Joan Casanovas, fou corresponsable d’aquella malaurada i desencertada decisió. Macià també hi era, però segons Serra, mai va dir res ni a favor ni en contra . L’arquitecte i/o mà executora de la proposta va ser el ministre espanyol Fernando de los Ríos: gol per tota l’esquadra. Macià, després de ser-li exposada la proposta, «subtil i afortunada improvisació» en paraules de Serra, li va estrènyer les mans. En aquella reunió es va renunciar a la república catalana per a tenir el govern de la Generalitat de Catalunya: els representants catalans passaven de ser ministres a ser consellers. 

Anys més tard hi va haver el cas Serra i Moret, que va tenir dues parts. La primera la resumeixo dient que el vigatà va esdevenir president del Parlament de Catalunya a l’exili. En la segona cal aturar-nos una mica més. Aquell any 1954, Josep Irla va renunciar a la presidència de la Generalitat el set de maig. Uns dies abans havia signat un parell de decrets que garantien la presidència de la Generalitat a la nova figura de conseller Primer de la Generalitat, que havia posat de seguida en mans de Josep Tarradellas. És a dir, decretava que en cas de renúncia de la presidència, aquesta recauria de manera interina al conseller Primer fins que s’escollís un nou president. Tot això, sense Parlament i amb els diputats exiliats i dispersats pel món. De totes maneres, seguint la mateixa premissa que en l’anterior relleu i respectant les lleis aprovades al Parlament, la presidència de la Generalitat havia de recaure interinament sobre el nostre compatrici Manuel Serra i Moret. Entre altres adhesions a Serra i Moret, fins i tot el seu amic Pau Casals ho veia així: «[...] jo em creia que en cas de produir-se una vacant a la presidència de la Generalitat aquesta havia de d’ésser provisionalment i automàticament ocupada pel president del Parlament català» . Però el pla d’Irla i Tarradellas els va funcionar. No volien un president que no fos d’E(RC), així de simple. Almenys així ho demostren unes declaracions de Martí Rouret, diputat d’E(RC): «Oh, com que Rovira [i Virgili] era de l’Esquerra, no vam dir res! Si en Serra fos del nostre partit, tot rutllaria». 

Encara anys més tard, alguns ja ho recordareu, E(RC) va donar dues vegades consecutives la presidència de la Generalitat a mans alienes. Fou l’any 2003 quan el títol del Molt Honorable va recaure a Pasqual Maragall gràcies a l’entesa entre el PSOE de Catalunya, E(RC) i ICV-EUiA. L’elaboració de l’estatut(et) d’aquella època més val passar-la per alt, perquè en foren corresponsables tots, inclosos CiU. No obstant, no en van tenir prou amb un tripartit, sinó que el 2006 hi van tornar. Aleshores feren president a José Montilla. D’ençà de la recuperació de la Generalitat, aquestes dues legislatures han estat les úniques que la clau del govern ha estat en mans espanyoles. 

També recordareu les darreres eleccions. Aleshores E(RC) esperava guanyar-les però va tenir més vots Junts per Catalunya. Aquelles eleccions imposades foren guanyades per Cs. Les dues forces independentistes arribaren a un acord que tothom va beneir. JuntsxCat votava a favor de Roger Torrent per la presidència del Parlament, mentre que E(RC) havia de donar suport a la investidura de Puigdemont. Ah sí? Doncs un cop E(RC) va tenir la presidència del Parlament, van mirar cap a una altra banda. Una nova traïció cap als seus aliats i/o companys de viatge. I al país. 

Tot amb tot arribem als darrers esdeveniments. En primer lloc, el suport a la investidura del candidat socialista com a president del govern espanyol. Val la pena remarcar dues situacions concretes, i és que hi va haver un abans i un després després que el seu líder, Oriol Junqueras, no pogués anar al parlament europeu com a membre de ple dret. Abans d’això, ningú podia entendre que E(RC) donés suport a un govern que s’havia negat a parlar amb el president de la Generalitat, i que portava la repressió com a màxima bandera. Novament, semblava que van donar prioritat als interessos partidistes molt per sobre dels de país. Això sí, després que l’òrgan totalment polititzat de la JEC adoptés la resolució no van tenir més remei que donar suport a Sánchez. Almenys, així ho interpreto partint de la base que la JEC és un òrgan politizat i potser el que buscava, precisament, era que E(RC) no donés suport a Sánchez i que s’anés a unes noves eleccions espanyoles en les que, presumptament, l’ultradreta encara pujaria més. 

Finalment, el darrer episodi fins a escriure aquestes línies. El nou acatament de la decisió de la JEC quan ha inhabilitat al president Torra. De qualsevol cosa se’n diu solidaritat i empatia. Com que no era dels seus, novament s’ho han passat per l’arc de triomf. Tristíssim i patètic. Personalment, penso que el que il·lustra tota aquesta traïdoria és una foto. La foto del partit es va fer quan el vicepresident del govern i conseller d’Economia i Hisenda, Pere Aragonès, va entregar els pressupostos al president del Parlament, Roger Torrent. Allí, ells dos, sols, somrients, com si s’haguessin sortit amb la seva. Emulant el “meu tresor” de Gollum. Certament, políticament parlant i a curt termini sí, se n’han sortit. No obstant, confio que els electors els passin factura, ja no només a les properes eleccions, sinó a unes quantes. Pel que fa a mi, penso que passaran molts anys abans no els doni suport. Cas que els en doni mai més. 

No entro a valorar res més quant a política. Sí, els independentistes estem indefensos, sols... Costarà molt, i més tenint en compte el nivell polític dels que teòricament ens representen. Avui només volia manifestar aquest cromosoma T que té enquistat E(RC) en els seus gens. Vist amb perspectiva i obviant l’epigenètica, tampoc hi poden fer res... ho tenen programat en el seu ADN... Només cal que els electors ho tinguem present i actuem en conseqüència.

Comentaris