La pau en l’ànima

Aquesta entrada és quelcom rara. Tinc més o menys clar el que vull exposar però no sé on posar l’èmfasi ni com desglossar-ho. Fa temps vaig escriure sobre curiositats de Sant Miquel i vaig fer l’apunt que Sant Miquel també tenia un vessant d’escriptor. Tanmateix, si bé vull parlar d’aquesta faceta en algun moment, el cert és que m’agradaria fer-ho partint de la pau en l’ànima i d’una característica que alguns més o menys s’aventuren a atribuir-me. Sense ànim de protagonisme, comencem per aquesta característica. 

No és la primera, i confio que no serà la darrera vegada, que em diuen que transmeto calma i que no perdo els nervis. No sé si seria capaç de fer aquesta afirmació, però sí que puc dir que intento mostrar que no els perdo. Un dels experts en aquests temes és el doctor Mario Alonso Puig. En situacions de pànic, diu que l’inconscient pot fer reaccionar de tres maneres. Ell, per explicar-ho posa l’exemple de si et trobes un tigre o un lleó. Una primera reacció que pots tenir és la de córrer, fugir; una segona reacció pot ser la de paràlisi, i una tercera és la d’atacar al tigre. Més enllà d’aquestes reaccions i del Mario Alonso Puig, i ja en el terreny conscient, penso que hi ha la d’aturar-se, raonar, pensar i actuar (no davant d’un tigre, sinó en moments de relatiu pànic i quan la nostra vida no corri perill). Almenys és el que intento fer jo, ja que el pànic s’encomana, i sovint sota pressió concloem erròniament i la mala decisió acaba empitjorant les coses. I això sembla ser que és el que transmet aquesta [falsa] calma. Aquest tenir l’ànima i l’esperit el calma, en pau. 

Retornant al nostra compatrici i patró —Sant Miquel dels Sants— una de les facetes seves més desconegudes és la d’escriptor. No han quedat gaires escrits de l’extàtic, però avui m’agradaria comentar-ne un parell. En primer lloc, el Breve tratado de la Tranquilidad del alma. En aquesta mena de manual explica com arribar a un estat celestial, angelical de l’ànima. Partint de la premissa que ell ja diu que molt pocs hi arriben i els que no hi arriben difícilment ho entenen, intentaré transmetre el que diu. 

Sant Miquel diu que aquest estat és el segon més gran després del dels àngels. No sé ben bé què significa, però entenc que està molt encimbellat. Per arribar a aquest estat de calma, diu que s’ha de renunciar pràcticament a tot. Físicament, i espiritualment. Diu que la gent que hi arriba, si tenen cos és com si no el tinguessin perquè s’obliden de cuidar-lo. I tot això passa perquè estan completament absorts en Déu i res que no sigui Ell els distreu. De fet, Déu ha eclipsat tots els seus sentits i podem afirmar «que ven sin ver, oyen sin oir, hablan sin hablar y entiénden sin entender». Tot amb tot, l’estat l’acompanya un retorn a la innocència i senzillesa de l’edat més tendra. Diu que per arribar a aquest estat diví, cal complir cinc condicions. 1) Sentir-se alliberat o independent de totes les criatures, sentits, passions i sentiments; 2) No sentir cap mena de de desig ni plaer; 3) Sentir-se avorrit dels homes (entenc que en el sentit social); 4) Trobar-se molt sec en la part sensitiva i sense cap esperit, això és, sentir-se buit per deixar lloc a Déu i que aquest ens amari completament, i 5) Ésser molt insensible, en el sentit de gens irascible, que no et puguin provocar... 

Com dic i si ho interpreto bé, senzillament, abandonar-se i ser el que jo dic encefalograma pla. Però no abandonar-se en el sentit de solitud, sinó abandonar-se, encomanar-se totalment a Déu. Per fer-ho més eloqüent, ell diu que no és el mateix «voler el que Déu vol», que «voler el que Déu vol que vulguem». I per arribar a aquest estat caldria voler el que Déu volgués que volguéssim. I això és molt complicat perquè, com es pot comprovar, requereix una gran negació, resignació, mortificació i aniquilació per tal d’arribar a gaudir del Tot: 

Son también medios necesarios para conseguirla, la verdadera humildad, la entera mortificación de los apetitos y pasiones, de la potencias y sentidos, la victoria de sí mismos, el menosprecio y aborrecimiento de las cosas de la tierra, el desasimiento de las criaturas y la perfecta desnudez; aun no ha de querer deseo ni afecto a regalos y sentimientos de Dios por más que interiormente se padezca. 

Tot això, d’acord amb Sant Miquel i des del punt de vista teològic o religiós. Us haig de dir que s’aprenen moltes coses llegint la vida, obra, i pensament de Sant Miquel. De fet, crec poder afirmar que soc un altre després de llegir-ne diverses biografies, com també haver llegit les d’altres gran vigatans de caire religiós. Diria que la majoria d’ells tenen dues coses en comú i extrapolant-les a la vida, es pot arribar a viure amb calma. No sé com explicar-ho per no ofendre’ls... però al mateix temps —segons el meu parer— són dues maneres de fer tan iguals i tan diferents a la vegada que, al final, persegueixen el mateix: la calma i la tranquil·litat de l’ànima. La primera d’elles seria la fe. En el seu cas, la fe en Déu. Naturalment, creuen en Ell i en Ell dipositen tota l’esperança i responsabilitat: la providència, el «si Déu vol», per entendre’ns. La segona, el viure el present. Naturalment, va lligada amb l’anterior ja que del futur se n’ocupa Déu. 

Extrapolant-t’ho a la vida mateixa i que a mi més o menys em serveix, penso que tot el que necessitem ho portem amb nosaltres i que vivim en dos mons diferents. Tampoc sé si he madurat prou la idea per explicar-la i fer-la entendre. Me’n vaig adonar fa uns anys quan parlava amb una persona d’un canvi de pis. A la pregunta de què m’emportaria, què seria del tot imprescindible, no li vaig etzibar cap altra cosa que «a mi mateix». Dies més tard hi vaig reflexionar. «A mi mateix». Certament, tots nosaltres disposem del que ens és imprescindible per a viure, que no és cap altra cosa que nosaltres mateixos. Vàrem poder viure fa trenta anys sense mòbil? És clar. Vàrem poder viure fa anys sense x? És clar. Ho demostra el fet que vivim i vàrem estar una etapa de la nostra vida sense tenir-ho. O fins i tot que el que ens era imprescindible en un moment ho vàrem abandonar o substituir. Per tant, viure, només requereix (més enllà d’oxigen i aigua i aquestes coses...) tenir-se a un mateix. Ho podeu portar a qualsevol extrem per dolorós que sigui. És —penso— aquest desarrelament a una part del món que comentava Sant Miquel. 

És també aquí on vull posar èmfasi. En els mons. Prenent el risc que em prenguin per boig, vivim en dos mons: l’interior, i l’exterior. L’interior és la nostra essència i on vivim sols amb nosaltres mateixos. Absolutament tot depèn de nosaltres. Si ho voleu, és un món utòpic i imaginari. Un món on la perfecció existeix i disposem de tot el necessari per fer-ho tot. En aquest cas, quan dic necessari em refereixo a recursos per a qualsevol cosa. I en aquest cas transcendeix de la vida personal. L’exterior és on viu la resta i és on no som més que viatgers que ens toca interpretar un paper en cada escena: vivim una espècie de vida aliena, on hi ha moltes coses que no depenen de nosaltres. Aleshores, i aquí ve una reflexió, si no disposem de tots els recursos per fer anar l’aigua pel camí que voldríem, val la pena fustigar-se? Jo soc dels que pensa que no. I m’ajuda a estar tranquil. 

En el nostre món intern, segurament faríem les coses d’una manera determinada i com que el regnem, ens sortiria bé. D’aquí ve la calma i la capacitat de tenir la consciència —ànima— tranquil·la: «si hagués depès de mi hauria sortit bé». No obstant, en el món exterior no ho tenim tot lligat i no ens hem de preocupar per allò que no depèn de nosaltres. Això, segurament, té un cert paral·lelisme amb el «si Déu vol». Potser sí. Però és també una manera de tenir calma: hem fet tot el que estava a les nostres mans amb els recursos que disposàvem, però no ha pogut ser. No passa res. Això, també és extrapolable a la política i a mil coses més. Seguint amb el «si Déu vol», una altra gran reflexió que em faig cada vegada és: si Sant Miquel va poder aixecar un monestir sense un cèntim i sense deure mai res, nosaltres podem dur endavant segons quins projectes? No em vull equiparar al nostre patró! Déu me’n guard i em perdoni! El que vull dir és que aprenem de la seva actitud i de la mateixa manera que ell tenia fe cega en que aixecaria el monestir de Valladolid, nosaltres hem de tenir fe en que també ho aconseguirem. Per defecte, les persones humanes —no sense esforç i tenacitat— tendim a sortir-nos-en. En aquest cas, que cadascú tingui la fe que vulgui. Els creients la tindran en Déu, els no creients la tindran en ells mateixos. L’important, però, és tenir-ne. I, al capdavall, si la cosa no surt bé, sempre podem extreure’n l’experiència. Com deia un jove emprenedor, «qui emprèn, o guanya o aprèn». Altrament dit, sempre guanya. 

Això significa que en els mons entrelligats som persones diferents? Falses? Rotundament no. Això significa que som egoistes o no puguem estimar? Absolutament no. Significa que no ens importa res? Tampoc! Ens importa tot, però som conscients que arriba un punt que els nostres esforços son estèrils. Senzillament, valorem i respectem tot el que ens envolta i ens oferim per fer un món millor, compartir-lo, enriquir-lo... però, ai las!, en aquest món hi viu molta altra gent i és molt il·lús pensar que podem condicionar el món de totes les persones! Per tant, hem de ser humils i crear-nos, perfeccionar-nos el nostre propi món i incidir en l’altre en la mesura de les nostres possibilitats. 

En resum, sobre la tranquil·litat de l’ànima i des del meu humil punt de vista. Tot el que necessitem ho tenim. Per viure, només ens necessitem a nosaltres mateixos. No tenim res més (que ja ho tenim tot). I si no tenim res, no podem perdre res. I si no podem perdre res, no ens hem de preocupar. Sovint patim ansietat perquè no disposem de les eines per dur endavant una empresa. Tranquils. No tot depèn de nosaltres. El que depèn de nosaltres, generalment ho fem. El que no depèn de nosaltres, no hi podem intercedir per més que ens hi esforcem. Per tant, preocupem-nos pel que puguem condicionar. Finalment, a l’hora de tirar endavant projectes, dues preguntes que penso que si us les feu inviten a la calma: 1) Si aquell ho ha fet, per què no ho hauria de poder fer jo? , i 2) Si surt malament, què és el pitjor que pot passar? Finalment, llevar-se d’hora i estar en silenci pensant, o no pensant, també ajuda molt. 

Acabo, amb un parell d’octaus de El alma en la vía unitiva atribuïts a Sant Miquel: 

El cuerpo queda al parecer sin vida,
Y dentro de sí misma se alboroza,
Y toda sola en lo interior unida,
De los bienes de Dios de cerca goza:
Con fuerza del amor es compelida
A que salga de sí, y el ser remoza,
Y en éxtasis, arrobos y visiones,
De Dios recibe regalados dones. 

[...] 

Nada le turba, inquieta ni levanta,
Que está en el centro donde el bien recibe,
En dones y virtudes se adelanta;
Viviendo en carne como en gloria vive,
Aniquilada está en grandeza tanta,
Sujeta, humilde y pobre ¿, qué percibe?
Que son de Dios los dones: ¿, Y la suma?
No la puede expresar mi lengua y pluma.