Fer recerca

Fa anys, en la presentació del meu llibre Un Passeig per Vic del novembre del 2016, un assistent em va demanar si havia gaudit més escrivint o fent la recerca. No recordo el que vaig contestar; en el sentit en que si em vaig mullar de manera excloent. Escriure és divertit i apassionant, tot i que dificultós (no pretenc dir que jo ho faci bé sinó que és realment complicat) i, sovint, poc gratificant. Dic poc gratificant perquè la majoria de coses que escric acaben en un bloc o en un calaix. Hores i hores dedicades per acabar com acaben... Particularment, ja m’han donat la satisfacció d’aprendre el que m’interessava, però sap greu no poder-ne gaudir més ni que arribi a més gent. 

El motiu de l’entrada, doncs, és parlar una mica de la recerca. Mentre escric, em ve al cap que no és el mateix recerca que recuperador (terme que, en el sentit que li dono, potser m’acabo d’inventar). Vull dir que hi ha qui rescatem textos, històries, llibres antics, els llegim i recuperem el seu contingut. D’alguna manera, més enllà de la recuperació històrica, no aportem res. A una altra banda hi ha els que fan recerca. Aquests son els que tenen realment mèrit i els que aporten noves coses al present. Son aquelles rates de biblioteca. Val a dir que avui en dia l’animal corre molt més per arxius que no pas per biblioteques. Particularment i darrerament, em considero una mica de les dues coses. No arribo a ser rata ni molt menys, però m’agrada contrastar les coses que recupero. 

Els motius pels quals no faig pròpiament recerca serien dos. En primer lloc, em faria falta temps. Fa anys que dic que em negava a anar a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic. Allí tenen tota la història de la diòcesi des d’abans de l’any 1000. Per tant, si entres allí, corres el risc de no sortir-ne perquè un document et porta a un altre, i aquest darrer t’obre dues vies més.... en definitiva, és un fil del que se’n van fent branques i branques i costa molt dir prou. Podríem dir el mateix pel que fa a l’Arxiu Municipal, tot i que hi ha menys cronologia. L’altre és, simplement, manca de coneixement. En una altra vida paral·lela on tingués tot el temps per llegir-me tota la documentació de l’arxiu, no ho podria fer si no conegués el llatí, fins i tot l’hebreu, i si no tingués nocions de vocabulari de l’època, com també particularment de dret i religiós. També, em caldrien moltes hores de lectura prèvia i, suposo, algun curs de grafologia o ni sé com es deu dir la branca que ho estudia (cas que hi sigui). 

Amb això vull dir, i pel cas que m’ha tingut ocupat tot l’estiu, que et trobes amb un document del segle XVII, que està en català, i no entens la majoria de les coses que hi diu. Per què? En primer lloc, perquè la lletra de metge actual és arial en comparació amb la grafia que utilitzaven alguns escrivans. No hi ha manera de distingir unes lletres de les altres! En segon lloc, pel vocabulari. És possible que llegeixis o interpretis correctament el que diu un text, però com que no et sona ni el més mínim, creus que no posa el que posa. Amb sort, és una paraula que avui està al diccionari, però generalment no hi és... És quan entren en acció els mestres interrogadors arxivers: treuen les paraules del text encara que ell no vulgui. No crec que utilitzin mètodes medievals (o no tan medievals, si fem cas a darrers informes de l’Institut dels Drets Humans de Catalunya)... Però l’acaben traient. Son confessors de llibres. Uns autèntics herois. Tanmateix, una vegada el tens transcrit, a vegades et quedes igual com estaves abans de saber què deia: continues sense entendre’l perquè el vocabulari utilitzat és arcaic, sovint la composició de les frases és diferent a l’actual, i sovint no hi ha ni signes de puntuació. 

De totes maneres, al final, generalment té premi. És com un trencaclosques de diverses peces que les unes van encaixant amb les altres. És un moment màgic, i més encara quan, més enllà d’interpretar el que diuen el textos i contextualitzar-los, descobreixes, confirmes o desmenteixes quelcom que s’ha publicat prèviament. Una data errònia, o una cosa que fins aleshores no se sabia... de veritat que és màgic. Més enllà de la comprensió, pots aportar alguna cosa nova! Pels que us agraden les matemàtiques, és com quan després de resoldre una equació, els resultats de les incògnites son nombres enters i penses... sí, ha de ser així. Amb una diferència: tota la classe (o qui hagi resolt correctament el problema) ha fet el mateix descobriment. En la recerca no.