Prop del cel: església de Santa Eulàlia (1/5)

Fa uns dies escrivia sobre el carrer de Vic que porta al cel. Més enllà de la broma o l’humor, sí que és cert que aquest carrer és màgic. Cadascú li posa la màgia que vol, és clar... I no només ell, sinó tota la zona limítrofa. Així mateix, val a dir que antigament, on ara hi ha els claretians, hi havia el convent de la Mercè, i una mica més enllà, el convent dels dominics. No obstant això, després de reflexionar-hi una mica, també és cert que a Vic hi ha una altra zona molt propera al cel, i aquesta és a la banda de llevant. 

Pràcticament a l’altra punta de la zona que vàrem tractar dies enrere, hi trobem el convent de Santa Teresa. No només... però és per situar-nos. També podria dir al capdamunt del Portalet, just a la Jazz Cava, i estenent-se cap a llevant i el nord-est. Tota aquesta zona, doncs, es podria dir que sempre ha estat dedicada al culte cristià d’ençà que a Vic s’hi ha fet culte. No diré que és territori sagrat, però sí força religiós. D’acord amb el doctor Salarich, amb una única excepció: el casinyot d’habituds esbiaixades que hi hagué durant els segles XV i XVI. 

Necessitem fer un llarg viatge en el temps per descobrir l’església de Santa Eulàlia i Santa Leocàdia i el primer assentament religiós de la ciutat (que en tenim constància). La ubicació d’aquesta església era prop de l’actual convent de Santa Teresa. Més particularment, per la banda de l’antic i desaparegut portal de la muralla o al davant. Fruit de la proximitat amb aquesta capella, aquest portal que s’obria per l’est de la ciutat rebia el nom de portal de Santa Eulàlia. Durant uns quants anys, molt pocs, potser convent i església s’havien vist les façs. El 1654, a fi d’intentar salvar-la, en una memòria del capítol catedralici s’hi feia referència com a «la iglésia de Santa Eulària de Mèrida que segons tradició és la primera que en dita ciutat se edificà»; i el 1666, el bisbe Jaume de Copons de Tamarit (1665-1674) feia notar que «diuse ésser estada la iglésia major de Vich». Aquestes afirmacions ens reporten a l’època visigòtica. El culte de santa Eulàlia de Mèrida s’havia difós per tota Hispània a partir del segle IV, mentre que santa Leocàdia de Toledo era la patrona de la capital del regne visigot. D’acord amb Ordeig, aquesta devia ser l’església catedral dels bisbes Cinidi, Aquilí, Esteve, Domní, Gueric i Guisfred, tots ells documentats entre els anys 516 i 693, i no pas la primigènia de Sant Sadurní, just al costat del temple romà. 

Aquesta església hi fou fins a mitjans del segle XVII, quan Joan Josep d’Àustria va ordenar enderrocar els ravals de la ciutat per poder-se defensar dels francesos: es pretenia crear sis baluards tot resseguint part de la muralla del morbo. La que sí es pogué salvà —no sabem com però ens agradaria que fou arran de la determinació d’Anna Maria de sant Josep, filla de la fundadora del convent de Santa Teresa, Maria de les Llagues Osona— fou la de Santa Teresa, conjuntament amb el seu convent. Així doncs, si bé convisqueren pocs anys, finalment només restà en peus la de santa Teresa. En aquest cas, les monges carmelites descalces estan allí des de primers d’octubre de l’any 1646 i fins avui. Val a dir que amb un futur garantit i esplèndid. Actualment, és el convent de carmelites descalces amb més monges del país, i m’atreviria a dir que la mitjana d’edat no deu arribar als cinquanta-anys.