Prop del cel: convent de Santa Teresa (2/5)

Deixàrem introduït en la darrera entrada de prop del cel, el monestir i convent de Santa Teresa. Aquest estiu hi he estat treballant. No al convent... naturalment, sinó amb la fundació d’aquest antic convent. Com deia en l’entrada dedicada al carrer de Vic que porta al cel, el convent original o la fundació pròpiament dita es va fer a la plaça de la Mercè, actual beateri dominic de Santa Caterina. 

Allí es va fundar a finals del 1637. Vingueren per fundar-lo unes monges de Saragossa perquè s’havia posat com a condició per aprofitar els recursos de la fundadora inspiradora, Esperança Pradell del mas Pradell de Sant Esteve de Granollers, que les monges estiguessin subjectes al bisbe. Aquesta particularitat era molt poc freqüent ja que generalment les monges sempre estaven subjectes al seu orde. Tanmateix, com que no tenien monestir i l’havien de construir, van decidir allotjar-se temporalment a casa de la fundadora realitzadora, Maria Osona. Fou aquesta darrera la que hi va posar tot el que tenia i una mica més perquè la fundació pogués veure la llum. Bé... per ésser justos fou gràcies a ella, però tampoc hauria estat possible sense el bisbe d’aleshores, Gaspar Gil, i les contribucions dels seus germans. 

En aquest monestir interí s’hi van estar fins a primers d’octubre de l’any 1646. Fou llavors quan es mudaren al nou monestir, que era en aquesta zona, anomenada aleshores era del portal de Santa Eulàlia. Partint de la premissa que no sabem el lloc precís de l’església de Santa Eulàlia, hem d’especular que nou convent i església eren veïnes i que potser es veien les cares. 

Tot amb tot, no van passar gaires anys fins que Joan Josep d’Àustria va decretar l’enderroc dels ravals. En teoria, el convent de Santa Teresa i tota aquella zona havia d’anar a terra. Però el cert és que, a diferència de Santa Eulàlia i d’altres esglésies de la ciutat, Santa Teresa pogué salvar-se. Per què? No ho sabem... Algunes afirmen que fou gràcies a les pregàries de les monges i a la providència. És ben possible. Tanmateix, el meu amor per Vic i els vigatans i vigatanes, també em fan fantasiar amb una altra versió. 

Per aquell temps era priora del monestir de carmelites descalces de Barcelona Anna Maria de sant Josep, filla gran de Maria Osona i que en el seglar es deia Maria Anna. No tingué paciència per esperar la realització de la fundació a Vic i se n’anà a Barcelona. Pel que diuen les cròniques, Anna Maria de sant Josep fou una dona que no es deixava impressionar per segons quines figures. Va escriure a la reina Anna d’Àustria; es va entrevistar amb el virrei Philippe de La Mothe-Houdancourt perquè mitiguessin les hostilitats (i alguna cosa va passar, relacionada o no, perquè les hostilitats sembla que van minvar), i també va escriure a Joan Josep d’Àustria. No tenim el contingut d’aquesta lletra, però es veu que va quedar meravellat de l’humil monja vigatana. Joan Josep es va voler informar de qui era i ho va preguntar a un carmelita descalç. El religiós li va dir que era una gran religiosa, cosa que el virrei de Catalunya va assentir: «bien se conose con lo que scrive». La fantasia és: I si li va demanar que no enderroqués el convent i església de Santa Teresa, i Joan Josep li va fer cas? No ho sabem i quedarà sempre en el terreny de l’especulació i la fantasia. Tot amb tot, el convent es va salvar i fins avui. Vora tres-cents vuitanta anys d’història. I una de les coses més boniques, és que té el futur garantit. Ja vàrem dir en l’anterior entrada que era el convent amb més monges del país. En el moment d’escriure aquestes línies en son catorze. No obstant això, aviat sembla que se n’incorporarà una més: una noia d’uns trenta anys, i encara que sembli mentida, no és o serà la més jove! Així, doncs, llarga vida a la vida contemplativa i carmelita a Vic.