La Covid-19 (11)

Continuem amb aquest recull d’entrades dedicades a la Covid-19 després de llegir unes declaracions, una notícia, i una nova vella restricció. Pel que fa a les declaracions, son les de l’investigador i infectòleg Oriol Mitjà. Les declaracions més sonades son les que ha dedicat al govern de la Generalitat. En tot el seu conjunt, i més concretament a la consellera de Salut, Alba Vergés. Pel que fa a la notícia, en aquest cas és de l’àmbit local. Llegia a les notícies de l’ajuntament de Vic que «La Guàrdia Urbana ha interposat aquest mes [octubre] 45 denúncies per no complir les mesures sanitàries». Absolutament ridícul. Tanmateix, mereix algun comentari més enllà del dur adjectiu. Finalment, la nova vella restricció quant als bars i restaurants. 

Anem a pams. En referència a l’Oriol Mitjà, una de les que li va tocar el crostó fou la directora i presentadora del Matins de Catalunya Ràdio, Laura Rosel. Criticava la contundència de les seves declaracions en un editorial i, més enllà de la certesa o no de les mateixes, el que criticava era que ara no tocava. D’acord amb el diari Ara, «L'investigador de l'Hospital de Can Ruti de Badalona Oriol Mitjà ha atribuït la taxa de morts a Catalunya a un Govern "perillosament incompetent" i ha assegurat que a la consellera de Salut, Alba Vergés, "li falta coneixement en medicina i salut pública i humilitat per escoltar els experts que en saben"». Francament, hi estic bastant d’acord i sense gaire coneixement de causa. Quan dic bastant d’acord ho dic en dos sentits. 

El primer d’ells és que si prenent mesures adequades es podria minimitzar el contagi, i per defecte les morts, és obvi que si no es prenen les mesures pertinents hi ha més contagis i per la mateixa regla de tres, més morts. I qui pren les mesures pertinents? Inicialment les prenia el govern d’Espanya, a qui al meu entendre algú algun dia també li haurà de reclamar responsabilitats sobre la primera onada i tots els morts que s’haurien pogut evitar confinant quinze dies abans del que es va fer. Tanmateix, el govern català advertí que ells eren capaços de fer-ho millor i, certament, [no] ho estant demostrant. Possiblement afirmacions injustes, però certes. 

De totes maneres, actualment, qui pren les mesures és una consellera de salut, una política. D’acord amb el lloc web de la Generalitat, és llicenciada en Economia i Enginyera tècnica en Informàtica de Gestió. Quina relació té això i ser la màxima autoritat en prendre decisions en una pandèmia? No us ho sabria dir. No obstant això, per sobre d’ella encara hi ha algú molt més poderós que pot tombar qualsevol decisió: el jutge de torn. Tot això no tindria excessiva importància si la consellera es deixés assessorar (segon sentit). És aquí on ignoro la situació, però em temo que l’Oriol Mitjà deu tenir algun bri de raó, quan es va veient que prenen mesures, les confirmen, les rectifiquen... Que alguna cosa no funciona, vaja. Dintre d’aquestes coses, es mereix una segona entrada la setmana que ve. 

Pel que fa en l’àmbit local, la notícia que la Guàrdia Urbana ha sigut capaç de posar quaranta-cinc denúncies en quinze dies... insisteixo, em sembla absolutament ridícul. I vagi per davant que no els faig responsables, sinó que això emmascara un altre problema que —al meu entendre— té Vic i crec que tot Catalunya: la manca de recursos. 

No pretenc avaluar la necessitat o no de mascaretes. Jo crec que de la mateixa manera que qui té boca s’equivoca, qui té boca i nas respira i qui respira pot difondre el virus. Més tenint en compte els darrers estudis que posen de manifest que el virus circula per l’aire. Per tant, per absurd que sembli portar mascareta quan es va sol, com diuen els castellans, muerto el perro muerto la rabia. I si s’anés amb la boca i nas tapats amb la mascareta, el risc es minimitzaria. Però, com deia, no pretenc avaluar la necessitat o no de mascaretes. El fet és que es va imposar l’obligatorietat, com també la prohibició de botellades, reunions de més de sis persones en l’àmbit públic i privat, i el menjar en llocs públics. 

Així doncs, la Guàrdia Urbana ha fet 49 controls i 45 denúncies: 26 per no portar la mascareta posada; 9 per participar en una botellada, i 10 per consumir alcohol (entenc que en la via pública perquè consumir alcohol [encara] no ho han prohibit). Aquí és on es veu que alguna cosa falla perquè, com he dit en moltes altres ocasions, només cal treure el cap per la finestra o anar a comprar un sol dia per trobar moltes més de vint-i-sis persones que incompleixen l’obligatorietat. Només cal assistir a la sortida de les escoles i comprovar que molts s’asseuen i berenen. Així doncs, al meu entendre, això té dues explicacions: 1) o bé la Guàrdia Urbana (no de Vic sinó d’arreu del país) no fa complir la llei o 2) no poden per manca de recursos. Naturalment, m’inclino per la segona. 

I aquesta és una de les altres carències que ha posat de manifest la pandèmia. Ja no dic la falta de personal sanitari o de personal docent (conegut per tothom i no corregit), sinó personal per fer complir la llei. Pel cas de Vic, farien falta més recursos. Al meu parer, mesura impopular però almenys et prendrien seriosament. Que aquest és l’altre contratemps: si no pot fer complir la llei, no la facis perquè hi acaba havent una sensació d’impunitat bestial. En temps que molta gent està a l’atur o en ERTO, què costaria agafar més agents o persones amb capacitat per denunciar aquestes situacions? Penso que mataríem tres pardals d’un sol tret: 1) donaríem feina a algú que no en té; 2) es faria complir una normativa (ja se sap que la gent som com els animals, que només aprenem a base de garrotades), i 3) s’incrementarien les arques de la ciutat, que sempre és positiu. I s’incrementarien no pas per la quantitat de la multa, que son 100 euros, sinó per la quantitat [inicialment] que se’n posarien. Que aquesta és l’altra... si trafiques amb cocaïna és un delicte contra la sanitat pública, però si difons o pots difondre un virus que pot ser mortal, ho resolts amb 100 eurets. 

Finalment, la nova vella mesura de tancar bars i restaurants. En aquest cas hi ha un error de sistema, de model de país. Com en el cas anterior, la pandèmia posa de manifest una nova carència que el dia de demà s’hauria d’anar corregint. Ignoro quin PIB de Catalunya correspon a bars i restaurants (hostaleria i restauració). Entenc que molt alt. Només cal veure que per intentar salvar la situació van desconfinar per Sant Joan amb ànim d’intentar salvar la campanya d’estiu. Avui en tenim el resultat. Molt segur que no és culpa dels restaurants ni bars, sinó més aviat dels clients. També cal dir que entenc que depèn molt del tipus d’establiment. Estic força segur que no és el mateix un bar amb terrassa on hi conflueix jovent que ni respecta les reunions per sota de set persones, com tampoc la distància ni tampoc el fumar... que no pas restaurants d’altra gastronomia on hi ha poques taules, aïllades, i generalment hi van persones molt més responsables. Per alguns establiments senzillament ha estat la sentència de mort. 

No obstant això, què has de fer? Entenc que si s’ha de restringir les relacions socials es tanquin bars, cafès i terrasses on la gent va a fer la cervesa (o cerveses) després de la feina, o senzillament després. Però si part del teu model de país és aquest... algun as a la màniga has de tenir. I és on rau un dels altres problemes que ha posat de manifesta la pandèmia: a la caixa no n’hi ha ni cinc. Si tots aquests negocis poguessin rebre alguna mena d’ajut per obligar-los a tancar, segurament s’hi avindrien més. Això no trauria, no obstant, que en un futur immediat, a la Catalunya independent, ens cal un altre model de país i no basar-lo en tapetes i cafetons.

Comentaris